Què ens passa: Remedios Zafra i la “tristesa burocràtica”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

En el seu darrer llibre (El informe. Trabajo intelectual y tristeza burocrática, Anagrama 2024), Remedios Zafra planteja com han de viure i emprar-se els anomenats “treballadors de la paraula”. El plantejament de l’assaig no pot ser més senzill ni més genial: la mateixa Remedios Zafra ha de sol·licitar un ordinador portàtil a la seva universitat, i la funcionària que analitza la seva petició li demana un informe en què s’han de detallar tota mena d’ítems relacionats amb els objectius vitals i laborals de Remedios Zafra. I la mateixa Remedios Zafra escriu aquest informe, però transcendint les possibilitats reduïdes de l’enèsim expedient burocràtic: el que hi explica és la seva vida i la de milers i milers de treballadors de la paraula que formen el «cognitariat» del nostre país i de tot Occident. El que escriu és un assaig literari, i alhora un al·legat contra les condicions que s’acarnissen contra la salut de les feines feminitzades i creatives.

Com són els dispositius de control i tecnovigilància que ens deprimeixen i ens condemnen a la desafecció? Es pregunta Zafra: “Quina potència té el treball intel·lectual en el futur del treball? Què hi ha en joc si el treball intel·lectual no es rebel·la i cedeix a aquest desafecte d’un fer obedient, burocràtic, hiperproductiu i de qualsevol manera? Qui pertorbarà les persones per recordar-los que són persones? Qui intentarà canviar pessimisme per crítica, resignació per lligams amb els altres? Qui ens recordarà que apagats servim millor la inèrcia d’un món que afavoreix els ja privilegiats? Qui escriurà els poemes, els llibres, les obres capaces de trencar la cuirassa d’un esperit endurit per forces deshumanitzadores que es normalitzen? Qui descobrirà solucions per a les malalties i mals que ens afecten?” (pàg. 16).

És exactament això, impossible expressar-ho millor: volen deshumanitzar la docència perquè les persones s’oblidin que tenen dret a ser-ho. El camí és destruir-los el cervell, dit sense embuts ni escarafalls. Segurament, el món siliconitzat anirà creant els simulacres per intentar suplir tot això; naturalment sense èxit. La humanitat sense humanitat cancel·la el seu futur, i els poemes i llibres i classes automatitzades quedaran només per als pobres, els exclosos de la humanitat i els drets civils. Els habitants sense rostre.

“Cap treballador ni cap treball suporten naturalitzar el fer sense sentit” (pàg.106), conclou Zafra. És cert. L’esborrat de la cultura té molt a veure amb el projecte deshumanitzador, que és la realitat jurídica actual posthumanista: “Caldria entendre que aquesta cultura és clau per a la societat quan les persones roden deixant-se portar per un nihilisme reaccionari cap a la resignació o el «res, tret d’un mateix, importa»”. És urgent ressituar els treballs intel·lectuals i donar-los el valor social que es mereixen. Perquè és evident que el menys preu a la cultura ha contribuït a les seva sobreexposició burocràtica, a deixar-la llanguir entre tràmits i requeriments que l’apaguen i la neutralitzen” (pàg.192). El resultat és un no-lloc en què es fan no-classes, per a futures no-vides.

La docència és un treball intel·lectual, i els nostres polítics volen desactivar-la obeint interessos siliconians. Si s’ofega burocràticament a la docència, és per tal que desaparegui i s’instal·li en el seu lloc el simulacre automatitzat, el dispositiu de submissió. Un ministre o un conseller d’Educació hauria de tendir a emancipar, no a sotmetre. En el fons, es tracta del tradicional antiintel·lectualisme pretorià, però amb abillaments diferents, especialment seductors i aparentment equitatius: tots a baix, tots siliconitzats, uniformitzats, competencialitzats. Ningú creant, ningú investigant. Ja ho fan les elits i el Vaticà californià que ara és al comandament per tots nosaltres.

Ensenyar és resistir, aprendre és resistir doblement. El Pedagogisme és un pretorianisme mental, un abús de violència simbòlica que buida la nostra professió de sentit i de significats. La Siliconització no és Progrés, ni és un moviment progressista. De fet acaba de fundar un Imperi i aspira a marginar els docents per implantar aplicacions sordes i unidireccionals. Si la docència està deixant de ser una feina “intel·lectual” per convertir-se en un acompanyament burocràtic, el nostre ofici s’ha deshumanitzat definitivament, per convertir-se en un camí mig entre el carceller i l’animador d’hotel. Algú que aplica protocols i sotmet a la siliconització obligatòria no és un docent, sinó un agent automatitzat, és a dir, una cosa.

Les coses són obedients i no plantegen problemes; i el pedagogisme oficial és això: pulsió de control, necessitat de sotmetre, preveure, controlar, ordenar i dominar. Res a veure amb el que ha de succeir en una aula, on la cultura i la curiositat, el diàleg i la vida flueixin més enllà de competències agressives i d’expedients morts abans de néixer. L’escola no pot ser un cementiri d’obediències classificades, un ossari d’individualitats fragmentades, sinó el lloc de l’emancipació humana a través de la transmissió de les cultures vives i la construcció de les comunitats de demà. Si el treball intel·lectual docent es converteix en una obediència automàtica de competències decretades, qui s’encarregarà de recordar a l’alumnat que és persona i què significa ser-ho en una democràcia que hom pugui viure-hi?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons