El procés de ‘siliconització’ de l’educació al segle XXI

És un «procés de siliconització» que produeix la pèrdua de l’essència del sentit del fet educatiu

Llicència Creative Commons

Víctor Caballero

La societat del segle XXI ha realitzat un canvi de paradigma educatiu que obeeix a la construcció d’un nou tipus de societat totalment tecnològica i deshumanitzada per interès del capital. Els gurús d’aquest nou tipus de pedagogia imperant venen aquests productes tecnològics com si haguessin descobert el Sant Greal, però realment se sap cap a on  anem? Aquests infinits recursos poden millorar la tasca educativa? Si la resposta és afirmativa, què succeirà amb aquells ciutadans que no puguin accedir a aquestes noves pròtesis educatives?

Una conseqüència d’això podria ser l’aparició d’un nou tipus de taxonomia social, per exemple, un «Homo Obsoletus» (l’expressió és de Mayos, del seu llibre Homo obsoletus: Precariedad y desempoderamiento en la turboglobalización, 2021). Si no s’és competent dins d’aquest model, alguns éssers humans podríem arribar a ser exclosos d’aquesta societat. Si la nostra època és qualificada de líquida, tal i com ha desenvolupat Bauman als seus llibres, en constant canvi d’estructures i de valors amb una acceleració constant, potser, no és difícil creure que aquest model d’innovació pedagògica transmutarà en una altra de diferent. Per tant, d’aquestes “millores” educatives no podem concloure la certesa de com haurem d’educar a les noves generacions.

Les conseqüències que provoquen aquestes pedagogies gasoses buides de contingut i de veritable coneixement, alienen l’«existència-autèntica»,  com va advertir Heidegger en el seu text El ser y el tiempo (la traducció castellana que va fer José Gaos és de 1951). És un procés molt pervers de «siliconització» de l’educació que imposa un «ethos [que] depende de una genealogía particular [y] se erige como el referente planetario principal y último en el que hay que inspirarse.», com ens va descriure Sadin el 2018.

Els gurús de Silicon Valley, contràriament, matricularan els seus fills en escoles privades d’instrucció directa, ja que, com a creadors d’aquest «capitalisme cognitiu», saben que l’autèntica educació «no recibe a los escolares para introducirlos en la fábrica, que no los posiciona como futuros Makers, sino que los recibe solo como estudiantes», en paraules de Larrosa Bondía (Esperando no se sabe qué: sobre el oficio de profesor, 2019). Malauradament, això és el que s’està produint en l’educació pública.

L’acceleració constant de la societat, amb una tecnologia en constant canvi, imposa una separació entre «formació» i «instrucció» que veuen com quelcom negatiu. Desapareix com objecte escolar la formació entesa com a assimilació de valors i creences, formant part de la vida privada de cada alumne i només és considerat vàlid allò que tingui un sentit funcional i immediat i, per tant, es defensa una pedagogia antihumanista i individualista.

El subjecte educatiu només se socialitzarà si establim una sèrie de relacions a través de xarxes telemàtiques i audiovisuals que el posaran en contacte amb el món. Des de la psicologia s’afirma que aquestes noves relacions socials poden provocar diverses patologies psicològiques. La més important, al meu entendre, no apareix al DSM-V, el manual de diagnòstics mentals d’Arango López. És un «procés de siliconització» que produeix la pèrdua de l’essència del sentit del fet educatiu construint un nou tipus d’alumnat serf d’un pedagogisme, ideologia descrita detalladament per Alberto Royo, al servei del capital.

Aquest procés de siliconització de l’educació contrueix un «ethos educatiu» que sotmet l’alumnat a un «narcocapitalisme», com ho va encunyar el teòric Laurant de Sutter. Una societat convertida en «Prozaklandia». Els efectes d’aquest procés de reconstrucció subjectiva de l’alumnat farà que quan esdevinguin ciutadans creuran en la fal·làcia de viure en el millor dels mons possibles.

Un altre perill que es dedueix de tot això és que hem passat de la societat del coneixement a la societat de la informació. Però, tenir més informació és sinònim de més coneixement? Evidentment, amb aquesta allau d’informació constant i mutable en aquest tipus de societat i, des de la pedagogia que es dedueix d’aquesta, moltes vegades banal i contradictòria arribem a una paradoxa. Hem arribat a estar pitjor informats i amb menys coneixement que mai a la història.

Moltes vegades la gran quantitat d’informació que generem com a societat produeix una intoxicació informativa que especialistes com Alfons Cornella l’anomenen «infoxicació». A partir d’aquest fet, les millores tecnològiques i l’augment del capital cognitiu disponible avui dia fa que siguem conscients més que mai que el coneixement i la cultura exigeixen temps. Per tant, la societat i els estudiants d’aquest nou tipus d’educació cada vegada són més ignorants i incultes.

Finalment, com podrem resoldre aquesta situació per aquells que defensem la cultura i el coneixement? La pregunta és desconcertant perquè capgirar la situació resulta impossible, ja que l’acadèmia s’ha venut al capital. L’única resposta possible seria, potser, realitzar un procés individual de «dessiliconització de l’educació» de caràcter individual on el professorat no convers als dogmes de fe pedagogistes colonitzi les seves aules i fomenti el pensament crític i lliure al seu alumnat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons