De porcs, perles i llibres

La dita «No tireu les vostres perles davant dels porcs» prové de l’Evangeli de Mateo 7:6 (Nou Testament). / Imatge generada mitjançant IA

Llicència Creative Commons

Oriol Corcoll Arias

En un escrit recent a El País, Joan Burdeus carregava contra una determinada manera d’aproximar-se a la literatura, una escriptura basada a “fer-te un selfie al costat dels grans noms” i a generar impactes constants perquè el llenguatge no arribi a interrompre les inèrcies emocionals del lector. Burdeus ho deia a propòsit d’un cas concret —la mediació de David Uclés al voltant de Rodoreda—, però la fórmula és tan precisa que costa no veure-hi alguna cosa més que una crítica puntual. Hi ha, condensada aquí, una intuïció molt pertinent sobre la literatura actual. I, si se’m permet, sobre la seva lenta i metòdica degradació. Un tema molt necessari ara que s’acosta Sant Jordi.

Aquesta intuïció no es veu només en els suplements culturals. També es deixa veure, d’una manera més crua i caricaturesca, en certes escenes de xarxes. Fa poc una corrua de booktubers moquejava perquè no entenien Cims borrascosos just quan se n’anunciava una nova adaptació cinematogràfica. Hilarant. Sempre fa una mica de gràcia veure com algú descobreix de sobte que la literatura no és una extensió amable del seu feed i que Emily Brontë, al contrari d’un podcast, no té episodis de quinze minuts. Però el problema no és que hi hagi lectors que no entenguin Emily Brontë; això ha passat sempre, i és del tot respectable. El problema és que aquesta dificultat es visqui com una agressió personal, com si un llibre escrit fa prop de dos-cents anys hagués fallat per no adaptar-se a les expectatives d’un receptor de cristall, nascut per a la velocitat, la transparència i la recompensa immediata. Com si Cims borrascosos fos —Déu nos en guard—, un producte defectuós.

Intueixo que el que hi ha al darrere no és tant una simple transformació del gust com una alteració més fonda del tipus de lector que una societat fabrica. El problema no és la democratització de la literatura. Bernard Stiegler parlava d’una proletarització del coneixement. No una pèrdua de riquesa material, sinó una pèrdua de saber fer, de saber viure i, en última instància, de saber sentir. El receptor contemporani no és simplement un lector amb menys formació (que també); és un subjecte a qui s’han anat amputant sistemàticament les condicions que fan possible una experiència estètica que no sigui pura reacció pavloviana. I això afecta la literatura, sí, però no només la literatura. Té a veure amb l’educació per la qual s’està lluitant als carrers, amb els mitjans, amb les institucions culturals i amb el tipus de temporalitat que estructura l’experiència col·lectiva. Una temporalitat accelerada.

Hartmut Rosa va entendre l’acceleració social no com una simple sensació de pressa, sinó com una lògica estructural de la modernitat tardana. Una acceleració tècnica, del canvi social i del ritme de vida. El problema, en aquest marc, no és només que tot vagi més de pressa, sinó que aquesta acceleració erosioni la capacitat de sostenir formes de demora sense les quals no hi ha lectura profunda, ni sedimentació, ni experiència densa del llenguatge. Una acceleració del temps que el “congela”. Byung-Chul Han, per la seva banda, ha descrit aquesta condició com una pobresa d’experiència: l’excés d’estímuls positius sense filtrar no enriqueix, sinó que aplana la percepció fins a reduir-la a un desfilament de coses que agraden o no agraden, un scroll infinit aplicat a tota la vida. Sí o no. Dreta o Esquerra. Una tinderització de la cultura.

Una societat accelerada tolera malament la latència, se li indigesta. No suporta allò que no es deixa consumir de seguida, allò que exigeix tornar enrere, rellegir, pair, sedimentar. I un llibre de debò —un llibre amb ambigüitat, amb densitat, amb zones fosques— sempre demana una mica de tot això. El que abans era una condició natural de la lectura ara s’ha convertit en una molèstia intolerable, com si tota forma de fricció fos un defecte de fàbrica del text i no una propietat constitutiva de la literatura que val la pena.

Aquesta situació ens porta a revisar una idea antiga. Lope de Vega, a l’Arte nuevo de hacer comedias, escrivia allò tan citat que, ja que el vulgo paga, és “justo hablarle en necio para darle gusto”. Llegida de pressa, la frase sembla donar carta blanca a tota adaptació cap avall. Si el poble vol entreteniment, doncs que se li doni entreteniment! Pa, circ, una mica de futbol, i escriptors amb barret. Com més grans, millor. Que no faltin mai els barrets, que fan intel·lectual. Tot plegat, el mecanisme recorda massa aquell Ponga un pobre en su mesa que Berlanga va convertir en sàtira. Aquí no es convida el pobre, sinó que es passeja el llibre per xarxes per tranquil·litzar la consciència.

Però compte, no menystinguem el “vulgo” del Siglo de Oro. El “vulgo” de Lope no era el receptor contemporani fabricat per plataformes, pantalles i circuits de validació instantània. No era un públic simbòlicament devastat. Podia ser un públic no acadèmic, heterogeni, sorollós, ple de gustos contradictoris, però pertanyia encara a una societat amb més carrer, més oralitat, més memòria compartida, més fricció col·lectiva que el pobre infeliç que avui no pot entendre el que llegeix.

Per això s’imposa una distinció que no és retòrica, sinó política. No tots els públics són iguals. No és el mateix un lector que potser no domina encara les claus d’una obra però està disposat a deixar-se transformar per ella, que un receptor entrenat per valorar-la només en funció de si li entra fàcil, si el manté enganxat o si li permet produir una reacció ràpida en xarxa. Com no és el mateix un públic popular viu que un públic accelerat fins a la descomposició, que s’esbatussa a xarxes perquè Mendoza toca Sant Jordi mentre ignora del tot el sentit del que realment està en joc durant la celebració.

El desgavell és ben visible. Premis, llistes de recomanacions, campanyes de difusió, converses culturals… tot sembla afavorir una literatura estèril cada cop més funcional, cada cop més dòcil. Transcendeixen llibres amb misteris artificiosos al més pur estil La assistenta, novela negra de fireta. D’altres amb emocions prefabricades i una protagonista pseudohippie a qui no paren de passar-li trivialitats que ella viu com a cataclismes egocèntrics de trascendència mística… El llenguatge és proper; els temes, aparentment “importants”, són tractats amb una profunditat mínima però amb una alta rendibilitat emocional, i tot queda amanit amb alusions constants a pel·lícules i sèries, com si la literatura no pogués sostenir-se sense easter eggs transmediàtics. Un pànic generalitzat a la metàfora, no fos cas que destarotés al lector. El que tenim davant és exactament l’invers al que deia Martha Nussbaum: una literatura que simula empatia mentre la neutralitza.

No cal afirmar que aquestes obres siguin necessàriament dolentes; n’hi ha de correctes, d’eficaces, fins i tot de dignes. El que fascina és la facilitat obscena amb què obres pensades sobretot per a un consum ràpid passen a ser tractades com si fossin grans esdeveniments literaris, carn de literatura universal. No és l’èxit comercial el que sorprèn, sinó el salt de legitimitat. Allò que abans hauria estat llegit com a simple entreteniment solvent apareix ara envoltat d’una aura d’excepcionalitat, d’inevitabilitat i fins i tot de destinació, com si la seva expansió fos l’evidència mateixa del seu valor. McDonald’s s’accepta com el que és: una cadena de menjar ràpid, funcional i perfectament legítima en el seu lloc. Però encara no s’ha vist —toquem fusta— el dia que guanyi estrelles Michelin i premis arreu del món. I és aquí on ja no hi ha només motius per a la ironia, sinó també per a una certa indignació. Perquè, si es mira una mica més enllà de casa nostra, es veu que la literatura exigent no ha desaparegut del mapa ni del reconeixement: noms com Han Kang o Mircea Cărtărescu continuen recordant que encara es pot llegir, premiar i discutir una escriptura densa, incòmoda i ambiciosa. Davant d’això, costa no sentir-se entre trist i estafat pel panorama literari català.

És aquí on cal donar un cop a la taula i tocar un tema que no es vol tocar. La coincidència entre tota aquesta òpera buffa i el rentat de cara de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals —i, en general, de bona part dels grans grups mediàtics, diaris i televisions— deixa de semblar del tot innocent. Potser és casualitat. Però… potser no. Potser el que s’hi fa visible no és només un canvi d’imatge, sinó una mutació més profunda del criteri cultural, o el que Gramsci hauria reconegut com una operació d’hegemonia. Abans l’escriptor podia forçar el medi; avui, a Catalunya, és cada cop més el medi qui força l’escriptor. Abans una obra podia desplaçar el gust, incomodar-lo, eixamplar-lo, obligar-lo a madurar. Ara, massa sovint, l’obra arriba al lector havent estat ja prèviament domesticada per les exigències de visibilitat del sistema. No se li demana tant força de llenguatge com compatibilitat amb un ecosistema que necessita productes, no llibres, perquè cal vendre. I aquí la contradicció es torna gairebé obscena: al matí, la cadena estrella catalana pontifica sobre la devaluació educativa, sobre l’impacte devastador de l’addicció a les xarxes i sobre la pèrdua de capacitat d’atenció; a la tarda, però, es presta sense massa escrúpols al joc contrari amb la programació infantil saturada de gatekeepers, perquè és clar, tampoc no seran els únics ximples que perdran diners. Per això la mascarada resulta tan reveladora. No és que el públic hagi triat; és que l’han preparat perquè triï exactament això.

Acabem amb una segona imatge, aquesta vegada bíblica. L’expressió de “tirar perles als porcs” no és de Lope, sinó de Mateu 7:6, on s’adverteix de no llançar les perles davant dels porcs perquè les trepitjaran. El joc entre Lope i Mateu no és filològicament literal, però sí conceptualment fecund. Entre “parlar al vulgo” i “no tirar perles als porcs” s’obre, en el fons, la mateixa pregunta: quin tipus de receptor produeix una època? I, sobretot, a qui beneficia que el receptor sigui exactament aquest? Es perfila un dubte molt incòmode. Fins a quin punt l’escriptor que s’adapta a aquesta lògica sap perfectament el que fa? I fins a quin punt, al contrari, és tan cec que arriba a creure que ha transcendit quan només ha és utilitzat? No sé ben bé què seria pitjor.

Dit d’una manera deliberadament cruel, però útil: hi ha porcs i porcs. Posats a ser porcs, potser més val ser dels que encara saben buscar trufes que no dels que marranegen al fangar mentre riuen les gràcies a qui els duu a l’escorxador.

Bon Sant Jordi.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons