Kant, professor

Les nostres lleis competencials limiten l’alumnat a la classe d’origen

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Quan era alumne de Kant, Herder va prendre apunts puntuals del que explicava el mestre a les seves lliçons. Òbviament, aquests quaderns d’Herder avui són or pur, perquè no només ens indiquen què pensava Immanuel Kant abans de publicar Crítica de la raó pura (1781), sinó quins elements previs de la filosofia eclèctica que practicava aleshores el pensador prussià es van convertir més tard en els fonaments del futur sistema crític.

No obstant això, a nosaltres, d’aquests apunts herderians, ens interessen molt algunes frases que podrien molt bé desplegar un ventall de possibilitats ben prometedores. Per exemple, Herder va anotar que “L’home instruït ha de ser capaç de conversar amb totes les classes socials perquè ell és fora de totes les classes”. Va ser llegir això i fregar-me els ulls, per tornar-ho a llegir, però aquesta vegada amb més nitidesa: una persona instruïda és “fora de totes les classes” perquè pot conversar amb totes elles, o persones pertanyents a totes les classes socials poden “conversar” entre si perquè la classe dels “instruïts” és una classe a part, o un sector intersticial, com una mena d’oli lubricant, que trobem entre totes les classes socials perquè la maquinària social funcioni.

Immanuel Kant, fill d’un artesà del cuir no gaire pròsper, va experimentar a les seves pròpies carns l’ascensor social. Quan va començar a preparar-se per a ingressar a la comunitat acadèmica de la Universitat de Königsberg (que tampoc era un rebut de progressisme, tot cal dir-ho), va deixar enrere uns horitzons totalment delimitats (ser talabarter, perquè els fills dels agremiats heretaven aquesta condició ) per accedir a un món a part, el del món filosòfic-literari i científic de la ciutat, on va anar prosperant fins a voltar-se amb magnats i reis. El seu millor amic, Joseph Green, era un comerciant anglès amb qui discutia sobre Hume o Fielding.

És a dir, que sortir de la teva classe, sigui aquesta alta o baixa, et permet enriquir-te i sortir de les esclavituds morals o les limitacions econòmiques. Sortir a explorar, sortir a llegir, a investigar i a enderrocar dogmes i identitats marmòries. Anar a l’escola, anar a instruir-se, hauria de significar canviar de classe, conèixer món no únicament horitzontalment, sinó també vertical.

No sabem si Herder, que era un noi força asocial, va aprofitar aquesta lliçó de Kant. El que sí que sabem és l’efecte que estan tenint les reformes competencials europees, dissenyades a la reunió de Lisboa de l’any 2000, amb l’Informe Delors com a fons doctrinal, i el que estem observant és exactament el contrari del que afirmava Kant el 1764. Les nostres lleis competencials tanquen l’alumnat a la seva classe d’origen, i impedeixen que els estudiants conversin fora dels seus semblants per contrastar idees heretades, prejudicis, dogmatismes i extremismes sectaris.

Per això ja gairebé ningú no sap entendre’s fora de la secta estricta. Per això l’esforç d’una vida lectora i informada se satanitza als mitjans. Les famílies i els centres docents es van semblant més a presons, on et dicten no només el que has de pensar, sinó també el que has de sentir i com. La conversa lliure està proscrita, els clàssics han estat convertits en cendres, la lectura en comú resulta sospitosa per a les autoritats polítiques. L’ambient es torna asfixiant. Segur que a classe de filosofia moral amb Kant no feia olor tant a sentina tancada.

Les reformes competencials fomenten els compartiments estanc, la guerra civil, l’antipolítica dels qui són incapaços de compartir, construir, transmetre, convèncer i acompanyar. Tot es va tornant cubater i paliller, surrealista, bronc i marmori. Els decrets d’avaluació pesen com a lloses d’acer, amb sil·logismes incomprensibles que desmoralitzen i deprimeixen. Les nostres comunicacions públiques estan enverinades d’odi; tothom mira amb recel el del costat, i sobretot el de baix. Els de dalt s’enfanguen en l’antiexemplaritat, guanyen terreny les lleis anacròniques, els exabruptes preocupants, a banda i banda de l’hemicicle només se saben donar destralades, mentre que pensar i pactar resulten activitats herètiques. I només passa quan hi ha prebendes en joc, quan hi ha càlcul rastrer i instint purament extractiu.

Una altra frase va anotar Herder en aquell curs sobre filosofia moral del 1764: “El món sencer seria igual a res sense éssers racionals”. Tant de bo algú escoltés aquestes sentències i fes en conseqüència. Però deixem-ho aquí, que no convé perdre l’optimisme de l’esperança quan el curs comença.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons