No calia

No, no calia esperar a veure els resultats de l’últim informe PISA No, no feia falta per a saber que alguna cosa no anava bé.

Llicència Creative Commons

Mamen Gargallo Guil

Els que trepitgem les aules, els que entrem cada dia en elles; els que estem cada dia amb els nens i les nenes, amb els adolescents, perquè els observem, parlem amb ells i els escoltem, ja ho vèiem venir des de 2012, si no recordo malament, data en la qual els ordinadors van envair totes les aules. Sense ànim de demonitzar les anomenades Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (les famoses TIC, útils i necessàries per a alguns àmbits), a partir d’aquell famós programa 1×1, ‘Un ordinador per alumne’, la realitat educativa va començar a canviar considerablement, i no sempre per a bé.

En nom del progrés, de la modernització, de la millora educativa, en una irreflexiva fugida cap endavant per a deixar enrere la tan injuriada escola de dècades anteriors, els docents ens vam veure obligats a substituir totalment o parcialment el llibre de text per l’ordinador, el qual es va veure més com un objectiu (amb un ús indiscriminat, sense una reflexió pedagògica prèvia, sense un criteri definit, sense unes normes clares), que com un mitjà, com una eina de treball més -no l’única- per a investigar, buscar fonts d’informació i per a compartir l’aprenentatge, es va començar a distorsionar la figura de l’alumnat, de l’estudiant; la finalitat del docent i el concepte de l’educació.

Quan van imposar-se les pantalles a les aules, els docents vam saber de seguida el que anaven a suposar. Tenint en compte que, en la majoria de les llars, un ordinador, per a un adolescent, era (i encara és) un joc, anaven a ser necessàries moltes dosis de pedagogia, disciplina, paciència. El mateix ha passat amb els telèfons mòbils, que, a més de permetre convertir l’ensenyament -i, per tant, l’aprenentatge- en un joc, ha suposat i suposa una font de conflictes per a molts docents i per als propis alumnes.

De veritat, ningú es va parar a pensar el que anaven a portar les pantalles a les aules a mitjà i llarg termini?, de veritat, ningú va pensar en les conseqüències d’això?, ningú es va plantejar com anava a reaccionar i a desenvolupar-se el cervell d’un preadolescent, en la nova etapa de l’ESO, amb una pantalla a les seves mans, quant a comprensió lectora, capacitat d’atenció i de concentració, psicomotricitat fina a l’hora d’escriure, etc., a més de quant a l’autonomia, la responsabilitat, l’esperit crític, el discerniment, l’autonomia, l’ètica… Si nosaltres, els adults, sofrim aquestes conseqüències, què no anava a passar amb el nostre alumnat.

Avalat per la neurociència, la que ens diu que un adolescent no pot mantenir la concentració més de 15 minuts, tot això va venir i ve acompanyat per les noves maneres d’aprendre certament curtterministes: metodologies actives, treball per projectes, treball cooperatiu, ludificació, multidisciplinarietat o interdisciplinarietat, aprenentatge per competències, sense parar-se un moment en les contradiccions futures (a mitjà i llarg termini) que tot això “tancava”: Tal com jo ho veig, en el meu rol de docent en el col·legi, el nen o la nena (o l’adolescent) que està en un col·legi el fa com a alumne, com a aprenent i com a estudiant; i, observant l’arrel etimològica d’aquests termes, tenim a les nostres mans un ésser que necessita alimentar-se, que comença a instruir-se, a percebre i a captar; i que s’ha d’aplicar per a això, amb els objectius de ser i d’estar en el món (amb tot el que això implica actualment), de valer-se per si mateix/a i d’aconseguir els seus objectius proposats, de fer realitat les seves aspiracions, de manera integral, i per a les quals hauran de passar per un procés de selecció (ja sigui una oposició, un currículum, un test d’intel·ligència, una bateria d’entrevistes, etc.). I, tot això, ho sabem els qui ens dediquem a això, requereix temps, requereix tranquil·litat, requereix silenci, requereix paciència, requereix constància, requereix resiliència, requereix voluntat i requereix compromís i consciència. Perquè no és una qüestió fútil que s’estigui fent de manera ràpida, superficial i lúdica per a guanyar-nos la seva confiança i per a fomentar la seva curiositat, com si els nostres protagonistes fossin incapaços d’assumir de manera lúcida el que significa estar de veritat en el col·legi i l’important que és el seu pas per ell si s’ho prenen, si ens el prenem de debò.

Amb això, no estic parlant de concebre el centre educatiu com un lloc de tortura, però tampoc com un xiquipark al qual es va per a fer amics (que també), passar l’estona o divertir-se -molt diferent de gaudir-, infravalorant el poder de la lectura i de l’escriptura sobre paper (ja sigui amb un problema matemàtic, un article de premsa, una novel·la, un mapa, una obra d’art o una partitura) i totes les capacitats i habilitats que s’activen i es desenvolupen amb aquestes activitats. Potser seria bo -il·lusa de mi- recuperar aquesta visió -anomenem-la romàntica- del col·legi com un lloc de CREIXEMENT i de CONEIXEMENT, en totes les seves dimensions; potser seria bo tornar a aquesta idea segons la qual l’esforç no és sinònim de malestar o no està renyit amb la felicitat, tot el contrari, està íntimament relacionat amb la satisfacció pròpia, amb la maduresa i amb el que es trobarà en aquest futur que, sembla ser, enganyant-los, intentem ocultar-li-ho o mostrar-li-ho com un autèntic “món de yupi” sense obligacions, sense frustracions, sense obstacles, sense conseqüències; o intentem empetitir-l’hi o simplificar-l’hi amb obres retallades (les cridem adaptades), resums, idees subratllades o en negreta, o breus redaccions. Perquè, certament, sembla que, en aquests últims anys, entre tots, ens hem obstinat a infantilitzar, fins i tot en cosificar -encara que estem cansats de dir que són els protagonistes del seu propi procés d’aprenentatge- aquests homes i aquestes dona del futur, que hauran de demostrar i aplicar els seus coneixements per a “llegir” el món i la societat en els quals els ha tocat viure i conviure, el seu esperit crític, la seva capacitat de treball -individual i en grup-, la seva tolerància per a gestionar els errors que tindran i els fracassos, que sense caure en el pessimisme, tindran.

Tots volem, la societat necessita persones solvents, crítiques, reflexives, competents. I per a això, necessiten saber…
SABER, per què cal saber? Perquè alguns estem convençuts que la clau de tot està a saber, SABER amb majúscules, més enllà d’un clic, d’un titular, d’uns pocs caràcters.

Per a pensar, cal saber.
Per a entendre, cal saber.
Per a analitzar, cal saber.
Per a parlar, cal saber.
Per a criticar, cal saber.
Per a debatre i rebatre, cal saber.
Per a jutjar, cal saber.
Per a aplicar, cal saber.
Per a transferir, cal saber.
Per a deduir, cal saber.
Per a inferir, cal saber.
Per a calcular, cal saber.
Per a no equivocar-se, cal saber.
Per a rectificar, cal saber.
Per a prendre decisions, cal saber.
Per a ser creatiu, cal saber.
Per a ser alternatiu, cal saber.
Per a saltar-se les normes, cal saber.Per a fer, cal saber.
Per a ser, cal saber.
Per a viure, cal saber.
Per a saber, cal posar-li temps, silenci, paciència i voluntat.

Però, què és pitjor, no saber que no saps? o saber que no saps i no voler saber? o creure que ho saps tot? Jo trio saber que sé alguna cosa i voler saber-ne més.