L’ou o la gallina del Darwinisme

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Els nostres avantpassats no van sobreviure per lluitar a l’Stallone sinó per tot el contrari. La susdita llei del més fort resulta avui dia una presumpció massa militar aplicada en evolució. Barallar-se implica riscos, lesions i pèrdues. Per això, i en el nostre planeta, son moltes les espècies que eludeixen la lluita per raons òbvies. Els nostres ancestres, com a part de la biologia terrestre, també van reduir la seva agressivitat per a sobreviure més. L’èxit evolutiu dels nostres parents no es va fonamentar ni en Mazinger Z ni en Rambo. Les seves habilitats, i per a brindar-nos el seu patrimoni genètic, van ser altres. El motor evolutiu real de l’evolució no va ser la força bruta i la lluita entre espècies que alguns darwinistes socials preconitzen, sinó una altra capacitat, la seva taxa de reproducció. Per a analitzar aquest fet cal fer un recés en les ribes de la Selecció Natural i en el seu punt més feble, en el seu error, el qui sobreviu.

Darwin va ser pioner al trencar amb els prejudicis creacionistes del moment. La seva idea de la Selecció Natural va irrompre en una societat victoriana creient en el fixisme aristotèlic. En aquells dies la visió del món era que tot havia estat bastant igual durant l’esdevenir dels temps. No és que no hi hagués dubtes i proves de canvis dràstics, sinó que aquests només es veien sota les hecatombes bíbliques. El diluvi universal o els càstigs divins sustentaven les explicacions de llavors. Darwin, i davant l’evolució biològica i els canvis d’espècies, va demostrar una explicació de les moltes que vindrien. Així l’any 1859, i no sense pensar-s’ho molt, va publicar el seu Origen de les Espècies i la seva Teoria de la Selecció Natural.

L’any 1930, i amb una Selecció Natural enriquida amb la genètica mendeliana, la paleontologia i la sistemàtica, va sorgir una teoria més ampliada, el Neodarwinisme. En aquest, i a part de la Selecció Natural, es descrivien més mecanismes per a explicar els canvis d’espècies i varietats. Més tard, i a mitjans del segle XX, altres disciplines s’hi van afegir per a construir l’actual Teoria Sintètica de l’Evolució. Aquesta va aportar més i millors explicacions per a l’evolució de noves espècies. En tot això, i cal insistir, Darwin només va aportar el primer mecanisme, la Selecció Natural, mentre que la resta va venir després. Multitud de mecanismes demostrats avui dia expliquen l’evolució dels organismes. Tots ells, Selecció Natural inclosa, van posar en la palestra que l’evolució no sempre va ser gradual entre les espècies, sinó que de vegades han sobrevingut passos ràpids durant l’evolució. En això ingents proves hi ha en l’evolució humana. Però tornem a la Selecció Natural i al seu error de base.

El procés de la Selecció Natural es troba fonamentat en tres fets que va observar Darwin. El primer, que les espècies fan ingents esforços per a reproduir-se amb milers de llavors i espermatozoides. El segon, que la variabilitat dins d’elles és tan àmplia que permet que uns passin la prova del temps i altres no. I el tercer, que molt pocs dels nascuts arriben a reproduir-se. D’això Darwin en va concloure que passat el temps, sol unes poques varietats, no totes, aconseguien perpetuar-se en l’evolució, és a dir, reproduir-se com si haguessin estat seleccionades per una rifa sense una mà directora. Per a Darwin qui sobrevivia esdevenia el més apte, encara que en això pesava un pensament circular que el pare de la Selecció Natural no va resoldre de manera satisfactòria. Aquest va ser l’error i punt feble de la Selecció Natural, que no el de la Teoria Sintètica de l’Evolució. Si el més apte sobreviu i qui sobreviu és el més apte, ens trobem davant un peix que es mossega la cua, la qual cosa en filosofia s’anomena una tautologia. Ve a ser el mateix que les eternes preguntes de qui va ser abans, ¿l’ou o la gallina? O, ¿què hi ha més enllà del pol nord? El sud, ¿i després del sud? Doncs el nord.

Totes les anteriors preguntes pateixen de ser qüestions mal plantejades. Per a resoldre aquests pensaments circulars només hi ha un mètode, definir els dos nodes, veure què ocorre i canviar la pregunta. Nord i sud son la mateixa Terra, on la pregunta òptima seria quina geometria té el planeta perquè des del nord s’arribi de nou al sud; ou i gallina son també la mateixa espècie on la qüestió hauria de ser quin organisme va ser el primer que es va reproduir per ous; i finalment, sobreviure i apte equivalen al mateix on la pregunta hauria de ser per què alguns organismes perduren i altres no. I la resposta és que qui perdura no és sempre el millor adaptat, ni el més lluitador, ni el més agressiu, sinó simplement qui millor es reprodueix. A major taxa reproductiva, major possibilitat de perdurar. Per tant no és assumpte d’apte o no apte sinó de qui aconsegueix, per adaptació o no, romandre més temps en un ecosistema. En fi, qui millor es reprodueix més garanties té de continuïtat. Tot això explica que molts trets de la nostra evolució potser no van ostentar cap adaptació però van formar part de grups taxonòmics que es van reproduir millor. Els òrgans vestigials son prova d’això però també el bipedisme, l’encefalització i el pensament abstracte es troben en part en aquestes categories.

Tornant al Darwinisme, i als prejudicis que el van envoltar, cal preguntar-se per què va trigar tant de temps a acceptar-se la Selecció Natural i les seves posteriors ampliacions. En això es troben dues raons. La primera, l’herència cultural del fixisme aristotèlic durant tota la nostra història occidental. I la segona, la nostra herència biològica on els primats som poc inclinats als canvis pel nostre desig de seguretat. De fet els humans preferim el segur heretat al nou qüestionat. Exemples d’això els hem sofert durant tota la història. Copèrnic va defensar amb dades el seu heliocentrisme en el XVI però no va ser tímidament acceptat fins al XVII; Bruno va proposar un univers infinit també en el XVI però no va ser fins al XX que es va discutir amb profunditat; i finalment el Darwinisme es va presentar en el XIX però avui dia encara alguns el neguen. Els humans som emocionalment conservadors sota el desig de la seguretat.

Arribats a aquest punt podem tornar a l’evolució humana i adonar-nos que aquesta es troba farcida de salts, amb o sense adaptacions, que defineixen bastant bé una evolució en mosaic. Tres d’ells son crucials i serveixen d’estructura per a aquest llibre. El primer va ser el bipedisme fa més de tres milions d’anys, el segon va ser l’augment del nostre encèfal abans dels dos milions d’anys, i el tercer va ser l’adquisició d’un pensament sofisticat al voltant de fa mig milió d’anys. A les tres fases anteriors cal afegir l’extensió d’un polze oposable, l’escurçament de braços a canvi de l’allargament de cames, la fabricació de pedres tallants, la reducció del dimorfisme sexual, la desaparició del zel en les femelles, l’expansió de les glàndules sudorípares, la pèrdua del pèl corporal, el descens de l’agressivitat instintiva i la parla articulada entre moltes altres adquisicions.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons