LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

Una escola del que no es ven

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Si hi ha alguna cosa que necessitem ensenyar i no ensenyem és «què» no està a la venda: hi ha poques idees més importants que refinar, per exemple, en un institut. Al món en què s’ha anomenat «llibertat» Onlyfans, és urgent aconseguir que cada ciutadà surti del sistema educatiu amb una teoria de la dignitat robusta o almenys suficient.

Quan he d’explicar què són els principis, acostumo a servir-me d’una anècdota protagonitzada per un expert en la matèria. «Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc d’altres». Molts ignoren que Groucho Marx, que era un tipus de principis, mai no va dir això. L’anècdota, en canvi, que ell explica a Groucho i jo, les seves memòries, és vertadera. Groucho és a un bar i li pregunta a una noia si s’aniria al llit amb ell per una quantitat obscena de diners (diguem, avui en dia, cent milions de dòlars). La noia entén que, atesa l’enormitat de la suma, la pregunta és retòrica, i per tant diu que sí. Tot seguit, Groucho li planta un bitllet de deu sobre la barra i la convida a consumar el tracte. «¿Què s’ha cregut que sóc?», li diu ella, i ell respon: «El que vostè és ja ha quedat clar, ara només estem discutint el preu».

El que sempre passa després de narrar l’anècdota és que l’audiència riu, des de la sornegueria fins a la riallada, segons la gràcia amb què ho sàpiga fer com a narrador o l’encert del moment. Bé, passava. El que vinc detectant entre els més joves (18-21 anys) de les últimes fornades és que es queden impertèrrits. Al principi pensava que era cosa meva per no haver-ho explicat bé, i fins i tot feia algun intent de maldar per explicar-la. Però ja no, perquè he entès per què no hi ha rialles: hi ha cada cop més adults recent estrenats que no entenen que hi hagi coses que no estiguin en venda. De fet, i tret de quan em dóna per constatar fins a quin punt això és així, he deixat d’explicar-la.

Estem fabricant persones sense principis a redoblada velocitat -«Més fusta, és la guerra!» cridava Groucho a Els germans Marx a l’Oest-, és a dir, a gent que creu que tot està en venda. És clar que hi ha a les noves generacions persones amb una implicació ètica i política extraordinària, gent de principis, compromesa, estupenda, però el que compta és la mitjana, en caiguda lliure. I és culpa nostra, entre altres coses, de l’escola, incapaç de ser moralment assertiva, perduda en guerres inútils entre faccions i segrestada per l’agenda política, que la rosega per dins, llei a llei, govern a govern.

Per als que neguin aquesta realitat, dues proves contundents. En primer lloc, Onlyfans. No és només que hi hagi adolescents: elles, sobretot, com a producte, ells com a consumidors. Aquest servei de subscripció, creat el 2015, s’acosta als dos-cents milions d’usuaris i va créixer un 1.300% entre el 2019 i el 2021 (sembla que durant la pandèmia no només ens va donar per les visites virtuals als museus). Per descomptat, als més de tres milions de persones que es venen en aquest canal no les anomenarem «prostitutes», sinó «creadores de contingut». Excuso dir que el femení està més que justificat: això sempre ha anat del mateix, de dones cosificades, i elles són en una proporció enorme les que s’estan venent. L’altre dia n’hi va haver molts que es van fer creus perquè havien suspès una professora a Itàlia per tenir un compte en aquesta xarxa; alguns van córrer a cridar allò de l’atemptat contra la llibertat individual, altres es van afanyar a assenyalar que la seva institució era catòlica; què volen que els digui, a mi em sembla que aquest ofici que és més que un ofici és incompatible amb segons quines coses.

Segon exemple: el Congrés dels diputats. El lector no s’ho creurà, però hi va haver un temps en què la seu de la sobirania nacional no era un mercat persa. Avui la realpolitik no passa de soc de saldos; tot s’hi val, cap programa electoral es compleix, en diem tenir cintura política d’enganyar els votants, etcètera. Cada vegada que el lector es pregunti com està Espanya de principis, n’hi haurà prou de fer una ullada a les notícies de la Carrera de sant Jerónimo per sortir del dubte, ja que aquesta gent, per descomptat, han estat alletats en el sistema educatiu que ens hem construït, amb la seva connivència, sense cap rastre de qualsevol mena de guia pel que fa al fet que hi ha coses que no s’han de vendre.

«Tots som putes, Grace. Només venem diferents parts de nosaltres mateixos»; paraula de Tom Shelby (Peaky Blinders) un dels herois de la joventut, ens agradi o no admetre-ho. Hi ha una cosa anomenada «dignitat» que delimita l’àrea d’allò que no es ven. Hi ha massa recent graduats de secundària que tot això els sona a xinès. Aquesta idea, tanmateix, no n’és una més de tantes, sinó una de les que ens funden, si més no quan som capaços d’una vida sensata i decent. Qui tot ho ven es queda en súbdit, no arriba a ciutadà, i abans o després es vendrà a si mateix, sotmès a la mentalitat de l’esclau. Un món on tot està en venda no val la pena. I una persona que no és capaç d’aprendre a defensar un espai per a allò invendible acaba abans o després a la cuneta.

___

[L’últim llibre de David Cerdá és El bien es universal. Una defensa de la moral objectiva, a Rialp]

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons