Contes d’Unamuno (3): el diamant de Villasola (1898)

Avui diríem que aquest mestre es disposava a adoctrinar

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Ja va sent hora que ens endinsem en les idees específicament pedagògiques de Miguel de Unamuno, però no ho podíem fer sense una prèvia excursió per tot allò que opinava del positivisme i l’ambient i les inquietuds pròpies de la seva època, per aquesta raó hem preferit escriure abans sobre Mecanòpolis i Batracòfils i batracòfobs. Tampoc podem passar per alt que la segona novel·la d’Unamuno, Amor y Pedagogía (1902) se centra sobre la qüestió educativa. En aquesta obra, Don Avito Carrascal es proposa educar el seu fill Apolodoro d’una aital faisó que es converteixi en un geni. En aquesta crua sàtira de la pedagogia futurista de finals del segle XIX, Unamuno va voler ridiculitzar el papanatisme progressista que ja aleshores feia autèntics estrall en l’ànim dels joves. No és altra la raó que duu el pobre Apolodoro fins al suïcidi, neguitejat per la megalomania paterna i per la seva incapacitat d’enfrontar-se a l’esdevenir natural de la vida.

El diamante de Villasola és anterior a Amor y Pedagogía; va ser escrit el 1898, en plena crisi personal de l’autor. A Villasola (fixem-nos-hi, un lloc aïllat, provincià, que no genera ciència, sinó que la imita) hi ha un mestre, i aquest mestre és com els batracòfils, partidaris de fer experiments amb les granotes del casino de Ciamaña, o com Don Avito Carrascal: “el mestre de Villasola era extraordinàriament perspicaç i entusiasta com pocs del seu art: fou així que tan aviat com detectà en aquell noi una intel·ligència compacta i clara, va experimentar el mateix goig que un lapidari a qui li ha arribat a les mans un meravellós diamant en brut”. Avui diríem que aquest mestre es disposava a adoctrinar, és a dir, a tractar de modelar i manipular excessivament una consciència impressionable.

Però, seguim: “Aquell sí que era un exemplar per als seus experiments i per a posar en pràctica tota la seva perícia! Un formós conillet d’índies per als experiments pedagògics! Excel·lent matèria pedagògitzable on assajar-hi nous mètodes in anima vili! Perquè la profunda convicció del mestre de Villasola –tot i que no arribés a formula-se-la- era que els nois eren el mitjà per a fer pedagogia, com els malalts per a fer patologia. No hi ha dubte que aquest mestre havia caigut, com molts d’altres en el nostre món d’avui en dia, en la superstició de la ciència, és a dir, en un concepte religiós i dogmàtic de la raó pràctica deslligada de la prudència artesanal. Quantes vegades, quan examinem les pràctiques «alumnmocèntriques», no hi trobem sinó una elefantiasi de la metodologia, és a dir, un gurucentrisme?

I l’acusació més greu que Unamuno li fa a aquest mestre és que es dediqui a educar per al seu propi lluïment, per a brillar i destacar ell, en compte que brilli o destaqui l’alumne, el pobre diamant en brut de Villasola.

Increïblement actual, en un moment en què el simulacre de l’aprenentatge ha bandejat qualsevol mena de verificació de l’aprenentatge, i on la urgència de la verificació del mètode ha convertit l’alumne en un mitjà en comptes d’un fi. Com el futur personatge de novel·la Apolodoro, al deixeble del compte de 1898 se’l poleix com un diamant, i com és realment com un diamant, no sap comportar-se en públic, perquè el seu comportament és dur, fred i colpidor. Se l’ha convertit en una mena de mònada. El seu fracàs com a persona és evident, i el del seu mestre com educador també queda en evidència: “Quan el mestre de Villasola va conèixer el final del seu diamant, es va plantejar aquesta àrdua qüestió: La Pedagogia, és ciència pura o d’aplicació?” Però el que no se li va ocórrer a l’educador de Villasola fou que es més fàcil obtenir llum de la calor potencial emmagatzemada en el carbó, que obtenir calor vivífic de la llum merament reflectida i de prestat del diamant.

Ben bé podria ser aquest el fragment més interessant de tot el relat, que tindria una possible doble lectura: una interpretació específicament pedagògica, centrada en el paper de la pròpia intel·ligència dels alumnes, i una interpretació social o nacional, si la posem en relació amb el contingut del gran assaig central unamunià, En torno al casticismo, redactat i publicat a La España Moderna un any abans que El diamante de Villasola.

Anem a la primera conclusió, la dimensió individual: Unamuno, catedràtic de grec, sembla que dominar molt bé la teoria pedagògica d’Aristòtil, que en aquells moments estava aplicant també Maria Montessori a les seves escoles, segons ens explica Catherine L’Eccuyer en els seus estudis sobre la pedagoga italiana: el nen conté una potència interna que el pedagog ha de desvelar i desenvolupar, amb l’ajut d’un guiatge actiu i racionalista. Res a veure, doncs, amb el rousseaunianisme nihilista hegemònic d’avui dia, que propugna el rondar amorf i el bandeig de la cultura d’acollida en benefici del talent innat i infinitament bondadós.

En segon lloc, la metàfora del diamant enllaça amb les doctrines de En torno al casticismo i converteix un tema educatiu en una clau política de la regeneració nacional: Espanya ha de ser Sol i no Lluna, ha de generar llum pròpia i ciència, però no ha d’imitar la que li arriba de fora de manera acrítica, dogmàtica o fins i tot bavejant. De la mateixa manera que el nen posseeix una potència interna que el condueix a donar forma a la seva personalitat, la nació –o la societat civil, com ho preferim- hauria de ser capaç de construir els seus propis criteris més enllà de l’enlluernament per la novetat o els reclams de la moda urgent.

Serem sols o serem llunes? Serem carbons calents de passió o diamants aïllats? El resultat no pot ser més clar: l’entusiasme tecnocràtic pot derivar fàcilment en casos d’imprudència i fins i tot d’ocultament de les limitacions dels models de perfeccionament. A Unamuno li preocupaven els experiments rousseaunians de la dècada de 1890. Ofuscats per l’anhel de crear genis, no creem sinó ansietat i impulsos autodestructius. La persona ha d’aprendre a madurar progressivament abans que la societat el colpeixi massa fortament. L’afany per un avenir magnífic no ens ha de conduir a una il·lusió entesa com un miratge desconnectat de la realitat: el voluntarisme por engendrar molts monstres. No hi ha dubte que tots plegats faríem molt bé de tenir en compte algunes d’aquestes idees provinents d’un final de segle filosòficament convuls.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons