OCDE 1 – UNESCO 0

S’ha imposat l’ocupabilitat a l’educació?

Llicència Creative Commons

Enrique Benítez Palma

Disculpin el títol futbolístic amb què he pretès cridar la seva atenció. En temps de sobreabundància de notícies i opinions, sembla inevitable recórrer a aquesta mena de trucs o estratagemes per aconseguir uns quants lectors. Tot i això, el contingut de fons és seriós: per què el debat educatiu a Espanya i en tants països està girant cada vegada més al voltant dels Informes PISA, que elabora l’OCDE, i no tant als documents de la UNESCO, una organització més global, inclusiva i focalitzada a l’educació? En un context de preocupació creixent pels rànquings, la productivitat, la competència i els resultats, dedicar uns minuts a reflexionar sobre aquesta qüestió pot ser un exercici interessant per als qui se senten preocupats per l’educació, amb totes les seves ramificacions.

D’entrada recordem que l’OCDE és l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. Fundada el 1961, integrada actualment per 38 Estats, els seus interessos tenen a veure sobretot amb l’economia. Per això entre les seves matèries d’interès hi ha tant l’educació com les habilitats necessàries per a un bon exercici laboral (skills). Els investigadors del desenvolupament econòmic han acreditat que es produeix un salt de qualitat quan una cohort d’edat accedeix a l’educació secundària i, per descomptat, un bon aprofitament econòmic dels recursos i les oportunitats d’un país passa per aconseguir altes taxes d’ocupació i de llocs de treball qualificats.

D’aquesta manera, la pròpia OCDE explica a la seva web que el seu treball en matèria d’educació ajuda els individus i les nacions a identificar i desenvolupar els coneixements i les capacitats que impulsen millors feines i millors vides, generen prosperitat i promouen la inclusió social. Sense descuidar les competències digitals, l’organització té ara el focus en la sostenibilitat, afirmant que “els sistemes educatius han de redoblar els seus esforços per desenvolupar les competències de sostenibilitat mediambiental dels joves. Només al voltant d´un de cada tres joves dels països de l’OCDE combina uns nivells bàsics d´alfabetització científica amb les actituds i els comportaments que els permeten ser consumidors reflexius i futurs treballadors de l´economia verda”.

La UNESCO, per la seva banda, va publicar el 2023 una nova edició del seu Informe de Seguiment de l’Educació al Món, que no ha tingut el recorregut mediàtic de les onades dels Informes PISA, tot i que tracta en profunditat el tema candent del ús de la(es) tecnologia(es) a l’educació. Algunes de les seves conclusions són força rellevants: reconeix que “escassegen les dades fiables i imparcials sobre l’impacte de la tecnologia educativa”, recorda que “la tecnologia ofereix un salvavides educatiu a milions de persones, però n’exclou moltes més”, i conclou que , si bé “algunes tecnologies educatives poden millorar alguns tipus d’aprenentatge en certs contextos”, no és menys cert que la tecnologia a les aules “pot tenir efectes perjudicials si és inadequada o excessiva“. Sobre aquesta darrera frase, les seves referències són informes nacionals específics i també els Informes PISA.

En aquesta reflexió no cal passar per alt que la UNESCO és una organització amb les seves pròpies dinàmiques. Fundada el 1945, compta amb 193 membres. Sud-àfrica es va retirar a mitjans dels 60, per tornar de la mà de Nelson Mandela. L’admissió de Palestina el 2011 va motivar la sortida d’Israel i la retirada del finançament dels Estats Units. El 2023, el país expulsat va ser Rússia. Són evidents, doncs, les diferències de fons entre l’OCDE i la UNESCO.

Per explicar aquestes diferències i aprofundir en les diferents orientacions dels informes de les dues institucions, cal bussejar a la Història. Al llibre Global Governance of Education, Maren Elfert i Christian Ydesen aborden el paper de la UNESCO, l’OCDE i el Banc Mundial en la governança global de l’educació des de la postguerra mundial. A la manera de “el bo, el lleig i el dolent”, la mítica pel·lícula de Sergio Leone, per a aquests autors la UNESCO és “l’idealista”, l’OCDE és “el mestre de la persuasió”, i el Banc Mundial és “ el mestre de la coerció”. A l’enfocament humanista-idealista que va impulsar la UNESCO des de la seva creació (1945), es va oposar des de mitjans de la dècada dels 50 (Guerra Freda) un marc conceptual centrat en la idea de “capital humà”. De fet, les propostes de la UNESCO d’alfabetització universal van ser vistes des del principi pel Banc Mundial com una amenaça. Així, conclouen els autors, “mentre que la UNESCO promovia l’educació com un dret i un bé públic amb un valor intrínsec, el Banc Mundial considerava l’educació principalment com un mitjà per a una fi, és a dir, com una inversió en productivitat i creixement econòmic. La posició de l’OCDE és similar a la del Banc, encara que hi ha períodes en la història de l’OCDE en què aquesta va mantenir una mena de terme mitjà entre aquestes dues postures”.

La disjuntiva entre educar i formar, per tant, té la seva gènesi als anys 50 del segle XX, i un clar rerefons ideològic. En articles successius explorarem altres qüestions relacionades amb aquesta primera reflexió.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons