Entrevista amb Francisco Fuster, especialista en Camba, Baroja, Azorín i Gaziel

“A la historiografia espanyola li passa el mateix que a la universitat”

Hi ha un recurrent conflicte generacional

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Francisco Fuster García (1984) és Professor Titular d’Història Contemporània a la Universitat de València. Aquest prestigiós especialista de les lletres espanyoles de l’Edat de Plata acaba de preparar una edició de les Pláticas literarias de Gaziel, el gran periodista català que va desenvolupar la part més important de la seva obra al diari La Vanguardia entre 1914 i 1936, i que ha publicat la Fundació Banco Santander. En aquest llibre hi trobem assajos sobre escriptors europeus clàssics i contemporanis (Marcel Proust, Luigi Pirandello, Paul Valery o Chesterton), juntament amb reflexions sobre clàssics catalans i espanyols. Fuster ve de publicar obres imprescindibles com Julio Camba. Una lección de periodismo (2022), Baroja y España (2022), Introducción a la Historia (2020), Baroja en París: Guerra Civil y exilio (2019) o Aire de familia. Historia íntima de los Baroja (2018).

Qui va ser Agustí Calvet, Gaziel? O, més ben dit, què va ser? Has aconseguit esbrinar-ho? Algú ho sap?

Sí, se sap més o menys bé. Agustí Calvet (1887-1964) va ser el segon fill d’una família burgesa de Sant Feliu de Guíxols (Girona), que es va instal·lar a Barcelona a finals del segle XIX. Va estudiar Filosofia i Lletres i va voler ser catedràtic a la universitat. El 1914 va viatjar a París, per preparar-se unes oposicions, però, en esclatar la Primera Guerra Mundial, va haver de tornar a Barcelona. Quan ho va fer, La Vanguardia va publicar, en forma d’articles, uns apunts que havia pres a la capital francesa durant les primeres setmanes de la guerra. Aquella sèrie de cròniques, titulada Diario de un estudiante en París, va tenir un èxit enorme i va fer que Gaziel (pseudònim que havia adoptat poc abans, per signar els seus articles a la premsa), esdevingués, primer, corresponsal de guerra i, després, periodista, arribant a ser codirector i director únic de La Vanguardia, fins a l’inici de la Guerra Civil, quan va haver d’exiliar-se. El 1940 torna a Espanya, s’instal·la a Madrid i, a partir dels anys cinquanta, escriu una obra literària, en català, que inclou un dietari, un parell de llibres de memòries i diversos llibres de viatge.

Estàs d’acord amb aquesta frase de Gaziel, que va escriure a propòsit d’Anatole France: “Quan la intel·ligència humana arriba a aquest grau d’escepticisme, és a dir, de capacitat per a l’examen crític, és com un vent agostador d’il·lusions” (pàg. .79)? No estaria pensant en ell mateix?

Gairebé sempre que escrivia, pensava en si mateix… Gaziel es veia a si mateix com un intel·lectual, au-dessus de la mêlée. Era un home molt ben format que, a més d’haver passat per la universitat, havia treballat a l’Institut d’Estudis Catalans i havia llegit molt pel seu compte. Era un liberal burgès afrancesat, amb un nivell cultural molt per sobre de la mitjana. I era escèptic perquè, malgrat el seu profund humanisme, esdeveniments com la Primera Guerra Mundial, que li va impactar molt, o la Guerra Civil espanyola, li van generar una enorme desconfiança en el gènere humà. Era, com Stefan Zweig, un home que pertanyia a aquest “món d’ahir” que va acabar el 1914. Com a bon europeu i europeista que era, el període d’entreguerres i l’ascens dels totalitarismes el van fer desconfiar de les masses i de la seva la participació a la política. Tenia una visió elitista de la societat que, d’alguna manera, l’emparenta amb Ortega i Gasset.

Amb quina de les peces de Gaziel de les que formen part de Pláticas literarias et quedaries amb més predilecció, i per què?

M’agrada molt la primera i això que no és una crítica literària, en el sentit estricte. Quan s’estrena El rei Lear al Teatre Romea de Barcelona, Gaziel hi assisteix i escriu una crònica que és un exercici brillant de microsociologia, en què analitza el contrast entre l’elevació espiritual que li provoca el drama shakespearià i el provincianisme de la petita burgesia barcelonina que ocupa les butaques del teatre. Després hi ha crítiques molt bones en què posa en pràctica la tècnica orsiana d’anar “de l’anècdota a la categoria”.

“La seva especialitat diria que era aquesta: prendre l’aparició de qualsevol llibre com a excusa per parlar no només d’aquest títol, sinó de l’obra, en conjunt, del seu autor”

La seva especialitat diria que era aquesta: prendre l’aparició de qualsevol llibre com a excusa per parlar no només d’aquest títol, sinó de l’obra, en conjunt, del seu autor. Això fa que un volum com a Pláticas literarias es pugui llegir no com una antologia de ressenyes de llibres, sinó com un veritable curs de literatura, amb algunes lliçons magistrals sobre literatura catalana, hispànica o universal.

Gaziel ha viscut un autèntic procés de recuperació i restauració en els darrers anys, de manera semblant a Manuel Chaves Nogales. Com vas arribar a la conclusió que havies d’editar la crítica literària?

A Gaziel se l’ha recuperat els darrers anys, però encara està molt lluny d’assolir el lloc que Chaves Nogales ocupa ara mateix, al cànon i als aparadors de les llibreries. De Chaves s’han publicat molts títols i fins i tot s’ha editat la seva obra completa, en diversos volums. De l’obra gazieliana se n’han fet edicions i reedicions aïllades, però cap editorial no ha apostat, realment, per ell. N’és una prova que hi hagi molts llibres seus que fa molts anys que no es reediten. Per no parlar d’altres que mai no s’han traduït al castellà, per la qual cosa són pràcticament desconeguts per al lector de fora de Catalunya. El motiu pel qual em vaig decidir a editar la seva crítica literària és doble: primer, perquè era una part de la seva obra que estava inèdita en format llibre i que ningú no s’havia animat a compilar; el segon és que vaig pensar que aquesta antologia podia ser una magnífica porta d’entrada perquè molts lectors s’hi acostessin, per primera vegada. Gaziel té obres més conegudes, però, o només es poden llegir en català, o estan descatalogades i hi són de difícil accés. Són obres més exigents amb el lector, que jo deixaria per més endavant. Si vols guanyar-te un lector no el pots espantar, d’entrada; li has de donar l’autor en petites dosis, perquè el vagi provant. Si li agrada, serà el mateix lector qui s’ocuparà de trobar la resta de l’obra.

“Gaziel té obres més conegudes, però, o només es poden llegir en català, o estan descatalogades i hi són de difícil accés”

Per què un historiador com tu es dedica a les lletres de l’edat de plata espanyola? Ets un chartierià radical?

Ha! ha! ha!… No diria tant. Chartier, en realitat, fa una altra cosa, perquè no estudia només el contingut dels textos (que també), sinó el context de la seva producció, difusió i lectura. Estudia la materialitat i les formes, que és una cosa que, a mi, també m’interessa, tot i que no tant com a ell. Em dedico a l’Edat de Plata perquè soc contemporanista i perquè m’interessa la història de la cultura (no només la literatura). Si fos medievalista o modernista, suposo que estudiaria el Segle d’Or, però m’atrau més el segle XX i, dins aquest àmbit cronològic, el període cultural més destacat és, sens dubte, el primer terç del segle. Crec que és un moment en què, en contrast amb el nivell d’endarreriment que patia Espanya, aflora una cultura extraordinària fruit de l’esforç que van fer homes i dones que, amb recursos infinitament inferiors als que tenim avui dia, van ser capaços de reincorporar el país a l’àmbit internacional. En una entrevista que li van fer el 1998, amb motiu del centenari, a Cela li van preguntar quina lliçó podíem aprendre dels homes del 98: “Que van treballar molt”, va dir contundent. Jo no ho hauria resumit millor.

Què és Pío Baroja per a tu?

A Baroja el vaig descobrir quan buscava tema per a la meva tesi doctoral, de manera que hi vaig arribar una mica fortuïtament. No hi estava predestinat, com ara podria semblar. Jo sabia que volia treballar un període, amb un enfocament que tenia més o menys clar, però no sabia quin autor espanyol o quina obra em podria servir com a punt de partida. La lectura de L’arbre de la ciència em va fer triar aquesta novel·la com a tema per a la meva tesi doctoral. La resta va venir després… Per escriure la tesi vaig haver de llegir molt Baroja i allà vaig descobrir un escriptor de raó de raça, la forma de ser i de pensar del qual em resulta atractiva, no perquè s’assembli a la meva, sinó perquè va ser un escriptor heterodox a qui li agradava viure una mica a contrapèl. Després de gairebé quinze anys convivint-hi, ja s’ha convertit en part de la meva vida, per bé i per mal. Quan em canso, ho deixo una mica de banda i em dedico a llegir o a escriure sobre altres autors, però sense perdre’l mai de vista. Per als barojians, com deia Azorín, Baroja és un “lloc segur”: és un autor al qual acudim a la recerca de refugi, quan volem estar sols i evadir-nos de la realitat. L’estimem, deia Julio Camba, “no malgrat els seus defectes, sinó pels seus defectes”.

“Per als barojians, com deia Azorín, Baroja és un “lloc segur”: és un autor al qual acudim a la recerca de refugi, quan volem estar sols i evadir-nos de la realitat”

Per què dius a alguna xerrada que “l’investigador no pot escriure assaig”?

En realitat, no deia això. El que vaig dir en aquella xerrada (just acaba de publicar-se el text d’aquesta ponència, en un llibre titulat Pensar l’assaig al segle XXI, editat per Publicacions de la Universitat de València) és que els investigadors o professors que formem part de la Acadèmia, gairebé mai no escrivim assaig. Primer, perquè no en sabem. Avui mateix em deia un catedràtic de Filologia Catalana que els llibres que es premien com a “assaig”, en moltes convocatòries de premis, són monografies acadèmiques i no assajos, en el sentit estricte. Això ja ho vaig dir jo a la meva xerrada. Caldria definir, en primer lloc, què és un assaig. En segon lloc, allò que podríem anomenar la xarxa burocràtica de la universitat, el sistema de valoració dels mèrits i de promoció del professorat, no està pensat perquè un investigador escrigui un assaig; al contrari, es penalitza! El sistema està pensat per a la fabricació en massa de papers absurds (literatura “científica”) que ningú no llegeix. Davant d’aquesta realitat, els investigadors prefereixen dedicar el temps a escriure articles de revistes científiques, que saben que els serveixen per al CV. Escriure un bon assaig exigeix un procés de maduració del pensament que és contraproduent, des del punt de vista acadèmic. Per això el títol de la meva xerrada era “Publicar o pensar”: perquè tot el temps que els investigadors dediquen a publicar i publicar aquesta quantitat ingent de bibliografia que genera la universitat espanyola, és temps que no dediquem a pensar, reflexionar i posar per escrit les nostres conclusions, en forma d’un assaig obert (sense cites, ni notes a peu de pàgina) que sigui prou original i provocador, per generar un debat públic.

Per què hem de seguir llegint Azorín?

Fa uns anys vaig publica una “tercera” al diari ABC en què demanava als lectors que “tornessin” a Azorín. En aquell mateix text deia que als azorinians no ens agrada fer proselitisme, potser perquè veiem que és una causa perduda. La resposta fàcil seria dir que hem de llegir-lo, perquè és molt bo, però això no funciona. Si jo hagués de convèncer un lector jove que s’acostés a la seva obra, li diria que, davant de la literatura que es publica avui, hi té un autor amb qui aprendrà a escriure. Al pròleg a la biografia que li he dedicat explico –citant Benjamí Jarnés– que Azorín és dels pocs autors de la història de la literatura espanyola que constitueixen un gènere en si mateix.

“Azorín és dels pocs autors de la història de la literatura espanyola que constitueixen un gènere en si mateix”

Els que llegim Azorín no ho fem perquè escrigui novel·la, teatre o assaig. El llegim, senzillament, perquè és Azorín. Suposo que allò que ens agrada, a més del seu domini del llenguatge, és la seva manera de mirar el món. Com ens passa amb Baroja als barojians, Azorín als azorinians no ens sorprèn: anem a ell sabent que no ens decebrà, cosa que ja és dir molt, quan un obre les pàgines d’un llibre.

Has dedicat molt de temps a Julio Camba. Per què creus que és una figura important? Com vas desenvolupar la teva biografia sobre Camba i les reedicions d’articles seus?

A Camba li he dedicat més de deu anys, efectivament. Crec que és important perquè és diferent de la resta. En el marc del que, per a molts, és la millor generació de periodistes espanyols de la història (hi serien també Chaves Nogales i Gaziel), Camba ocupa un lloc propi perquè, com a corresponsal de premsa a l’estranger, va ser el millor de tot el segle XX, amb molta diferència. Va ser un home valent, que ho va jugar tot a una carta i va guanyar. El seu estil és radicalment original i el va anar polint fins a dominar-lo amb un mestratge que frega el virtuosisme. Quan algú és molt bo en allò que fa, encara que només faci això, cal reconèixer-li. Sobretot, quan és una cosa que molts altres han intentat, abans i després, sense haver tingut ni la meitat d’encerts. La meva biografia la vaig escriure perquè volia tancar un cicle. Havia preparat moltes edicions de la seva obra i en tenia un coneixement que em permetia llançar-me a fer aquest pas. Va ser la meva primera biografia i, vist el resultat, no ho vaig fer malament del tot, perquè va obtenir un premi de prestigi i perquè la crítica ha valorat la meva feina.

“Camba ocupa un lloc propi perquè, com a corresponsal de premsa a l’estranger, va ser el millor de tot el segle XX, amb molta diferència”

Què li recomanaries a un historiador jove, que estigui començant? Vull dir encara més jove que tu…

Li recomanaria el mateix que recomano als meus estudiants: que sàpiguen que les classes que reben a la universitat són una condició necessària, però no suficient… En el pròleg al meu llibre Introducción a la Historia (Càtedra, 2020) dic que a la universitat s’ensenya Història (una versió de la Història), però no s’ensenya a ser historiador. A ser historiador, a aprendre aquest “ofici” d’artesà, com en deia Marc Bloch, només s’aprèn estant en contacte amb altres historiadors que ja el dominen. En aquest sentit, recomano als meus estudiants de Màster, que ja són graduats, que, si de veritat volen anomenar-se a si mateixos “historiadors”, llegeixin llibres, vagin a conferències (o les vegin a Youtube), visitin arxius i aprenguin el mètode de feina d’aquells historiadors a qui es vulguin assemblar. Em fa la sensació que molts joves que comencen la carrera d’Història volen ser professors d’Història, però no volen ser “historiadors”, que és molt diferent. I després, molts surten amb el títol i són graduats, però mai no arriben a ser “historiadors”. Per a mi, un historiador és algú que, com deia Lucien Febvre, pensa i viu com un historiador, les vint-i-quatre hores del dia, perquè no és només una professió, amb la qual guanyar-se la vida, sinó una passió, que fa que allò personal i allò intel·lectual resultin indistingibles.

“Per a mi, un historiador és algú que, com deia Lucien Febvre, pensa i viu com un historiador, les vint-i-quatre hores del dia”

Consideres que algú és el teu mestre? Qui o quins et van ajudar quan començaves a investigar?

Sempre he estat una mica rebel i he anat per lliure, però, si he de citar algú, citaria, en primer lloc, els meus dos directors de tesi: Justo Serna i Anaclet Pons. Quan vaig acabar la Llicenciatura en Història tenia un expedient molt bo (em van donar tres beques predoctorals) i hagués pogut triar, com a director, algun catedràtic del meu Departament. Els vaig triar a ells pel que acabo de respondre a la pregunta anterior: m’agradava la seva manera d’entendre la professió d’historiador. Sentia que el seu enfocament de la Història (la història cultural, en aquest cas) era el que més s’acostava a allò que jo pretenia fer. Hi havia una comunió d’interessos que, amb el temps i els anys de convivència, ha esdevingut afinitat personal i, finalment, amistat incondicional. Després vaig prendre el meu propi camí i he desenvolupat una obra que no sempre segueix les que han estat les seves línies de recerca, però el substrat de tot el que vaig aprendre amb ells sí que roman intacte, entre altres coses perquè seguim en contacte permanent. Hi ha hagut professors d’altres universitats i disciplines l’obra de les quals he llegit amb molt d’interès i la praxi dels quals també m’ha influït molt. Des de José-Carlos Mainer, que va presidir el tribunal de la meva tesi doctoral, fins al seu deixeble, Jordi Gracia, que, no per casualitat, també en va formar part. Filòlegs com Pura Fernández o Xavier Pla, amb qui he treballat colze a colze, durant molts anys; i fins i tot professors d’altres àrees que he sentit –i segueixo escoltant– com s’escolta un mestre: Francisco Gimeno i Antoni Furió, que són companys meus de facultat, a qui respecto i admiro.

Quins autors actuals llegeixes?

A molt pocs, la veritat. Primer, perquè fa molt de temps que no llegeixo novel·les. M’ha passat com a Josep Pla, que a partir dels trenta-cinc va deixar de fer-ho, perquè considerava que, després d’aquella edat, els que ho fan són uns cretins… Jo no ho veig així, però sí que prefereixo l’assaig i, últimament, la biografia. Els assaigs (incloc aquí els dietaris i llibres d’aforismes) m’ensenyen a pensar i sintetitzar els meus pensaments; de les biografies aprenc el que m’agrada i el que no, per després aplicar-ho a les meves. Sent honest, he de dir que el 90% del que llegeixo són autors considerats “clàssics”, encara que, per a mi, molts són més “actuals”, que els actuals… En aquest sentit, em sembla molt encertat el que deia Antonio Machado en el seu Juan de Mairena: “en política, com en art, els innovadors apedreguen els originals”.

“Em sembla molt encertat el que deia Antonio Machado en el seu Juan de Mairena: “en política, com en art, els innovadors apedreguen els originals”

Com veus la nostra historiografia actual? La veus forta o més aviat anèmica? Com la dinamitzaries?

La veig amb la mateixa distància amb què imagino que ella em veu a mi, si és que em mira… La conec, perquè és la meva feina (dirigeixo una col·lecció de biografia a l’editorial Sílex i intento estar al dia de tot allò que es publica), però no la practico, en el sentit que no m’afecta gens allò que està o deixa d’estar de moda. A la historiografia espanyola passa el mateix que a la universitat i, suposo, a la societat, en general. Hi ha un recurrent conflicte generacional. La generació d’historiadors espanyols que ara en té entre 55 i 70 és la que domina el panorama, de vegades, diríem, per dret propi i d’altres sense ell, valent-se dels drets adquirits. Dins dels que ara tenim entre 35 i 50, detecto dos corrents, per simplificar: gent valenta que intenta sortir-se de les pautes marcades, amb obres originals i ambicioses, la recepció de les quals sol ser molt bona, perquè és una cosa molt poc habitual al nostre gremi ; i gent que, al contrari, segueix molt pendent del que fan o diuen els més grans, per aquesta por tan estesa a l’Acadèmia a significar-te i que això “et passi factura”. El resultat és que, per cada llibre potent i trencador, d’aquells que qüestionen allò establert i obren nous camins, es publiquen nou monografies que, tindran tot el mèrit que mereixen, com a investigacions empíriques, però a mi, personalment, no em suggereixen res . No poso exemples, per no ferir sensibilitats… Per dinamitzar-la se m’acut que els historiadors “joves” d’aquesta nova generació hauríem de canviar la nostra manera de pensar, creant espais de diàleg no intergeneracionals, que ja n’hi ha molts, sinó intrageneracionals: que ens refiem més els uns dels altres en comptes de confiar sempre en els mateixos, dit en altres paraules. Mentre el criteri per jutjar si una aportació historiogràfica és –o no– rellevant, sigui el quantitatiu (l’edat, la càtedra, el nombre de sexennis de recerca, les tesis dirigides, etc.) i no el qualitatiu, veig difícil que això canviï .

Per quan la teva biografia d’Azorín?

Tret d’imprevistos, per a principis del 2025… Intentaré que l’espera valgui la pena.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons