Postveritat i Pedagogisme

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Per un tema acadèmic he hagut de reunir i examinar una mica de bibliografia filosòfica sobre la Postveritat, aquest fenomen ètico-polític (o més aviat hauríem de dir antiètic i antipolític) que ens està inquietant a tots menys aquells que s’han convertit en mestres de la seva utilització. Un dels llibres més útils a l’hora de tractar d’entendre què és la Postveritat, d’on procedeix (perquè té unes arrels clares) i com combatre-la és Postverdad, de Lee McIntyre (Càtedra, 2023, Trad. de Lucas Ávarez). Lee McIntyre, entre altres coses, és professor d’Ètica a la Universitat de Harvard.

Penso que la seva anàlisi del que van fer les indústries Tabacaleres des dels anys 50, reproduït després pels falsos comitès científics dedicats a intoxicar els mitjans de negacionisme climàtic, així com el fenomen del terraplanisme, ens poden ajudar a comprendre com va néixer el Pedagogisme entre nosaltres i per què resulta tan àrdua la tasca de desemmascarar-ho i erradicar-ho.

El primer que hauria de dir és que els astres de la Postveritat pedagogista hispànica van començar a operar seriosament entre nosaltres en una època que coincideix gairebé exactament amb l’eclosió dels dos fenòmens polítics que han culminat en l’explosió d’autoritarisme que pateix Occident en l’actualitat: mentre una part de l’esquerra nord-americana es tornava antiliberal i utilitzava els modismes de la desconstrucció derridiana per proposar processos de validació desconstructiva, entre el 1990 i el 2010, a Espanya explotava el progressisme postmodern i començava la seva croada contra tot allò que sonés a Il·lustració, enciclopedisme. El segon moment d’explosió postveritable és la substitució dels entramats liberals per les contraconstruccions d’extrema dreta.

La validació desconstructiva, ens explica McIntyre, semblant a una sospita infinita, es dirigeix ​​contra el concepte mateix de veritat, i queda tocada i enfonsada qualsevol noció d’autoritat científica. McIntyre no acusa aquesta esquerra deconstructiva d’haver enllumenat el monstre de la Postveritat, però sí que admet que sense aquest procés previ de desconstrucció aplicada a la idea mateixa de Democràcia (recordem la crítica a la Il·lustració de Foucault), segurament l’extrema dreta no hauria comprès tan ràpid les possibilitats que li oferien els crits virals per estendre les narratives contaminants.

En altres paraules: quan l’esquerra es va tornar antidemocràtica, ningú no va saber preveure que la dreta s’animaria a seguir el mateix camí. I és aquí on som ara: a les portes del triomf del foucaultisme reaccionari. És a dir, sembla que l’esquerra focalitzada sobre els relats i no sobre les coses va deixar entrar la plaga autoritària sense convertir-se en una pulsió dictatorial, però obrint-li la porta. Apliquem ara aquesta interpretació al que ens va sobrevenir a nosaltres a partir del 1990: Com va poder ser que s’imposessin amb tanta facilitat el cinisme marxesista, les falses promeses de la LOGSE invalidades una vegada i una altra per totes les dades disponibles? Com és possible que les nostres lleis orgàniques es continuïn autopercebent com a progressistes quan sens dubte han generat l’efecte contrari del que presentaven els seus proemis i principis? Per què és impossible corregir racionalment la política educativa espanyola? Segurament, l’error que cal admetre és tan immens que tots els implicats s’estimen més continuar mantenint el cap dins del forat, i fugir de qualsevol responsabilitat pública.

Ni s’ha dignificat la FP, ni han abaixat els nivells de desigualtat, ni els alumnes van més feliços a classe, ni s’ha acostat més la cultura al ciutadà mitjà… I en canvi multitud de fundacions, associacions i multinacionals regades amb diners públics han promocionat les polítiques més irracionals, incomprensibles, escandaloses, antiacadèmiques i antiil·lustrades possibles… L’esquerra deconstructiva s’ha lliurat a les promeses de la dreta desreguladora, perquè li faria massa vergonya mirar-se al mirall.

Com ha pogut passar? Les Tabacaleras van omplir els diaris i els televisors d’anuncis que negaven que el quitrà de les cigarretes estigués relacionat amb el càncer de pulmó, i més tard un exèrcit de falsos científics des de fundacions subornades van començar a desprestigiar sense pietat els estudiosos que seguien els mètodes de verificació científica en els més diversos àmbits: sanitat, vacunes, clima, educació, geopolítica…

No cal que assenyali aquí les corporacions i gurus que han propalat i consolidat les postveritats pedagogistes. A Catalunya hi ha qui diu creure fermament que no s’ha d’ensenyar a llegir els infants, que el boli vermell és opressor, que les taules de multiplicar estan antiquades, que un aprenentatge “de la vida i per a la vida” pot sostenir un futur ciutadà i laboral factible, que l’ensenyament d’idiomes oficials és colonialista, que les cronologies perjudiquen els significats ètics dels fets històrics, i un llarg etcètera. Tots hem estat testimonis dels excessos del ciberpopulisme, que produïa pingües beneficis a determinats gegants empresarials; tots hem vist els prodigis més estranys perquè, com ens mostra McIntyre, el sentit grupal és clau en els linxaments de col·lectius professionals i la introducció de sotmetiment ideològic a través de l’acceptació de la falsedat, com passava fa segles amb el rigorisme protestant, les Inquisicions europees i les lògiques tribals que no acceptaven el dissens racional.

Per a què una Postveritat triomfi, ens explica McIntyre, cal que els cínics, els que no s’interessen per cap veritat, els apòstols del Relat, aconsegueixin convèncer els seus sotmesos que intentar esbrinar i exposar fets racionals és perjudicial per als interessos del Poble. Així justificava Marchesi, fa 25 anys, les propostes pedagogistes: ell escrivia que la LOGSE acostaria la cultura al Poble. Però qui aproparia els alumnes a la cultura? La cultura era una cosa sospitosa, una conspiració de maleïts elitistes… Avui es diria que els cultes són uns obscurs defensors d’una cosa molt pudent anomenada “meritocràcia”… McIntyre també ens recorda fins a quin punt la revolució reaccionària és una venjança contra els experts manifassers. Així comprenem, per fi, la mania persecutòria dels pedagogistes per convertir els transmissivistes, la seva necessitat patològica que els alumnes i els docents deixin per fi de pensar i de memoritzar savieses intercanviables, per deixar-se abraçar per les certeses tancades de l’Ésser, les identitats promocionades pel Realisme Capitalista, els futurs la filosofia, els sabers estructurats, les Humanitats, les habilitats reflexives, la mesura, la lentitud i les inquietuds que no poden ser reduïdes a dades comercialitzables.

Tots hem presenciat aquests linxaments. Al professor espanyol se li ha anomenat, des de facultats, ministeris i grans diaris: obsolet, feixista, franquista, contrari als drets humans, enemic de la felicitat de l’alumne, engendre d’extrema dreta, nazi, fòssil, vermell-i-pard… i s’ha cridat a la seva reeducació i remodelament competencial.

Marchesi era més moderat i cap a l’any 2000 parlava de professors “conservadors”. La Postveritat pedagogista immadura encara guardava alguna resta de respecte. Com hem permès aquesta barbàrie? Quan la Tecnocràcia es proposa estendre Postveritats als quatre vents, el resultat és un ràpid deteriorament de l’estil deliberatiu connatural a les democràcies. McIntyre exposa amb total claredat el procés segons el qual es passa de confiar en l’expert (és a dir, el professor) a atorgar tota la credibilitat al xerraire, és a dir, al guru, primer el telepredicador i després l’influencer: el faedor de realitats i teories paral·leles. Hem estat covards sens dubte. McIntyre ens ajuda a entendre el professional que es corromp perquè accepta les postveritats autoritàries que dicta qui proporciona el sou, el professional que se sotmet. Al mite de la Hiperaula, al mite de l’Atenció Individualitzada amb 250 alumnes, l’alumnecentrisme, l’educació amb el cor i tantes altres postveritats repetides fins a la nàusea.

Si cal dir que els nens no transmeten un virus, i després ben al contrari, es diu i tan contents. Si s’ha de dir que les avaluacions externes són un frau total, s’hi afirma i llestos. Si cal afirmar que una aplicació amb IA ha de substituir els llibres de lectura i els docents, s’afirma i queda el guru tan satisfet. Per no parlar de l’amenaça de retirar els professors “inadaptats” i altres lindeses polítiques, com l’esperpent salvífic organitzat al voltant de les Competències omnipresents, que ni tan sols procedeixen de la bibliografia pedagògica. Sembla que l’acceptació de la imbecil·litat és el nou Pacte Feudal a l’època del capitalisme tardà. El pedagogisme ha assajat totes les tretes psicològiques i mercantils imaginables per doblegar els malvats professors i obligar-los a creure en una veritat paral·lela pedagogista. Una gran Postveritat redemptora que no aguanta ni el més mínim contrast amb la realitat social del país.

Qualsevol indici de dubte davant el procés de privatització i desgavell mental era automàticament acusat de reaccionarisme apocalíptic. Ha vençut la Postveritat pedagogista per incompareixença de resistència científica. Fins quan durarà aquesta situació? Haurem d’arribar a l’extrem del president Trump, que tanca l’Agència de Biblioteques i el Departament d’Educació directament? Què és millor, un ministeri i unes conselleries instal·lades en la contaminació mediàtica patològica o el tancament dictatorial del Ministeri de la Veritat? Deixem que un Trump ens tanqui el garito o ens proposem començar a netejar-lo, per fi, de terraplanisme triler? No precediran les reformes competencials el manyà ultrapopulista? El que sí que sabem és que les nostres institucions són tan ignases que no resultaria impopular la seva eliminació. Sabem que la degradació expressada d’un servei públic és el primer pas per a la seva gentrificació o privatització. Per quan una funció pública forta, lliure de linxaments mediàtics, i que s’atreveixi a reconstruir un sistema educatiu públic racional i emancipador, sense receptes populistes? El tan esbombat Màster de Secundària no serà més que una altra privatització de l’accés a la professió docent. Ompliria les arques d’algunes “universitats” mentre que el Pedagogisme assoliria el seu triomf més preat, la joia final: la tribuna definitiva per a sotmetre el professorat més sospitós a la Postveritat pedagogista. Quan restaurem la Raó acadèmica davant la Postveritat economicista i ultrautilitària?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons