Sender, la LOMLOE i un suïcida republicà

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

El 1969, van aparèixer dues novel·les ben diferents de Ramón J. Sender: d’una banda, En la vida de Ignacio Morel, novel·la justeta, interessant a estones, amb què va guanyar el Premi Planeta, i l’altra una obra mestra: Nocturno de los 14, simfonia estranyíssima i visceral que va recuperar l’any passat l’editorial Amarillo amb un pròleg de Juan Marqués. El plantejament d’aquesta novel·la no pot ser més inquietant: un protagonista més o menys autobiogràfic va rebent la visita, a casa de la seva amant, de catorze amics o coneguts que s’han suïcidat i, d’una manera una mica ricardotercerista, visiten aquest tal Pedro de la novel·la perquè vagi posant en clar la seva vida i les seves pors.

Alguns d’aquests espectres, com Ernst Toller, Fabià Vidal o Ernest Hemingway, eren prou coneguts. Altres, com Helen Wilkinson, ministra britànica de cultura, que Pedro presenta com a l’amor frustrat de la seva vida, o un tal Ramon I.P., no ho són tant, però les seves vides (i els seus suïcidis), relatats en una atmosfera surrealista poblada per bisons solts i culpes creuades, estan plenes d’interès.

Sobre aquest Ramon I.P. explica coses sorprenents: sent membre del prestigiós Centre d’Estudis Històrics, aquest suïcida ja cobejava intencions autodestructives quan va exigir que l’enviessin al capdavant a combatre, el novembre de 1936. Li ho va demanar a Sender, que formava part del Quinto Regimiento, a la caserna general (“Lista, cantonada amb Serrano”). Molts anys després, com Sender, o Pedro, Ramón I.P. va aconseguir ser professor d’Universitat, primer a Califòrnia i després a Wisconsin. Tanmateix, sembla que aquest excombatent no va aconseguir adaptar-se: “Es va matar Ramon I.P. un dia de primavera en què es va adonar que les llibertats a Amèrica eren, per a homes com ell, les llibertats d’una au dins una gàbia. A França un professor és un esperit lliure. Aquí és una au amb compte corrent (savings and checkings) presa a la gàbia de la pedagogia. I a més, una au sense cançó”. (pàg.239).

Els docents republicans espanyols també no freturem de cançó, com el suïcida Ramón I.P. Ens han imposat la banalitat burocràtica importada dels Estats Units, un lloc on les reformes competencials (molt més veteranes allà, ja que es van inventar als anys cinquanta) va convertir fa molt de temps els centres públics en guetos o no-llocs. Que és el que estan pretenent els pedagogistes a Europa des de fa vint anys, imitant el pitjor del gegant nord-americà. Ja ni tan sols els docents francesos poden ser esperits lliures, atrapats pel malson de les xarxes competencials, dissenyades per fabricar desigualtat i ocultar retallades.

Vegem, si no ho creiem, l’actual que sonen aquestes frases de Sender. Podrien haver estat escrites fa dos dies, però són del 1968, i les aplicava sobre la realitat nord-americana, no l’espanyola: “En general, la cultura ens dóna llibertat. En aquest país la cultura redueix aquesta llibertat a les normes estretes d’un sentit positiu de la ciutadania, és a dir, que la converteix en un instrument de servitud. No perquè hi hagi una disciplina en aquest sentit ni un pla preconcebut, sinó perquè la ment del professor es va formar ja en aquesta classe de sotmetiment i no n’ha sortit ni en sortirà probablement”. L’Estat nord-americà necessitava docents sotmesos genèticament, ideologitzats, vacunats contra l’especulació i la imaginació, predicadors en sèrie, productors de bons ciutadans benpensants en cadena. El país que va adoptar Sender necessitava produir autòmats, no educar, i per aconseguir-ho havia imposat aquesta mena de neotaylorisme educatiu que nosaltres estem imitant ara.

I per això va escriure que “quan Ramon I.P. es va adonar d’això va començar a descoratjar-se. No el tractaven com l’esperit lliure i creador que era, sinó com un autòmat que es posava davant de la classe i repetia l’evangeli laic que marca el calendari. Aleshores es va adonar Ramon I.P. que respirava bé, però sense cap profit visible per a ningú, ni tan sols per a si mateix. Perillós descobriment” (pàg. 241). En altres paraules, que Ramon I.P. ja no podia ensenyar res. Perquè a aquest context burocratitzat només es podien adaptar els buròcrates vocacionals, els robots pedagogistes amb els mantres i la religió nihilista.

Acabo de fer un curs sobre Riscos Laborals, obligatori per adaptar-se a la Llei en l’inici d’una ocupació. Al capítol dedicat a perills psicosocials, s’alertava de la possible “falta de sentit” en l’activitat laboral com una de les principals causes d’ansietat i depressió. És el que no aconsegueixen entendre els nostres legisladors i reguladors: una educació burocratitzada, reduïda a la repetició d’un “evangeli laic”, provoca la depressió als ànims dels docents i bona part de l’alumnat. Necessitem “sentit”, no “fe”. La vida està en una altra part, en la llibertat i la cultura, cosa que li va faltar al pobre R.I.P. el dia de primavera en què va decidir penjar-se.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons