Contes d’Unamuno (1): Mecanòpolis (1913)

Com Heidegger, potser pensava que la tecnologia estava molt bé fins que començava a erosionar l’essència de l’ésser humà

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Aquest conte, publicat l’11 d’agost de 1913, no pot ser més senzill. Agafa l’estructura ràpida i elemental de les Llegendes de Bécquer: algú explica que un amic va experimentar una vivència o viatge extraordinaris que el narrador es disposa a explicar sense cap mena d’alteració del relat. Un recurs cervantí, ja quasi un tic si parlem de literatura fantàstica o d’anticipació. Aquí ens trobem clarament amb un cas de distopia moral, com la que va escriure Juli Verne mig segle abans, però va deixar inèdita, sobre el París mecanitzat del segle XX. En aquest cas no sabem com s’anomena el protagonista i sembla clar que, a través d’ell, Miguel de Unamuno va voler expressar, no el progressisme tecnològic, com les seves conseqüències deshumanitzadores.

La trama, dèiem, no pot ser més senzilla: un caminant perdut enmig d’un desert busca aigua i troba un oasi. Un oasi amb una estació de ferrocarril automàtica de la qual surt un tren molt ràpid en què no hi viatja ningú. El tren travessa tota la plana fins a Mecanópolis, una ciutat exuberant i plena de riqueses que ningú en frueix. La descripció de l’autor recorda una coneguda tortura de la Gestapo: “Renuncio a descriure’t la ciutat. No podem ni somniar tota la magnificència, sumptuositat, comoditat i higiene allí acumulades. Per cert, que no arribava a entendre el perquè de tot aquell desplegament higiènic, atès que no s’hi veia cap ésser viu. Ni homes, ni animals; ni un gos que travessés el carrer, ni una oreneta al cel”. És remarcable que Unamuno imaginés aquesta distopia un any abans de la Primera Guerra Mundial, una dècada abans del primer Plan Quinquenal estalinià, set anys abans de ‘Nosaltres’, d’Evgeny Zamiatin, la mare de tots els malsons distòpics del segle XX. En un edifici de Mecanópolis hi ha un hotel, sense hostes, lògicament, amb màquines que elaboren i serveixen delicatessen només amb apretar un botó, com a la nau Enterprise. La llàstima és que l’ésser humà estigui exclòs d’aquesta dissortada ciutat perfecta.

En el Museu d’Art hi ha reproduccions perfectes de tots els grans quadres produïts per la humanitat. Hom pot prendre-hi tot l’art del món sense veure ni una sola obra d’art. Podríem plantejar-nos què dimonis és una obra d’art. Walter Benjamin ho va fer l’any 1936 en un breu, però transcendental, assaig. Però Unamuno ja estava rumiant sobre el tema… I encara un detall més, força inquietant: “Arran d’una explicació que vaig llegir en un cartell a l’entrada, vaig assabentar-me que, a Mecanòpolis, el Museu de Pintura era una secció del Museu de Paleontologia”… Talment, sembla que Unamuno hagués estat passejant per la Barcelona de l’any 2024!

Aliments per a ningú, luxes per a ningú, riqueses per a ningú. No sabem si està parlant de la societat contemporània o del Metavers. Perquè ho podríem aplicar perfectament al nostre món: sembla ben bé que Unamuno estava pensant en nosaltres quan va descriure un món tècnic en el qual l’ésser humà comptava tan poc que ja no hi comptava per a res. No és només que les Humanitats hagin estat bandejades i que ho continuïn estant (aquest és un debat antic: en realitat fa dècades que estan desmantellades, les autoritats ja ni tan sols recorden què són la literatura o el llegat cultural; això ja ho va preveure Juli Verne), sinó que les persones, atès que solem ser un destorb i una font de contradiccions, ja no servim ni per a fer funcionar sistemes i se’ns ha fet desaparèixer. Com diu Unamuno, unes «ànimes mecàniques» dirigeixen el nostre món i no sé què em fa més por, que me n’expulsi un robot o un home robotitzat; vull dir lobotomitzat, un home sense ànima.

Sabem que Unamuno feia campanya contra el ferrocarril; sabem també que el feia servir sovint i que hi viatjava amb un abonament d’usuari habitual, que feia servir per acostar-se a Gredos i a Extremadura, per purificar-se l’ànim. Reivindicava viatjar a peu com una higiene espiritual; utilitzava la tecnologia per poder-ho fer en comptes de quedar-se atrapat a la ciutat: heus ací una actitud humanista, pròpia de qui estima el camp, però que ha d’anar de vegades a Madrid o a Bilbao per a recordar-ho al públic. Una doble vida que de vegades no sabia harmonitzar massa bé. Nogensmenys, després de la lectura de ‘Mecanòpolis’ entenem que considerava el progrés tècnic exagerat com una amenaça; com Heidegger, potser pensava que la tecnologia estava molt bé fins que començava a erosionar l’essència de l’ésser humà.

El conte, sortosament, acaba bé: vaig sortir com un boig a llançar-me al davant del primer tramvia elèctric que passés. Quan em vaig despertar del cop em trobava de nou a l’oasi d’on havia partit. Vaig començar a caminar, vaig arribar a la tenda d’uns beduïns i, en trobar-me amb un d’ells, el vaig abraçar plorant. I que bé ens vam entendre tot i no poder-nos entendre! Em van donar menjar i em van cuidar. A la nit, vaig sortir amb ells i, estesos a terra tot mirant el cel estrellat, vam pregar plegats”. Hi devien estar bé, car eren humans fent coses junts.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons