Una mica de sensatesa

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

M’estic prenent un cafè amb dues amigues que són mestres, a la mateixa escola. M’expliquen coses que em posen els pèls de punta, i que no semblen problemes puntuals del barri on treballen. Jo m’interesso per les Aules d’Acollida, perquè estic reunint informació sobre retallades i tancaments als nostres centres públics. Una d’elles, l’Anna (òbviament li canvio el nom), m’explica que al seu centre se’n necessitarien tres, i no una, d’Aules d’Acollida. I defensa que els alumnes nouvinguts poguessin passar un curs sencer d’immersió lingüística. La mesura està de moda i ronda per la ment dels legisladors, però no acaben de decidir-se perquè hi ha qui pensa que això seria “discriminació”. Llavors parla l’Emma (evidentment també li canvio el nom): pensa que la inclusió a Catalunya és un engany, una aparença, perquè hi ha alumnes nouvinguts que arriben a primer i segon de primària, i a aquestes edats es considera que no hi ha dret a Aula d’Acollida. Els cursos d’immersió serien una “discriminació” o un “dret”? I si estem anomenat “inclusió” al que és pura i simple “exclusió”, és a dir, negligència, manca de realisme, manca de voluntat política, deixadesa, abandonament de menors a classes on no entenen res i no fan res durant anys? Com s’estaran sentint aquests nens? Tot això és real, no és una sèrie de Netflix sobre un país llunyà. No estem conculcant drets d’aquests infants fent servir etiquetes de progressisme aparent? La inclusió extrema podria tenir més a veure amb els austericidis i la manca d’inversió pública que amb un concepte realment democràtic o progressista de la inclusió. I per què incloem menys des que som tan inclusius? És possible que hi pensem?

Però el pitjor encara no ha arribat. Resulta que aquests alumnes, quan arriben a tercer, ja tindrien dret a entrar a l’Aula d’Acollida. Però, ai: ja porten dos anys escolaritzats a Catalunya, i ja no hi tenen dret. Resultat: no parlen ni una gota de català. L’Anna i l’Emma són obligades a aprovar el català, un curs rere l’altre, a alumnat que no ha parlat mai en català, i que als exàmens de català respon en castellà. La cosa és ja surrealista a quart d’ESO: la llei obliga a aprovar l’alumne i expedir el títol, que va associat al nivell C1 de català. Alumnat que ha passat deu anys escolaritzat a Catalunya, i que no ha dit ni llegit mai ni una sola paraula en català en deu anys, s’emporta el nivell C1. Està passant.

Però, és clar, en un món on l’escola ja no sap què fa ni què ha de fer ni què programar, i on ensenyar continguts curriculars (de català, castellà, anglès, matemàtiques o ciències) és una mena d’heretgia satànica, és normal que passin aquestes coses. El que ja no és tan normal és que ningú no hi posi remei, que ningú no faci la seva feina i acabi amb la insensatesa general del sistema.

A molts indrets de Catalunya s’estan tancant aules d’acollida. Com que la LOMLOE diu que el DUA, el Disseny Universal d’Aprenentatge, ha de garantir l’accés de tothom a les Competències Bàsiques, ja tenen l’excusa per a retallar-les. En general, l’experiment resulta tan desastrós que cal reobrir les aules d’acollida al cap de pocs mesos, com també caldrà reobrir escoles especials a petició de famílies afectades, i haurem d’anar pensant en invertir en serveis públics inclusius si no volem acabar en una dictadura de la desigualtat com la dels Estats Units. Com podria passar això? L’Anna i l’Emma continuen explicant històries reals. D’ex alumnes que, sense un títol que serveixi per a res, acaben venent droga per les cantonades. I de sobte recordo les paraules d’un ponent universitari, professor de secundària d’Història, fa poc, quan ens explicava la ràbia que sentia cada cop que li notificaven que un ex alumne seu havia ingressat a la presó.

Continuem fabricant guetos i les normatives contra la segregació escolar el que estan fent és generar i consolidar la segregació geogràfica a les nostres ciutats. Una companya de Naturals va explicar que els éssers humans érem mamífers: uns alumnes musulmans es van queixar a la Direcció: van dir que feia classes antiislàmiques. I (atents!) la direcció va picar el crostó a la mestra! Ja no podrem explicar ciència tranquil·lament a les aules sense pressions inadmissibles? És que ens hem tornat bojos tots plegats? Tenia raó el ponent: estem fracassant com a societat, perquè estem col·laborant amb el burocratisme de l’administració i tampoc no estem exigint la inversió pública que pertoca. També em fa l’efecte que els nostres equips de gestió han perdut completament el nord, i que ja no saben ni què és una escola ni per a què serveix. S’han deixat entabanar per un còmode nihilisme cínic, s’instal·len en la irrealitat més completa i continuen finançant generosament els aparells de propaganda, que encara crispen més l’ambient amb els seus receptaris hipòcrites.

M’acabo el cafè amb llet, paguem i marxo a casa capcot. Em poso a escriure aquest article.  Jo no vull acabar en una autocràcia electoral com la hongaresa o la russa. M’agradaria que una esquerra assenyada i materialista abandonés les etiquetes sectàries i es dediqués a bastir serveis públics realment capil·lars i eficaços per a totes les famílies. Si es deixessin de desviar milions d’euros a lobbies i mandarins destructius, això seria possible, però els lobbies també arriben a les esquerres amb els seus suborns, irrealitats i enganyifes. L’Anna i l’Emma pertanyen a moviments d’esquerra assembleària, mai no m’han semblat persones extremistes i, ni molt menys, racistes o supremacistes. Més aviat calcen de l’altre peu. Formen part de moviments que intenten arrelar als barris i portar ideals emancipadors concrets a les seves feines. M’expliquen que tenen por que s’acabi votant extrema dreta com a reacció a la negligència pública que ens envolta. Com ha passat a França, com a passat a Suècia i a Àustria, però amb un perill afegit: aquí l’estat del Benestar era una broma comparat amb el d’aquests països.

La insensatesa oficial la podríem acabar pagant en forma d’explosions de racisme i intoleràncies creuades. Sembla que ningú no vulgui recuperar l’autoritat de les democràcies il·lustrades, basades en l’ideal de la Igualtat. Entre l’extremisme bonista (una forma de nihilisme inconscient) i la venjança supremacista hauria de ser possible inaugurar un camí mig, un camí de responsabilitat, on els drets, els deures i les normes de la convivència laica no es confonguessin amb “imposicions feixistes”. Perquè aviat serà massa tard per a aturar els feixistes de debò. Els que remataran l’escola democràtica i començaran a vomitar aires guerrers tot dient “Mori la Intel·ligència”. Aquesta Catalunya sensata i dinàmica no la veig. L’Anna i l’Emma s’han quedat soles en les seves lluites. Qui les ajuda? Hi ha massa rigidesa, por i classisme instal·lats entre els nostres legisladors.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons