L’absurd de l’humanisme tecnològic

Som sens dubte una espècie simbòlica, fins a les darreres conseqüències (Deacon, 1997). I també tecnològica, no ho oblidem

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

La tecnologia ens fa humans i la didàctica de la tècnica arrela en els nostres orígens ancestrals: és absurd plantejar un tecnohumanisme, com si la tecnologia fos quelcom aliè a allò humà.

Un dels primers objectius que tinc en ment en la formació del professorat de tecnologia és que els futurs docents se n’adonin de la rellevància de la seva missió. Tot i l’arraconament de les matèries de tecnologia a la legislació i als currículums, un fet contradictori atesa la pressió mediàtica i social per a la millora de l’educació tecnològica, sovint els docents no són conscients de que, tot i que la tecnologia potser va entrar per accident a l’ensenyament secundari (com una forma d’incorporar l’extinta FP1), és un dels sabers i dels trets fonamentals de la nostra espècie.

Ara es donen absurds lomloístes com rebatejar la matèria de tecnologia de secundària com a «Tecnologia i digitalització»: a algú se li acudiria batejar a la matèria de matemàtiques com «Matemàtiques i aritmètica», o a química com «Química i formulació»? Hi ha un maquillatge brutal i una rebaixa generalitzada del coneixement tecnològic que cal cursar a l’ensenyament obligatori (veure, per a una revisió, Hernández-Fernández, 2022).

Tots, excepte per cas de malaltia o disfunció genètica o accidental, tenim un cervell preparat pel llenguatge i per fer front a la interacció amb el món per mitjà de la tècnica (Bruner et al., 2023). És clar que hi ha un procès d’aprenentatge, fonamental, tant en el context familiar a la nostra tendra infantesa, com posteriorment a l’educació reglada, així com la no reglada. Nogensmenys, l’evolució ens ha portat on som i la dotació genètica -amb excepcions, com dèiem-  ens facilita l’adquisició de les competències lingüístiques, de pensament i de manipulació tècniques.

Els nostres avantpassats, com l’Homo Habilis, van desenvolupar la tècnica fa més de tres milions d’anys. Juntament amb el llenguatge i d’altres trets anatòmics, la tècnica es considera un element crucial, definitori de la nostra espècie. La tècnica ens fa humans: anomenem així “Homo” als avantpassats evolutius que posseïen tecnologia. No obstant això, pot ser que altres hominins, anteriors a Homo Habilis, creessin també útils, fa més de tres milions d’anys. Si es tractés d’Australophitecus Afarensis, hauríem de passar a denominar aquesta espècie “Homo Afarensis”? (Hernández-Fernández, 2024)

L’ensenyament de la tècnica, i per tant la didàctica de la tecnologia, es remunta als nostres orígens ancestrals. De fet, la transmissió cultural material, amb elements aliens al nostre organisme, va començar amb la didàctica de la tècnica! La cadena de l’ensenyament de la tècnica arrela així, de forma profunda, en la tradició oral de la nostra Humanitat, en el bifaç, en la llar de foc. Cal lluitar contra el fals tòpic, per desgràcia molt estès a la societat, que la tecnologia ens deshumanitza, o que cal humanitzar la tecnologia (Diéguez, 2020; Hernández-Fernández, 2024).

I és llavors quan els docents es poden veure submergits en un món de neollengua orwelliana, quan la societat reclama “l’humanisme tecnològic”, o se’ns reclama fer una tecnologia “més humana”. Alerta, docents. Com s’ha dit a altres llocs, sobre això de que “la tecnologia ens deshumanitza” (Carbonell i Sala, 2002; Hernández-Fernández, 2024), si el tòpic fa referència als usos tecnològics que ens alienen, que perjudiquen o ens allunyen de la resta de congèneres, de nou són les conductes humanes les responsables. El llenguatge o l’educació també ens podrien deshumanitzar, en aquest sentit, però ningú planteja absurds com que cal ‘humanitzar el llenguatge’ o ‘humanitzar l’educació’. Però tot arriba. Si es refereixen als objectes o artefactes, fruit de la tecnologia, aquests són plenament humans, o d’origen humà, en agradin o no les conseqüències dels seus usos (bons o dolents). El mateix podem dir del llenguatge o de l’educació.

I més enllà de les eines funcionals, dels múltiples estris lítics prehistòrics (Calvo Trías, 2002), cal recordar que en un període més recent de la nostra evolució, Homo Sapiens va fer el salt a la creació d’objectes “in-útils”. Allò inútil, allò sense una funció tècnica, l’artefacte merament estètic, potser místic, creatiu, carregat de significat i simbolisme però allunyat de la resolució de problemes immediats com l’obtenció d’aliment o de refugi, va sorgir probablement fa una mica més de 250.000 anys, època quan es daten algunes figuretes antropomòrfiques com la Venus de Tan Tan o Berekhat Ram, precursores de l’origen de l’art i del simbolisme (Balter, 2009).

Encara que alguns investigadors plantegen controvèrsies sobre aquestes peces, descobriments posteriors com el desenvolupament i ús de pigments d’ocre fa uns 100000 anys a les coves sud-africanes de Blombos (Henshilwood et al., 2011), o la manufactura de collarets de petxines al mateix jaciment (d’Errico et al., 2005), ja són innegables evidències del desenvolupament d’una cultura estètica de base tècnica: l’ésser humà pinta i es pinta, adorna i s’adorna. L’emergència ancestral del vestit va imbricar la tècnica a les societats humanes, a la cultura de la imatge i potser va generar la jerarquia social: ¿destacaven així les pells dels caçadors o les ingents quantitats de petxines dels recol·lectors, a les robes d’aquells avantpassats? Influïen a la selecció sexual? Probablement sí. Ho va fer la música, quan van començar a aparèixer els primers instruments musicals, objectes que van externalitzar les nostres capacitats melòdiques (Wallin et al., 2001)?

Som sens dubte una espècie simbòlica, fins a les darreres conseqüències (Deacon, 1997). I també tecnològica, no ho oblidem. Tota educació té a la tecnologia com a intermediària, excepte si ens limitem a l’oralitat o l’expressió corporal, merament biològica (sense roba a classe?), i abandonem l’escriptura, els llibres, els ordinadors, internet i totes les tecnologies que, potser per omnipresents, sovint ens semblen invisibles. Com l’ensenyament tecnològic?

Referències:

Balter, M. (2009). On the origin of art and symbolism. Science, 323(5915), 709-711.

Bruner, E., Battaglia-Mayer, A., & Caminiti, R. (2023). The parietal lobe evolution and the emergence of material culture in the human genus. Brain Structure and Function, 228(1), 145-167.

Calvo Trías, M. (2002). Útiles líticos prehistóricos. Forma, función y uso. Barcelona: Ariel.

Carbonell, E. i Sala, R. (2002). Encara no som humans. Barcelona: Empúries.

d’Errico, F., Henshilwood, C., Vanhaeren, M., & Van Niekerk, K. (2005). Nassarius kraussianus shell beads from Blombos Cave: evidence for symbolic behaviour in the Middle Stone Age. Journal of Human Evolution, 48(1), 3-24.

Deacon, T. W. (1997). The symbolic species: The co-evolution of language and the brain. New York: WW Norton & Company.

Diéguez, A. (2020). Tres tópicos sobre la tecnología  que conviene revisar. The Conversation, 10 de juny de 2020. Disponible [darrera consulta 29-10-2023]: https://theconversation.com/tres-topicos-sobre-la-tecnologia-que-conviene-revisar-140368

Henshilwood, C.S. et al. (2011). A 100,000-year-old ochre-processing workshop at Blombos Cave, South Africa. Science, 334(6053), 219-222.

Hernández-Fernández, A. (2022). La ignorancia tecnológica. En Navarra, A. y Rabadà, D.(eds) (2022): La educación cancelada. Palma de Mallorca: Editorial Sloper. pp. 59-81.

Hernández-Fernández, A. (2024). Didàctica de la tecnologia. Barcelona: Edicions UOC.

Wallin, N. L., Merker, B., & Brown, S. (Eds.). (2001). The origins of music. Cambridge, MA: MIT Press.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons