- Ciència
- 13 de maig de 2024
- Sense comentaris
- 9 temps de lectura
L’art paleolític surt de les coves
L’art paleolític surt de les coves
La qualitat i la quantitat de les representacions confereixen a Foz Côa i a Siega Verde una entitat perfectament equiparable a la de les grans coves franco-cantàbriques
Manuel Santonja
L’art rupestre paleolític constitueix un dels fenòmens més suggeridors i insondables del passat remot de la humanitat. El descobriment de la seva existència a l’exterior de les coves va ser una de les grans novetats de l’arqueologia paleolítica europea del darrer quart del segle XX.
El descobriment de la cova d’Altamira el 1879 –que continua sent un dels conjunts més espectaculars que es coneix- va costar molt que fos acceptat. L’estudi de la prehistòria estava en aquells temps a França encara a les beceroles i als seus il·lustres pioners se’ls feia molt difícil acceptar que unes manifestacions artístiques tan perfectes poguessin ser obra d’éssers primitius. No es podia acceptar una cosa tan espectacular com obra pretèrita quan el debat evolucionista lineal impregnava la nova disciplina.
Tot i que, des de feia ja algunes dècades, s’acceptaven com a indubtablement paleolítiques figures d’animals gravades en os, només el reconeixement a França de coves amb pintures i gravats va permetre, a les acaballes del segle, arribar a un consens sobre l’antiguitat de l’art representat a Altamira. La publicació el 1901 de les pintures i gravats de Combarelles i Font de Gaume, per part d’un jove abat Breuil, va obrir el pas cap a la plena acceptació de la capacitat expressiva de l’homo sapiens des dels seus primers temps a Europa, amb la consegüent invalidació del transformisme radical propi del paradigma prehistòric del segle XIX. Al llarg del segle XX el nombre de coves descobertes amb art paleolític no va deixar d’augmentar, especialment al sud de França i a la cornisa cantàbrica de la península ibèrica.
A començaments de la dècada de 1980 van començar a identificar-se panells a l’aire lliure amb figures gravades completament semblants a les de les coves, i les hipòtesis basades en l’acceptació com a substancial de la ubicació d’aquestes representacions en la foscor troglodita es van anar afeblint. Tot i que ja se’n coneixien a entrades o zones abrigades poc profundes on hi arribava la llum del dia, en les interpretacions dels investigadors l’art quaternari es valorava com una expressió recòndita. Que l’accés en fos difícil amb freqüència influïa notablement en les hipòtesis que el relacionaven amb la màgia propiciatòria de la caça o de la fertilitat, fins i tot amb el totemisme i amb la realització de pràctiques d’iniciació en els conjunts més amagats.
Alguns dels primers panells admesos estaven situats, com Altamira, a la península ibèrica. Piedras Blancas, a Almeria, Domingo García, a Segòvia i Mazouco, a Portugal, a la riba del Duero, en el tram que forma frontera amb Espanya. Eren unitats aïllades, però poc després, el 1988 i el 1994, van anar apareixent els primers conjunts extensos, Siega Verde a Salamanca i Foz Côa a Portugal, a la regió comuna d’ambdós països en què s’encaixa profundament la xarxa fluvial del Duero.
L’estació salmantina es localitza al marge esquerra del riu Águeda i ocupa quasi un quilòmetre dels termes de Villar de Argañán y Villar de la Yegua. S’hi han descrit al voltant de cent panells amb quasi mig miler de gravats, animals i esquemes no figuratius de naturalesa simbòlica, que repeteixen les convencions de representació documentades a les coves. Dels animals, la meitat representen cavalls i, una quarta part, urs. En menor mesura, cèrvids i caprins, així com algun carnívor i fins i tot un possible antropomorf. El complex de Foz Côa integra unes noranta localitats repartides al llarg dels últims quinze quilòmetres de la vall d’aquest riu, amb un conjunt total de més de 1300 panells descrits, tot i que cap d’ells s’atansa a les dimensions de Siega Verde.
La qualitat i la quantitat de les representacions confereixen a Foz Côa i a Siega Verde una entitat perfectament equiparable a la de les grans coves franco-cantàbriques justificant la inscripció del complex portuguès en la llista de patrimoni mundial de la UNESCO a la fi de 1999, estesa a l’agost de 2010 a Siega Verde. Actualment, el nombre de jaciments a l’aire lliure amb art rupestre paleolític a la península ibèrica ha augmentat considerablement i, tot i que segueix destacant la concentració a les valls dels afluents del Duero, s’han trobat altres localitzacions notables per tot l’interior peninsular, a les conques del Tajo i del Guadiana.
En definitiva, el descobriment de conjunts situats totalment a l’exterior ha determinat un canvi profund en la percepció d’aquest univers artístic. Es desprèn de l’aurèola misteriosa que l’envoltava i ha quedat molt més ben connectat amb les activitats quotidianes del grups de caçadors recol·lectors que el practicaven en el Paleolític superior. Tal vegada mai no arribarem a conèixer significats concrets, però les manifestacions a plena llum del dia remeten a escenaris comparables als de les societats primitives actuals, la polisèmica expressió artística de les quals ens brinda els termes comparatius més apropiats.
___
Referències:
Sobre l’estat actual de la investigació a Siega Verde i al Côa:
Informació per a visitar els jaciments:
Font: educational EVIDENCE
Drets: Creative Commons
