Del «dia de la marmota» a «l’àngel exterminador»

Continuem tenint els mateixos problemes educatius de sempre i cada cop més agreujats, però no es qüestiona el model ni anar-ne més enllà, només com viure-hi, i tal vegada també viure’n. / Gordon Johnson – Pixabay

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Un bucle és el recorregut per un trajecte que es repeteix indefinidament sense aparent solució de continuïtat, com en un rínxol de cabell de forma helicoïdal. Un etern retorn de la mateixa gamma de variacions i esdeveniments.

Un exemple que va fer fortuna fins al punt de convertir-se en sinècdoque col·loquial és «el dia de la marmota», traducció de títol original anglès de la pel·lícula ‘Atrapat en el temps‘ (Groundhog day, Harold Ramis, 1993, amb uns esplèndids Bill Murray i Andie MacDowell com a parella protagonista).

Un periodista que arriba a un poble nord-americà per a cobrir la festa del dia de la marmota es troba que cada matí, en despertar a l’habitació de l’hotel, és la mateixa data que el dia anterior, és a dir, el de la marmota. Conscient de la seva situació, decideix actuar de manera diferent davant les mateixes circumstàncies que repetidament se li presenten al llarg de la jornada fins que, bé, al final pren les decisions «correctes» i el calendari comença a córrer de nou. El dia era sempre el mateix, però no el que hi succeïa perquè, en reaccionar de manera diferent, endegava una nova successió d’esdeveniments.

Tanmateix, el que aquí ens concerneix és un tipus de bucle diferent i molt més freqüent a la vida real que el d’una metàfora ordida a partir d’un model de ciència ficció. El cas invers: el temps continua corrent, però el que es repeteix cíclicament són les mateixes situacions amb els mateixos problemes, i la nostra incapacitat d’identificar-los i reaccionar de manera diferent. Si l’anterior era un bucle temporal, aquest serà conceptual. Ara no es tracta de l’aturament del calendari per una anomalia a l’espai-temps. No. El temps segueix fluint com les aigües del riu d’Heràclit, però nosaltres no; seguim una vegada i una altra estavellant-nos contra el mateix faralló, sempre per davant del nostre recorregut. Sense solució de continuïtat.

Com a L’Àngel exterminador (1962), al meu parer una de les millors pel·lícules de tots els temps, amb el gran Luis Buñuel presentant-nos una situació de bloqueig mental que ens incapacita per sortir de la ficció que nosaltres mateixos hem creat. Una genial metàfora que ens recorda el conegut principi sociològic de Thomas: “si la gent defineix una situació com a real, aquesta s’esdevé real en les seves conseqüències”.

Un grup de persones de l’alta societat són convidades a un sopar d’etiqueta a una sumptuosa mansió després d’assistir a l’òpera. Després de l’àpat –ja amb estranys incidents i una atmosfera cada cop més enrarida-, la pertinent sobretaula i un breu concert de piano, ja són altes hores de la nit però ningú fa el més mínim gest d’anar-se’n. Amb gran sorpresa dels amfitrions, la gent comença a acomodar-se als sofàs i butaques disposant-se a passar-hi la nit… Alguns estan perplexos, però ningú no se’n va…

Tot guardant aparentment les formes, el majordom entra al matí al saló per servir l’esmorzar, però quan es disposa a sortir queda paralitzat davant del llindar de l’entrada, incapaç de travessar-lo. Els concurrents li retreuen la seva actitud, però ningú no gosa tampoc creuar-lo i tothom dóna per fet que, malgrat que res sembli impedir-ho, el llindar no es pot creuar. I allí es queden i comencen a disposar les mesures necessàries per a una llarga estada a la sala, que cada cop es va semblant més a un corral. La seva única preocupació és assumir la seva estranya situació sense preguntar-se’n el perquè, inquiets només per com sobreviure-hi i que, en tot cas, vinguin de l’exterior a rescatar-los. No saben que els de fora tampoc s’atreveixen a entrar-hi.

Amb la degradació de la realitat comencen a succeir un gran nombre d’incidents: disputes, furts, histèries, coqueteigs, intents d’agressió sexual… Una jove parella se suïcida, un home mor d’angoixa i una malalta sense la seva medicació traspassa allí mateix. Els que tracten de mantenir-se raonables no van més enllà de comminar els altres a no trencar les regles d’urbanitat i a treballar conjuntament per tal de poder sobreviure allí; ni tan sols se’ls passa pel cap suggerir que no hi ha impediment físic ni cap perill a la vista que els retingui allà. Hi ha un estrany consens que no es pot creuar el llindar, però ningú no es pregunta per què.

Al final, algú recorda que la nit de la primera vetllada, en concloure el concert de piano, un dels convidats va requerir la pianista que interpretés una peça més i que aquesta va declinar adduint que ja era tard i estava cansada, però va accedir-hi al final davant la unànime insistència dels altres. Aleshores «descobreixen» el seu «error»: en insistir-hi havien faltat a les normes de l’etiqueta i això va produir alguna alteració de l’ordre còsmic que els va infondre aquell pànic cerval a sortir del saló. Decideixen llavors conjurar-la reproduint la situació que la va causar, com si es tractés de màgia homeopàtica. Tots se situen exactament al mateix lloc on eren durant el concert i la pianista toca la mateixa peça que aquella nit. Quan conclou, tots aplaudeixen com havien aplaudit i el mateix que havia demanat un bis el demana de nou; la pianista respon com ho havia fet: estava cansada, era tard i hora de retirar-se. I tots assenteixen i decideixen anar-se’n. Es dirigeixen cap al llindar i el traspassen com si res.

Convençuts que ha estat un miracle, organitzen un tedèum d’acció de gràcies. Acabada la missa, el sacerdot i l’escolanet s’adonen que ningú se’n va; ells tampoc… La pel·lícula conclou amb un ramat d’ovelles que des de l’exterior introdueixen a l’església perquè puguin alimentar-se…

El protagonista del dia de la marmota va entendre el que li estava passant amb la realitat anòmala en què estava ficat, i va anar anat canviant les seves respostes a les mateixes situacions que cada nou però idèntic dia se li anaven presentant successivament. Assaig-error a la desesperada, sí, però no n’hi havia cap altra alternativa, per més incerta que fos, si volia escapolir-se del bucle en què estava atrapat. Tot i que no podia entendre aquella realitat, la va saber llegir i actuar en conseqüència.

No va ser aquest el cas dels personatges de l’Àngel exterminador, ficats en una versió extrema del suara esmentat teorema de Thomas. Havien pres per real una situació que ells mateixos van fer vertadera en les seves conseqüències. Van decidir que no es podia sortir i no van sortir. En no entendre la ficció del seu propi constructe, van tornar a caure-hi a les primeres de canvi. No havien après la lliçó i seguien atrapats per la seva pròpia ficció. La situació que Buñuel ens descriu és anàloga a la que tenim actualment a l’educació.

Continuem tenint els mateixos problemes educatius de sempre i cada cop més agreujats, però no es qüestiona el model ni anar-ne més enllà, només com viure-hi, i tal vegada també viure’n. El model educatiu vigent s’esdevé l’únic hàbitat possible. Un model fallit que va sorgir d’una imaginada realitat fictícia que s’ha fet vertadera en les seves conseqüències i amb totes les seves disfuncions reals. Mentre no es plantegi sortir-se’n, seguirem bloquejats, mentalment atrapats pel bucle que hem creat. N’hi hauria prou de creuar el llindar de sortida, però potser alguns temen tant el que trobarien fora, a la realitat de debò, que per això prefereixen seguir resguardats al seu confortable corralet.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons