«Lenin». Una vida para la revolución

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Lenin, vida d’un home

Aquells qui recordem un llibre fonamental de José María Faraldo, Las redes del terror (Galaxia Gutenberg, 2018), una obra centrada en les terrorífiques policies polítiques dels règims comunistes, celebrem veure cadascun dels llibres que aquest autèntic especialista a l’Europa de l’Est va publicant passa curta a poc a poc.

En aquesta ocasió, Faraldo presenta una biografia de Vladímir Ilích Uliánov que ha estat dissenyada amb dos criteris bàsics: la portabilitat (o manejabilitat), i una notable imparcialitat. A l’important pròleg de Lenin. Una vida para la revolución (Catarata), l’autor deixa clares dues coses: en primer lloc, que al centenari de la mort de Lenin necessitàvem una obra sobre la seva figura que fugís tant de la monumentalitat com de les implicacions ideològiques presentistes, i que aquesta obra havia de ser divulgativa. En aquest pròleg, l’autor revela unes conviccions acadèmiques que subscriu completament l’autor d’aquestes línies, que dóna la casualitat que també va escriure una biografia de l’únic líder comunista espanyol que va ser bolxevic pur, vull dir militant del PCUS de ple dret, Andreu Nin: “He tractat de comprendre Lenin en els seus propis termes, allunyant-lo de la palla del mite, per inserir-lo al seu moment i lloc”.

Perquè és important poder escriure història sense interferències interessades. El que ens aporta aquest llibre és, doncs, una trajectòria neta d’estridències ideològiques, que cerca el màxim d’objectivitat possible. Una mica més enrere, escrivia Faraldo: “Acadèmicament és difícil superar els treballs de Robert Service i de Dimitri Volkogonov, que ja van tenir a la seva disposició la documentació dels arxius russos, prohibits durant dècades”; així, no es tractava tant de fer una altra suma monumental sobre la vida del líder soviètic com d’endreçar un material oceànic i divulgar la seva realitat més quotidiana i prosaica: “He tractat de fugir -continua l’autor-, de les interpretacions més ideologitzades de la Guerra Freda i, sobretot, de l’època posterior a la caiguda del sistema que Lenin va ajudar a construir. L’anticomunisme banal dels ‘llibres negres del comunisme’ i, al nostre país, dels Jiménez Losantos i similars, ha fet molt de mal a la historiografia científica: més enllà de la seva lícita opció moral i política, examinar la història com si fos un judici de la posteritat no afegeix res a la comprensió dels fets, sinó que més aviat el núvol, construint un mite, aquesta vegada negatiu”.

Em sumo a aquesta reivindicació de la historiografia metòdica i per al lector mitjà. Tot i que, en definitiva: “No es pot ser equidistant amb qui contribuís decisivament a construir una dictadura terrible i a traçar els primers dissenys del totalitarisme com a sistema. Però es pot tenir una ferma convicció humanista contra la violència i l’autoritarisme (bolxevic en aquest cas) i, tanmateix, explorar amb assossec el passat per comprendre el fenomen històric i el seu significat”. Ben vist perquè l’objectivitat acadèmica no està renyida amb l’ètica. Per tant, Faraldo no només deplora les hagiografies i les anatemitzacions dels protagonistes de la història, sinó que, a més a més, reclama per a l’elaboració d’una història legítima un espai d’honradesa i serenitat cada vegada més difícil de percebre en un món basat en el soroll i les sordeses ideològiques.

Rosa Luxemburg ja havia polemitzat amb Lenin sobre el disseny sectari i militar del partit bolxevic, les peculiaritats ultracentralistes del qual impregnarien no només el sistema soviètic sinó també, a partir del 1919, les opcions polítiques marxistes adherides al Komintern. Faraldo, professor titular de la Universitat Complutense de Madrid, ha complert sobradament amb els seus objectius: la seva obra és tan exhaustiva com sintètica, i proporciona tot allò que hem de saber sobre una de les figures històriques més transcendentals de la història contemporània, però sense dramatismes , atenent també l’esfera íntima d’un home el llegat del qual ha estat manipulat (i fins i tot censurat) fins a l’exageració, per santificar-lo o per satanitzar-lo, quan el que més ens hauria d’interessar és la realitat d’aquest tossut i culte periodista rus que va fundar una dictadura implacable i va posar el món potes amunt a partir del 1917.

En aquestes pàgines podem conèixer el Lenin traumatitzat per l’execució del seu germà, implicat en un atemptat contra el Tsar, o veure’l també caçant i pujant muntanyes, o estudiant Dret i textos marxistes amb increïble disciplina. Ho veiem acompanyat de figures també imprescindibles per entendre la seva evolució (Krupskáya, Trotski, Martov, Plekhanov), ho veiem emocionant-se amb una novel·la de Txernitxevski més aviat emopopulista, i en definitiva, convivint amb familiars i amics en tota mena d’activitats tant privades com polítiques. Faraldo concep Lenin com un periodista i activista amb poc pes intel·lectual però amb una ambició desmesurada i un desig de comandament fora de tota mesura. Lenin no era un psicòpata ni un geni visionari, sinó un polític hàbil i cínic, autoritari i especialista en tota mena de estratagemes i manipulacions, auster i audaç, obsessionat des de la més tendra joventut per la revolució obrera. Aquest Lenin reconstruït des de la més completa erudició és el que ens ajuda a comprendre tota una època.

Títol: Lenin. Una vida para la revolución

Autor: José M. Faraldo

ISBN: 978-84-1352-945-5

Editorial: Els llibres de la Catarata

Idioma: Espanyol

Nombre de pàgines: 157 pàgines

Data de publicació: març de 2024

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons