Prejudicis i interessos, el tabú no publicable

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Els humans som uns simis carregats de prejudicis, i això té un problema, i és que els especialistes que interpreten i narren l’educació del nostre llinatge també son humans. Això resulta enormement estimulant ja que els prejudicis i els interessos solen ser un tabú que moltes administracions, universitats i editorials eviten publicar. Per tant resulta molt agosarat i oportú escriure sobre aquest assumpte davant les tantes manipulacions informatives. Com deia Einstein, trista època la nostra en què és més difícil trencar un prejudici que un àtom.

La qüestió dels prejudicis i els interessos en l’estudi de l’evolució humana son un tabú també. Se suposa que els científics som objectius i analítics, però tot esdevé lluny de la realitat. Parlar des dels prejudicis és parlar des de l’emoció, i sembla inevitable que les emocions tendeixen a ennuvolar l’anàlisi quan es parla de la nostra pròpia evolució, sobretot si es considera superior a la d’altres grups d’organismes, la qual cosa ja és un prejudici en si mateix. No obstant això, tots els processos evolutius han de ser interpretats sempre mitjançant una anàlisi reflexiva i objectiva de les dades disponibles. L’evolució, és a dir, els canvis en la forma dels éssers vius, depèn del que succeeix en el desenvolupament heretat dels ancestres; la selecció natural actua, o no, a posteriori i a partir de la funcionalitat de la forma orgànica construïda. És a dir, no ens hem de preguntar en primer lloc “per a què” és una estructura, i molt menys assumir a priori que tot canvi ha de ser sempre adaptatiu. Primer cal analitzar el que s’ha heretat dels avantpassats, la filogènia, i finalment quines repercussions funcionals han tingut aquests canvis amb un possible resultat adaptatiu o no. La forma determina la funció i no a l’inrevés, la qual cosa seria un bonic lamarckisme. El lamarckisme, i el seu finalisme involucrat, son sorprenentment abundants en els mitjans de comunicació, i fins i tot, en l’àmbit educatiu, especialment en el tema de l’origen de la nostra espècie.

Per això, afirmacions del tipus “la intel·ligència només pot ser antropomòrfica”, “si ens extingíssim els ximpanzés es farien intel·ligents”, es fan des del prejudici i no des de l’anàlisi objectiva, sent a més un menyspreu cap a totes les altres formes d’intel·ligència, des de la col·lectiva dels insectes socials fins a la consciència individual dels cetacis, passant per la capacitat d’aprenentatge dels pops. D’altra banda, la nostra espècie, que està cometent l’estupidesa de destruir conscientment l’únic planeta en el qual pot viure, no es pot considerar realment intel·ligent. És la meva opinió subjectiva que, en aquest sentit, som un estrepitós fracàs evolutiu.

Altres afirmacions llegides aquí i allà, i plenes de prejudicis, son que els humans hem reduït la dentició a partir de començar a cuinar els aliments, o que hem perdut el pèl al començar a vestir-nos. Aquesta classe de dogmes denota, a més, un preocupant desconeixement dels mecanismes evolutius que afecten a tots els éssers vius, confonent clarament causa i efecte. Resulta per això molt agosarat i oportú escriure sobre els prejudicis i els interessos en qualsevol branca del coneixement, sabent a més que difícilment l’administració, les universitats o les editorials vinculades publicaran llibres amb tals continguts. Ens creiem que hem evolucionat, però realment estem involucionant.

Si consultem la bibliografia per xarxes i posem Evolució Humana obtindrem uns 800.000 resultats i pensarem que la majoria de la humanitat ha progressat adequadament, però si posem el concepte contrari, el d’Involució Humana, la cosa ens quedarà en un 3 per cent de la recerca inicial, és a dir, pensarem que una minoria de la humanitat s’ho està repensant. Quan analitzem com s’ha descrit la nostra prehistòria, s’observa que estem més a prop de la involució que de l’evolució. 

Parlar d’evolució humana és una cosa tan nostra que la majoria de paleoantropòlegs cauen sovint en el seu costat més fosc, en la seva involució, en els seus propis prejudicis i interessos. Moltes interpretacions científiques es troben farcides de visions subjectives sobre els nostres orígens. La pregunta clau és, ¿per què els humans prejutgem tant? I la resposta és tan real com els fòssils que hem desenterrat.

Un prejudici és una idea que neix des de l’emoció i no des de la raó. Nosaltres, els humans vigents, ens creiem animals racionals quan som més emocionals que racionals; és a dir, sentim més que pensem, o dit d’una altra manera, prejutgem més que analitzem. Només cal veure el públic durant un partit de futbol, les nostres compres impulsives o els vots en uns comicis, o potser la majoria analitza el programa electoral de cada partit? La veritat és que posseïm un cervell emocional que va sorgir per evolució fa més de 300.000 anys, un òrgan que no va estar mai dissenyat, a no ser sota un bon ensinistrament, per al mètode analític.

La ment humana va evolucionar des de simis recol·lectors socials fins a humans caçadors emocionals. Tot això va comportar que la percepció de la realitat no fos unívoca i “homogènia”. La subjectivitat regna entre nosaltres i per això brandem espases en contra de la religió del desconegut, de la ideologia del foraster i de qui pensem vol envair el nostre  espai. I és que som així de primats i primitius per molt sensats i espavilats que ens proclamin. Pocs humans analitzen i contrasten la realitat, més aviat passa el contrari, percebem les coses per intuïció i sense anàlisis prèvies. Qui opta pel contrast d’informacions s’allunya de la societat formal, tot i que s’apropa a la realitat normal. En altres paraules, qui no analitza els judicis, cau més en els seus prejudicis. La prova la tenim en els qui han estat anomenats els avançats a la seva època, els que amb grans coneixements analitzaven, més que sentien, la realitat vigent. Plató, Galileu, Da Vinci, Kant, Darwin, Einstein, Simpson, Seilacher o Ramón y Cajal van jugar molt bé les seves cartes sota l’anàlisi i els seus grans coneixements. D’aquesta manera van elucubrar grans avanços humans evitant els dos grans filtres que ennuvolen l’observació objectiva, els interessos i els prejudicis, és a dir, el nostre egoisme i la nostra percepció. Per això aquests personatges, i al jutjar més amb la raó que no pas amb l’emoció, van esdevenir avançats a la seva època superant el cervell paleolític que els va precedir. Avui dia la pedagogia romàntica de les nostres lleis educatives està més plena de prejudicis i interessos que no pas de realitats i raons empíriques.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons