Contes d’Unamuno (2) Batracòfils i batracòfobs

Les granotes no paren de raucar. És en aquest precís moment quan sorgeix la discòrdia…

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

En aquesta ocasió, agost de 1917, Miguel de Unamuno no escriu una distopia, sinó una sàtira, atès que sembla clar que està fent mofa de les disputes internes en el si de l’Ateneu de Madrid, tot parlant del «Casino de Ciamaña», topònim inventat que sembla procedir de «Ciutat Magna». Però ho fa amb tanta habilitat que la seva paràbola ben bé valdria també per a qualsevol institució cultural del país, com ara l’Ateneu Barcelonès o El Sitio de Bilbao, que coneixia molt bé.

També fa l’efecte que Unamuno es diverteix a les costelles de la virulenta polèmica entre aliadòfils i germanòfils; així ho confirmen tant Óscar Carrascosa (estudiós i recopilador de la narrativa breu unamuniana, i el seu editor per a l’editorial Páginas de Espuma) com d’altres crítics anteriors. Vaig tenir l’oportunitat, ara fa exactament deu anys, d’examinar aquest cisma literari i ideològic en el meu llibre ‘1914. Aliadófilos y germanófilos en la cultura española’ (Madrid, Cátedra); una controvèrsia que va assolit elevades cotes de ridícula vesània, y puc certificar que aquest conte d’Unamuno, prominent aliadòfil, es va escriure en els moments més encesos i crítics de la I Guerra Mundial, quan fins i tot sota l’ègida del comte de Romanones, va arribar a haver-hi un risc real que Espanya participés en aquella carnisseria, i realment hi reflecteix aquell ambient dividit i tèrbol com cap altre.

En aquest cas, l’habilitat de l’autor rau en la manera com va saber, a l’agost de 1917, combinar la polèmica d’aquell moment amb moltes altres d’anteriors, que qualsevol lector mínimament informat podia recordar, com ara, per exemple, la que va dividir clàssics i romàntics cap a 1820, o la que enfrontà, a partir de 1876, els seguidors del positivista Azcárate amb els del casticista Menéndez y Pelayo, en la ‘Polémica sobre la Ciencia Española’, o la dels partidaris del naturalisme amb els idealistes moralitzants. De fet, atès el seu disseny exterior, la polèmica unamuniana liderada per Don Restituto, un home pràctic, i Don Herminio, el poeta, a allò que més s’assembla és a les dues crisis de la segona meitat del XIX, ja que els partidaris de la batracofòbia brandeixen l’ideal de la ciència, mentre que els de la batracòfils ho fan amb la de l’art. Es tracta d’un enfrontament típicament post romàntic, encara sense el focus en les qüestions tecnològiques i els futurismes que van protagonitzar els discursos a principis del segle XX.

Malgrat que no va escatimar atacs duríssims contra Eduardo Dato, president del govern neutralista, a qui s’acusava de ser un talp venut als alemanys (tot i que, fa deus anys, es va demostrar que més aviat, i en secret, Dato havia maniobrat per posar-se al servei comercial del govern francès), i que fuetejà una i altra vegada els germanòfils, Unamuno evita en el conte prendre partir explícitament. I és que, en el fons, com el socialista Araquistáin, el que execraven era la inèrcia de la societat civil espanyola, que consideraven inexistent. Tant Ortega, com Araquistáin i Unamuno van expressar la seva desesperació per un país que refusava connectar amb les grans processos de la modernitat, dedicat a gresques, festivitats, distraccions i «siestas».

Doncs bé, la polèmica entre batracòfils i batracòfobs és una més de les ignares crisis que van marcant una vida nacional ridícula, una controvèrsia de casino totalment idiòtica i de caire castís.

El conte és esquemàtic i senzill, com tots els d’Unamuno, contes d’idees i no d’aventures: al pati del casino de Ciamaña s’hi ha instal·lat un estany coquetó, amb el resultat de nuvolades de mosquits que comencen a importunar els lectors de la biblioteca. Aturem-nos aquí: aquest és el primer símbol del text: es construeix artificialment un marjal artificial i els insectes ja no deixen llegir ni estudiar els lectors, pertorbats per un element extern que no permet ni la concentració ni l’estudi pacient. Del marjal polític sorgeix una molesta premsa, plena de crits i fiblades. Els nostres mosquits d’avui podrien ser, per exemple, els telèfons mòbils o el degoteig constant de titulars hiperactius.

Per a resoldre-ho, s’acorda posar granotes a l’estanyol, que es cruspiran els mosquits i problema solucionat. Però apareix un contratemps inesperat: les granotes no paren de raucar. És en aquest precís moment quan sorgeix la discòrdia: els poetes i els lectors volen llegir i escriure, però no poden, i els esperits científics, els anomenats «pràctics», no poden fer la migdiada. Tornem-nos a detenir: se suposa que Unamuno, en principi, hauria d’estar situat en el costat romàntic, el que rumina i treballa, però, en canvi, aporta una solució nietzschiana de la qual en parlarem més endavant. Crida l’atenció que els dropos, els dormilegues, siguin els científics. Enemic de la Kultur mecanicista, el màxim símbol de la qual és l’Alemanya del Káiser, no ens ha d’estranyar que l’autor consideri els positivistes uns alienats i espiritualment adormits, incapaços de bussejar i somniar en la intrahistòria nacional, l’autèntica essència eterna de la identitat castellana.

Els que llegeixen són els que saben somniar; els que dormen són els que s’han lliurat a quatre tòpics pseudo progressistes. Tanmateix, després de mesos de discussió entre partidaris i detractors dels batracis, sorgeix una tercera via: un filòsof anomenat Don Sòcrates proposa una solució de compromís, eliminar l’estanyol. En termes nacionals, això significaria bandejar i silenciar l’opinió pública, tot imposant la mordassa. La solució de compromís s’accepta i l’estany es desseca i cega: ja no hi ha polèmica entre batracòfils i batracòfobs. Nogensmenys, tots troben a faltar el toll polític, perquè l’home no pot viure sense lluita ni ritme intel·lectual, que és conflicte per se. En el nostre debat pedagògic actual, la solució d’aquest Sòcrates de pega seria el pedagogisme competencial: no saben vostès com educar millor? Doncs deixin d’educar, i punt. La solució a la polèmica és el pur i simple no-res.

Fins a quin punt ha avançat moralment el país? No resulta ridícula la polarització actual i no es magnifiquen, en uns mitjans tan histèrics com histriònics, una sèrie de qüestions menors que no són sinó distraccions del que de veritat ens hauria de preocupar? L’enfarfegada discòrdia entre professauris i innovadors, per exemple, seria una guerra civil incivil típicament batraciana: sense matisos, sense utilitat, sense referència a cap tipus de solució pràctica; és a dir, una farsa. El nostre hiperpartidisme, les nostres xarxes socials totalment batràcies, i aquest raucs idiòtics que constitueixen el nostre acompanyament moral quotidià, no seran potser capítols i processos dignes de mofa, com l’enfrontament entre els amics de les granotes i els dels mosquits, arribant fins i tot a les mans en institucions de cultura?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons