Entre la vocació i la professió

No només amb passió o vocació se sobreviu

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

Fan falta docents des de fa temps. Sobretot, en tecnologia, matemàtiques i algunes branques tècniques de formació professional (FP). Encara que últimament s’han anat sumant a l’escassetat altres especialitats: ja hi ha més places que aspirants en moltes oposicions. Serà que les airejades vacances i les condicions laborals del gremi no compensen tant.

Aproximadament la meitat dels alumnes del màster de professorat de tecnologia i FP que tinc davant, als quals temps enrere cridava amb afecte ‘predocents’, estan ja fent classe. Me’ls lleven de les mans. I així i tot segueixen sense cobrir-se moltes substitucions. Igual et sona perquè potser et va arribar el teu fill a casa explicant-te que té en el seu horari lectiu un nou forat. Perquè no hi ha profe per a cobrir al que està de baixa. Forçes bosses d’interins són buides.

Els predocents són ara docents abans de finalitzar la seva formació. Perquè el sistema necessita reclutar com sigui. Tinc així una contradicció semàntica i un repte. La contradicció lingüística la resolc ràpid, eliminant el prefix ‘pre–’ o deixant-lo entre parèntesi, en trànsit. El repte és més difícil: en poc temps, i les urgències no són bones en l’educació, haig de proveir-los de coneixements, recursos, eines, estratègies didàctiques i de gestió d’aula que els siguin útils a classe.

Davant l’excepcionalitat de la situació, en una manca social derivada en part de la manca de previsió dels administradors públics, ja que el sistema admet contractar (pre)docents, no hauria de permetre’s la convalidació del pràcticum als estudiants de màster de professorat que acreditin haver impartit classe? Facilitar una mica la seva entrada en l’educació? No anem tan sobrats d’efectius. Perquè el pràcticum del màster per a molts arriba tard: les pràctiques tutelades en centres educatius oficialment haurien de ser el primer contacte amb la realitat de l’aula, en un intent d’aprenentatge progressiu de la professió sota la supervisió de docents experimentats.

Abans els (pre)docents, extirpat el prefix, sovint començaven en centres xungos, anomenats ‘d’alta complexitat’, en places ‘de difícil cobertura’ o amb algun altre eufemisme a l’ús, d’aquests que pretenen ocultar la duresa de destins que no vol ningú. La trinxera educativa. Per què enviar als menys preparats al més difícil? Per a desanimar-los?

Alguns abandonen sense més. Si aguanten en l’ofici, els cal canvien de centre davant l’adversitat. Quan descobreixen l’embolat. Perquè poden i perquè són humans. Deixen contextos complexos, escoles desbordades, projectes de centre en els que no creuen o que no els interessen. O, ras i curt, es piran en nom de la seva comoditat o de la seva salut mental i física. Perquè no els compensen determinats esforços o suplicis. No els jutjo. Entrar en la professió no és un xec en blanc.

La vocació tampoc. Perquè n’hi ha que es queden malgrat els contratemps i les dificultats. No renuncien. Creuen en el que fan i no s’espanten, encara que l’entorn els sigui desfavorable. Els admiro. Sense saber-ho, agotzonats i anònims, són en realitat els capdavanters d’una societat que s’esfondraria sense ells. Lluiten ond’altres llencen la tovallola. Subsisteixen, aprenen i milloren. Amb agalles intenten treure del pou social als més desfavorits, atorgant-los una oportunitat. Gràcies.

Però no només amb passió o vocació se sobreviu. Ni amb agraïments o palmadetes a l’esquena. A l’inici del màster acostumo a preguntar quants són allí per vocació. La gran part cursen el màster només per a tenir una sortida laboral més. Però la nostra funció, més enllà de vocacions educatives més o menys religioses, és preparar professionals. Bandegem mites i magufadas de la docència, subministrem tècniques i metodologies pedagògiques eficaces, ajudem-los a llaurar-se un futur en l’educació.

Defenso la formació inicial del professorat. M’esforço i crec en la rellevància de la meva funció social: hem de connectar amb les necessitats reals dels (pre)docents. No els abandonem a la seva sort, ajudem-los amb la nostra experiència i coneixements. Que encara que dels errors s’aprengui molt, no cal aprendre-ho tot a base de pals. Deixa’m ajudar-te a ser un bon professional.

Com tota feina, la docència pot ser una professió meravellosa si t’agrada, o horrible si no. La vocació és un extra, no és imprescindible. Ni justifica aguantar-ho tot. Com a mínim no desengresquem als motivats, no retallem la passió dels neòfits. Però pots exercir sense vocació, amb professionalitat, amb eficiència. El vocacional no és l’oposat al professional. L’objectiu pot ser simple: no sortir pitjor del que vas entrar a l’aula. Si a més surts millor, fantàstic.

Se sol dir que les situacions a les quals ens enfrontem són impredictibles. Obvi. Però sí que hi ha successos probables, estratègies, mètodes i tècniques que funcionen en l’aprenentatge o en la resolució de conflictes. Les solucions màgiques no existeixen, però mostrem almenys tècniques i metodologies contrastades. Una educació basada en proves científiques és possible.

Diu també la RAE que la didàctica és “l’art d’ensenyar”. Ciència, art, o ambdues, la nostra missió en la formació inicial és proveir als (pre)docents de tot allò que sigui a la nostra mà, avituallar-los amb el que preveiem caldran. No perdem el temps preciós de la formació inicial. Forgem professionals. Es necessiten molts.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons