De quan anava a estudi

Recuperar, a través d’un convençut: fora prejudicis!, alguns dels valors morals positius d’aquells anys, no ens faria cap mal.

Llicència Creative Commons

Joaquim Piujoan

Aquests records i breus reflexions que ara faré no són res més que passats quasi 75 anys, flaixos de la infantesa viscuda en un petit poble de la Vall d’Aro, els anys 50 del segle passat. I faig memòria per descriure esquemàticament els contrastos, pedagògics i socials, que des de la meva modesta talaia veig entre aquells estudis primaris, tan limitats, a 14 anys ja deixàvem la formació escolar i entràvem en el món del treball, i el món d’avui. No recordo cap company de la meva generació que fes estudis superiors. Cap de la colla d’aquella collita dels 50 no arribà a la universitat. Fins que ja entrats els 60, i l’economia va deixar l’autarquia que el regim franquista havia imposat, i s’iniciaren els anomenats planes de desarrollo, no s’arribà a fer alguna carrera universitària.

Aquest és el marc en què recordo aquell anar a estudi a aprendre de lletra que és tal i com ho dèiem del fet de començar l’ensenyament primari.

El senyor mestre, tenia casa franca, per pal·liar el tan migrat sou que cobraven els mestres. La separació de sexes era total. I només ens trobàvem quan anàvem a doctrina, eren el temps del nacionalcatolicisme, i encara que no era una escola religiosa, era una Escuela Unitària Nacional de Niños, la religió hi tenia una presència, i tots, nens i nenes anàvem a missa a l’església parroquial, els matins de diumenge, i la tarda, puntuals a les 3, el mateix rector ens feia a nens i nenes la doctrina, un catecisme molt primari, fet en la nostra llegua pròpia. Als 7 anys fèiem la primera comunió. I als dotze, la comunió solemne, que era com una revàlida, o una bar mitzvah jueva, l’entrada a l’adolescència, el preludi per deixar d’anar a estudi i posar-nos a treballar. La vall era eminentment pagesa, i el turisme molt incipient.

Comentar aquests records amb els meus actuals veïns, algun amic, saludat o conegut del Guinardó barceloní, és una mica com convidar-los a veure el film francès que aquí es va estrenar amb el títol de Los chicos del coro. Per qui l’hagi vist potser pensarà que exagero i que vull fer una ficció més que no pas una descripció fidel a la realitat viscuda. I no és així. A l’escola també teníem un cor, i fèiem una festa de final de curs, on el cor alegrava familiars i amics amb la seva actuació estel·lar, havien assajat tot el curs, i els qui  no afinàvem, el senyor mestre, factòtum de tot el que es feia, decretava els qui no teníem bona oïda ni veu, i en quedàvem exclosos. Llavors, se’ns adjudicava un poema, per participar de la festa. I amb una mica de sort ens tocava Maragall, La sardana és la dansa més bella de les que es fan i es desfan, o Verdaguer, aires del cel i clarors dels cims,  i així ens allunyàvem de l’Espronceda del viento en popa  a toda vela, lectura obligatòria inclosa als llibres de gramàtica, la bona literatura espanyola pràcticament no la vam veure en els plans escolars  d’aquells anys. La catalana no existia.

Potser és sobrer recordar que cada matí cantàvem el Cara al Sol, i trobàvem a la pissarra escrita la consigna del dia, frases d’autors com José Antonio Primo de Rivera, Onèssimo Redondo o algun altre ideòleg del feixisme determinant als plans d’estudi com a tota la societat. No sé si cal recordar que a l’aula, mestre i alumnes, ho fèiem tot en castellà, però a l’hora del pati, que en dèiem el recreo, imperava lo pus bell català del món, i els primers infants de la immigració espanyola s’integraren en aquest català de l’hora del pati, exclòs, negat i vexat a l’aula…

Tinc por que el lector d’avui, més conscient que jo, potser, de la crisi pedagògica escolar actual, pensi que el que pretenc és fer veure que allò era un petit paradís, i passar a voler resoldre els problemes escolars actuals tornant al franquisme més pur i dur. Un reaccionari que ens vol fer veure garses per perdius, pensarà el lector. Res més lluny de la meva intenció. Si descric amb brevetat, com un decorat o teló de fons, aquells anys 50, és per remarcar alguns punts positius que al meu parer tenia la vida escolar tan sectària i criticable, però amb un respecte envers el senyor mestre que avui s’ha perdut.

Ell, ens va domesticar, ensenyant-nos les quatre regles, els temibles quebrados, les regles de tres senzilles i compostes, i arribàvem, fins a les arrels quadrades… Escrivíem i llegíem,  sovint lectures en veu alta, apreníem de memòria, potser com lloros, el que ens imposaven amb llengua forana.  I aquell senyor mestre feia 4 hores diàries, de classes extra-escolars, que anomenàvem conferència, francès, comerç, càlcul, i gramàtica, pagant una molt modesta quantitat, 75 pessetes al mes. No era vocació, potser, ho feia per pura necessitat, per arrodonir el migrat sou, i mantenir el més dignament possible la dona i els tres fills que tenia.

Érem uns 40 alumnes de 5 a 13 anys.¿ Tots apreníem igual i sense conflicte el que acabo de relatar?

No.

M’ha quedat a la memòria una explicació que un mestre, d’aquells temps escolars, em va donar per, segons la seva experiència, saber què calia tenir en compte a l’hora de plantejar-se un mètode pedagògic. Deia el següent: “Hi ha una minoria, petita, que ensenyis com ensenyis, aprendran molt. Hi ha una altra minoria, també petita, que per més que t’hi esforcis, no aprendran quasi res. I al mig hi ha una majoria, que segons com ensenyis, aprendran més o menys. “

No vull per res del món donar lliçons de res amb aquests breus records. No enyoro el passat, però davant del naufragi escolar i social actual, no podem obviar que hi havia alguns valors, en aquell anar a aprendre de lletra, que s’han perdut, o que ja no es porten, no són moda. Crec, fermament que recuperar-los no ens faria cap mal. El món ha canviat molt, en aquests ¾ de segle que ara tinc en la meva ment, i el progrés material ha sigut tan real com inqüestionable. Tanmateix, recuperar, a través d’un convençut: fora prejudicis!, alguns dels valors morals positius d’aquells anys, no ens faria cap mal.

No tinc la vareta màgica per donar solucions al com i el quan i el qui ha de produir aquesta sacsejada pedagògica, escolar i social. El passat sempre tendim a idealitzar-lo, o a demonitzar-lo. Crec que no és moment ni d’una cosa ni de l’altra. Si ara escric el que escric i se m’entén més o menys, en la meva llengua pròpia, que em fou negada totalment a l’escola, és perquè per damunt de la ideologia nefasta de les consignes feixistes, allò de la unidad de destino en lo universal, hi havia alguna cosa més. I és això el que es manté etern en l’esperit humà. No tot està perdut. Hi ha algunes coses, poques, que no es perden mai del tot. No vull donar lliçons. Cadascú ha de situar-se  al lloc propi. El meu és aquest breu fer memòria. No  és cap solució revolucionària, ni miracle de la divinitat. Potser no és res de res.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons