Xat GPT o recuperar l’autoritat en l’educació?

Encara som a temps d’establir noves regles de joc

Llicència Creative Commons

José Ramón Ubieto

Estem surfejant la 6a ona tecnològica (Schumpeter) immersos en un cicle de sobreexpectació (Gartner) que caracteritza l’entusiasme sobredimensionat i la subsegüent decepció que esdevé habitualment en la introducció de noves tecnologies. Tenim tendència a sobreestimar els efectes d’una tecnologia en el curt termini i subestimar l’efecte en el llarg termini. Les lluentors i enlluernis inicials han tingut, com a efecte, una sort d’hipnosi col·lectiva que paralitza qualsevol acció que no sigui l’admiració per la novetat.

Cal un temps per a anar entenent totes les conseqüències, inclòs el costat fosc d’aquesta novetat. Passat aquest temps, s’inicia la protesta organitzada a través de moviments socials que cerquen corregir els biaixos negatius. Primer van ser els ‘penedits digitals’, executius i dissenyadors de la indústria que van renunciar als seus llocs pel que van considerar una falta de criteris ètics de les companyies. Posteriorment, algunes escoles i alguns pares van iniciar projectes locals de desconnexió i després van ser els governs que, tímidament i davant l’amenaça de la IA, han començat a arribar a acords reguladors.

Totes aquestes iniciatives posen de manifest que ja vivim en un nou món ‘figital’ que s’obre camí amb passes de gegant (Ubieto). Fa 16 anys, quan es va presentar el primer iPhone, el digital encara era un complement de les nostres vides analògiques. El físic constituïa l’eix central i a estones (nens i adolescents una mica més) contestàvem un correu, consultàvem una informació o penjàvem una foto familiar en el naixent Facebook. Avui, aquests gadgets i els seus algorismes han creat un nou món en el qual tots habitem i que ja és indistingible del físic perquè estan hibridats: adolescents asseguts en un parc mirant els seus mòbils i comentant entre ells el que allí veuen; persones grans xerrant amb els robots que els serveis assistencials els han posat per a fer-los companyia i vigilar el seu estat; pares que xategen amb els seus fills morts a través dels griefbots que els ‘ressusciten’ o artistes casats amb un holograma o conversant amb el xat GPT o DALL-E2 per a dissenyar les seves obres.

Els gadgets ja no són simples objectes electrònics, són les interfícies que ens serveixen de passarel·la connectiva en aquest nou món. El telèfon intel·ligent és, sens dubte, el gadget estrella per la seva portabilitat i la seva personalització que el converteix en una sort de pròtesi subjectiva, fins al punt que molts nens i adolescents senten que llevar-l’hi és com una mutilació.

Tots habitem aquest món de manera voluntària, al qual hem delegat qüestions tan importants com són el saber i la satisfacció. Cada vegada confiem més en la seva intel·ligència i cada cop estimem més les màquines. La seva seducció es justifica per les facilitats que ofereix: sembla gratis, és intuïtiu i amb poques regles. Però aquesta enganyosa amistositat ens ha revelat ja les seves servituds, la més important és el segrest de la nostra atenció. Segrest que ja té els seus efectes: pèrdua d’hores de somni, pobre rendiment acadèmic -com mostren cada tres anys els informes PISA-, disminució habilitats socials i d’activitats creatives (lectura, entreteniments) i esportives, a més de totes les violències digitals.

És hora de deixar de ser ostatges de nosaltres mateixos i d’aquesta seducció digital recuperant aquesta atenció. Per a això, cal regular el seu ús, tasca que competeix a tots: governs, indústria, mitjans de comunicació, famílies, escoles i cadascun individualment. L’elecció que tenim és clara: o bé assumim aquesta responsabilitat compartida (cadascú la seva) o continuem confiant en la culpabilitat dels més febles (professors, famílies i adolescents) als quals, ingènua o cínicament, els demanem que regulin allò que el govern més poderós del planeta no ha aconseguit fer, en la seva confrontació amb les companyies tecnològiques.

Hem passat del Pare a l’iPad i ara toca revertir el procés per a retornar a famílies i docents la seva genuïna condició de primers influencers, sense menysprear altres referències virtuals que també poden ser positives.

Recuperar l’autoritat perduda no es fa només per decret llei -això pot ser un element d’ajuda col·lectiva innegable- perquè requereix de la proactivitat de tots els actors. Educar en el virtual suposa les mateixes premisses que educar en allò real: una tasca complexa i impossible de reduir a una sola variable.

Aquesta tasca, pròpia i específica de l’escola i la família, requereix un marc més ampli que inclogui les normes i lleis que prohibeixen, però que per això mateix també han de permetre l’aprenentatge de les novetats que una època comporta. No per a idealitzar-les, sinó per a acollir-les de manera oberta i crítica (Heidegger). Els tecnomites (nadius digitals, tecnologia neutra, equivalència connexió-vincle) no són destins inexorables als quals hàgim de resignar-nos. Encara som a temps d’establir noves regles de joc, però, perquè siguin vàlides, convé que siguin col·lectives, consensuades i graduals.

___

Referències:

Heidegger, M. (1994). Serenidad. Barcelona: Ediciones del Serbal.

Gartner Group: https://www.gartner.com/en

Schumpeter, J. (2015). Capitalismo, socialismo y democracia. Barcelona: Página Indómita.

Ubieto, J. R. (2023). ¿Adictos o amantes? Claves para una salud mental digital en infancias y adolescencias. Barcelona: Octaedro.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons