La venjança de la realitat o la síndrome de Montecristo

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Deia Ortega, crec recordar que a ‘La rebel·lió de les masses’, que si perseverem a ignorar la realitat, aquesta s’acabarà venjant. Podríem afegir que si aquesta ignorància és deliberada, ja sigui per voluntat de desconeixement o per estar supeditada a un altre tipus d’imperatius, aleshores estaríem parlant d’ignorància dolosa, culpable.

Tampoc serveix de res apel·lar a la immoralitat de la venjança, perquè la moralitat pertany a l’ordre de l’humà, i encara que l’acció humana transforma i modela en els seus efectes la realitat, no per això hi pertany. En altres paraules, la realitat no es venja, això és només una forma humana de dir-ho; són els efectes de les nostres accions sobre ella els que repercuteixen en nosaltres mateixos. A veure, caure per un precipici no és immoral, és simplement la força de la gravetat; empènyer algú perquè s’hi estimbi sí que ho és. La realitat no s’equivoca ni comet errors, som nosaltres els que ens equivoquem i els cometem, i els que carregem amb els seus efectes.

Tan perjudicials són en aquest sentit la fal·làcia naturalista –pensar que el que ha estat sempre així és perquè és com ha de ser–, com la idealista –entendre que les nostres idees sobre la realitat es corresponen amb la possibilitas d’aquesta. No, la teoria de l’adequatio del vell Aristòtil no va per aquí; tot al contrari. Les polítiques educatives porten decennis incorrent en la fal·làcia idealista, els reiterats fracassos de les quals no fan sinó apuntalar paradoxalment la fal·làcia naturalista. Continuem contumaçment creient que l’alçada moral de les intencions es correspon amb l’imperatiu de la seva materialització efectiva sobre la realitat. I passa aleshores que si les nostres accions no només no produeixen els efectes perseguits, sinó que fins i tot ens n’allunyen, o afrontem el tema de cara, o seguim perseverant en l’error.

Podem pensar que ensenyant menys s’aprendrà més (millor) allò que s’ensenyi; o fins i tot que sense ensenyar s’aprendrà espontàniament en ingents quantitats i qualitats. O que l’escola mata la imaginació, i convertir tot el curs en un carnestoltes i els dies que abans se li reservaven dedicar-los ara a un simulacre de curs escolar de debò. Però atès que partim, com humanament no pot ser altrament, d’un context previ donat i ho fem en termes raonablement dimensionats, no hi ha res que ens permeti considerar aquestes creences com a principis generals vàlids. Si tot i així els posem en pràctica i buidem els currículums de continguts, deixant nens i adolescents a l’arbitri de llurs impulsos i volicions, el més segur és que uns centenars de generacions tornarem a ser a Atapuerca, i no precisament de turisme. En tot cas, si detectem que els nivells baixen, el més lògic és assumir que ens hem equivocat i rectificar, acceptar que les nostres idees no eren viables i, amb aquesta conclusió, enriquir alhora el nostre coneixement de la realitat per així equivocar-nos menys la propera vegada.

També podem decidir bandejar els exàmens de l’escola, ja sigui perquè cadascú té els seus propis processos d’aprenentatge, o perquè no demostren res. O perquè exigeixen memoritzar, esforç de comprensió i creen ansietat, i no volem res d’això per als nostres alumnes, a més de no ser ètic avaluar-ne l’aprofitament o pretendre fornir-los d’un bagatge comú de coneixements més o menys vàlid per a tothom. Però si després ens trobem a les portes de la facultat de Medicina amb gent incapaç de distingir terminològicament un múscul d’un musclo, o conceptualment un múscul d’un os, o, si ens posem competencials, diem que per poder construir aquests conceptes cal que hagin hagut de viure l’experiència d’una fractura òssia i una contracció muscular –només s’aprèn amb autodescobriment i experimentant, diuen alguns-, la culpa no és de la realitat, ni dels afectats per una aital ignorància, sinó de l’estultícia de la idea que ha provocat aquests efectes.

O podem prohibir la repetició de curs i decretar per llei la promoció i la graduació automàtiques, però si després resulta que toca explicar el Teorema de Pitàgores a qui encara no ha après ni a sumar, la culpa no és del promocionat i graduat, sinó del xitxarel·lo que va disposar legalment la promoció i la graduació en aquestes condicions per tal prosseguir amb una ficció que solapi el despropòsit de les seves il·luses idees educatives.

Igualment podem disposar també, des de la més ferma convicció que l’ésser humà és bo i bondadós per naturalesa, l’abolició absoluta de l’autoritat i el càstig, però si després ens trobem els centres educatius convertits en pobles de Spaghetti Western senyorejats per macarres de 14 i 15 anys, no li donem tampoc que la culpa a la realitat, sinó al beneit que, ignorant de la condició humana, del que significa educar, pobrissó, i investit d’un poder que en una societat mínimament sana mai no se li hauria d’haver confiat, va propiciar aquest desori confonent els seus desitjos amb la realitat; o al farsant que se n’aprofita en benefici propi.

Podem sospitar també que els baixíssims rendiments acadèmics ho són a causa de la situació socioeconòmica i renunciar amb a ensenyar als més vulnerables per tal de no tensar més encara llur fràgil situació vital. I entretenir-los amb facècies. Tot un acte empàtic de noblesa emocional. Però si amb això resulta que els estem privant de l’únic recurs que els hagués pogut permetre tirar endavant i superar la seva situació de vulnerabilitat, tampoc la profecia autocomplerta és aleshores culpa de la realitat ni de la seva pobresa, sinó d’un model educatiu inspirat en una enginyeria social predadora que cínicament els ha destinat a ser carn de canó laboral.

I seguirem ignorant la realitat sense afrontar-la o atribuint-ne el seu deteriorament a imponderables de tota mena i inventant coartades que augurin la ja imminent proximitat de l’olla d’or situada sota l’arc de Sant Martí que tenim al nostre abast. O culpant les víctimes de no haver sigut com s’havia decidit que havien de ser;  com si en haver-nos sortir el porc mal capat en culpem el pobre animal. Totes les excuses, pretextos i presumptes fatalitats que vulguem imaginar i adduir. Tot s’hi val, menys afrontar la realitat.

Però només serviran a qui serveixin per anar tirant mentrestant, qui dia passa any empeny, fins que arribi la inexorable venjança de la realitat. Encara que potser ja estarem aleshores tan doctrinàriament sedats que molts ja ni ho notaran. O culparan la realitat de ser malvada, immoral… I no, la realitat és amoral, els immorals són tots els que han propiciat una aital aberració educativa. El mal ja està fet, i el que ens estem trobant actualment amb els pèssims resultats dels informes internacionals, el desvergonyit falsejament de les dades del fracàs i l’abandonament escolar i els alarmants percentatges de població  escolaritzada durant més de deu anys en estat de pràctic analfabetisme funcional, tot això  només és el començament.

Com quan a ‘El comte de Montecristo’ arriba a París un misteriós personatge l’origen del qual ningú coneix, instal·lat en la més ubèrrima opulència, i a alguns dignataris fins aleshores ben afavorits per la fortuna els comencen a sorgir adversitats i desgràcies que atribueixen a la fatalitat, fins que descobreixen, massa tard, que novel·la havia començat molt abans, i que llurs sobrevingudes dissorts  eren l’efecte de les seves pretèrites malifetes, tan oblidades que ja ni creien merèixer un càstig.

Potser els nostres Mondegos, Danglars i Villeforts, amb els seus inefables Caderousses, ja tampoc se’n recordin… Caldrà anar-los refrescant la memòria.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons