LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdà

Què és digitalitzar l’educació

Lotta Edholm: «La digitalització a les escoles ha estat en gran mesura un experiment»

Llicència Creative Commons

David Cerdá

El que el legislador anomena «digitalització» és una barreja de fum i obvietats, amb escassa o nul·la translació pràctica: tòpics babaus com la de l’hiperaula són només esquers amb què es dissimulen deficiències en computació i pensament crític.

La LOMLOE esmenta la “competència digital” fins a catorze vegades: és l’expressió més abundant. Diu que «es fa necessari que el sistema educatiu doni resposta a aquesta realitat social i inclogui un enfocament de la competència digital més modern i ampli». La digitalització conforma, juntament amb l’ocupabilitat, l’eix principal de l’última proposta normativa en matèria educativa. Curiosament, és ben poc freqüent el docent que sap en què consisteix aquesta competència; i no diguem el ciutadà corrent. Tampoc és que importi massa, perquè del que es tracta és de pujar a l’últim carro de moda i no plantejar mai una educació republicana, en el sentit condorcetià del terme: pública, emancipadora en allò individual i civilment poderosa.

Com és possible que parlem sense parar de «digitalització» en àmbits educatius sense posar el cascavell a aquest gat? Entre d’altres coses, gràcies a aquesta llei: «Les administracions educatives regularan […] una matèria per al desenvolupament de la competència digital», diu la LOMLOE, en un dels seus acostumats brindis al sol, per coronar amb aquesta meravella: «Fent èmfasi en la bretxa digital de gènere», de l’existència del qual, ho confesso, ni en tenia notícia ni la tinc. Des de quan les nenes tenen menys accés a internet que els nens, les adolescents que els adolescents? El mateix ONTSI (Observatori Nacional de Tecnologia i Societat) diu al març del 2023 que «el 92,8% de les dones espanyoles de 16 a 74 anys usa internet almenys una vegada a la setmana, tot just dues dècimes per sota dels homes»; però l’ONTSI deu ser un d’aquells ens, com els mateixos professors, que el legislador mai no escolta, seguint puntualment el principi que enuncia Walter Matthau al film En safata de plata de Billy Wilder: «No deixis que la veritat t’espatlli una bona història».

Si un consulta el marc d’aquesta competència digital a Primària («ús crític i responsable de les tecnologies digitals», «alfabetització en informació i dades, la comunicació i la col·laboració, l’educació mediàtica») s’adona que la clau de volta de tot això és el pensament crític, que sens dubte no s’aborda a aquestes edats; tampoc no es fa a Secundària sinó, en tot cas, tergiversadament, vull dir, transversalment. També es parla de saber programar, i tampoc això es fa, excepte a Secundària i per als que escullen una optativa (i que amb prou feines en toquen alguns rudiments). A la llista dels arcans, s’hi afegeix el «benestar digital» (serà no ser assetjat en xarxes, o una altra cosa?), i, recordem que parlem de Primària, «la ciutadania digital, la privadesa, la propietat intel·lectual, la resolució de problemes i el pensament computacional».

També s’hi esmenta la necessitat de desenvolupar «una cultura digital als centres i a les aules», de la qual tampoc no hi ha notícia que vagi més enllà de l’obvietat que vivim en un món entreverat d’artefactes digitals. De manera que aquesta és la digitalització que es proposa, un catàleg de bells propòsits desproveïts de contingut real juntament amb la curosa fugida del propòsit que la gent aprengui a pensar —lògica, dialèctica, cognició i altres facècies—. Mentre nosaltres ens enredem en aquesta pretenciosa xerrameca que no concerneix gens a la veritable creació digital —un món que conec professionalment— i aconseguim que els adolescents arribin a l’edat adulta sense quatre nocions bàsiques d’ofimàtica i sense cap capacitat per enfrontar-se a problemes computacionals (no seria aquesta una manera veritable, moderna i valuosa d’enriquir els seus esforços matemàtics?), altres països, recentment Suècia, fan de la reducció del temps dels estudiants davant de les pantalles un dels seus eixos educatius.

Com ha dit Lotta Edholm, la ministra d’Escola sueca (ja és bell i humil el nom del càrrec) el que hem estat fent fins ara es defineix com una «actitud acrítica cap a la digitalització a l’escola», tot afegint que «la digitalització a les escoles ha estat en gran mesura un experiment». Tot això ho va dir preocupada amb les dades: la pèrdua d’11 punts en la comprensió lectora dels joves del seu país, que va ser anunciat a l’Informe PIRLS 2021.

Segurament ens falta el més bàsic: formar creadors digitals comença per fer-los hàbils computacionalment. El 2006 l’European Parliament and the Council ja deia d’aquesta competència digital que es fonamenta «en les habilitats de l’ús d’ordinadors per recuperar, avaluar, emmagatzemar, produir, presentar i intercanviar informació». Excuso dir que l’espanyol mig de divuit anys d’avui dia sap menys d’ordinadors que fa vint o trenta anys.

Però es que nosaltres no estem preparant creadors, sinó consumidors; i sobretot súbdits. Comprem baluernes com ara pissarres digitals —que poden ser molt útils, això no es discuteix— i ens donem per digitalitzats; destruïm la cultura alhora que juguem a instaurar una «cultura digital» que és el no-res. Incidim en allò que no requereix cap reforç, ja que entre mòbils, apps i xarxes socials passen els adolescents la major part del seu temps lliure, mentre el Coeficient Intel·lectual baixa per primera vegada en dècades; per no parlar de les competències socials. Si els ensenyéssim a pensar i a raonar el que està bé i està malament (d’ això en diem «ètica»), un altre gall ens cantaria.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons