La pregunta filosòfica pel “concepte”: més enllà de Kant

Llicència Creative Commons

Steen Knudsen Esquerda

Definir el terme “concepte” pot semblar ja una tasca complicada, però intentar definir el mateix concepte de concepte és un repte encara més gran. Aquesta qüestió ha estat objecte d’estudi al llarg de la història de la filosofia, i moltes són les tradicions i pensadors que han abordat la seva naturalesa. Durant els últims segles, l’herència kantiana ha estat la més important. Però, existeix una forma contemporània de parlar del “concepte”, des d’una òptica allunyada de les clausures definitives?

Segons Immanuel Kant, un concepte és un patró cognitiu que ens permet reconèixer una cosa com a allò que és, més enllà de les seves aparences superficials. Així, el concepte no depèn de les manifestacions lingüístiques, sinó que es troba en l’àmbit de l’enteniment humà, actuant com a filtre a través del qual entenem el món. Aquesta concepció del prussià va tenir un gran impacte en el pensament filosòfic posterior, especialment en els corrents neokantians, que van influir profundament en pensadors del segle passat com Reinhart Koselleck. Per l’historiador alemany, els conceptes no són entitats tancades, sinó que transformen l’experiència humana (Erfahrung) en vivències subjectives i personalitzades (Erlebnis). Els conceptes, així, fan de mediadors entre la percepció sensorial i la capacitat de comunicar-la lingüísticament.

Tanmateix, aquesta visió no ha quedat exempta de crítiques. Les preguntes que suscita el paradigma kantià —per exemple, de quina manera els conceptes es donen?— són importants. Un concepte pot ser tan abstracte com el de “democràcia“, i al mateix temps sembla que tot no pot ser un concepte —podem parlar del “concepte de gos”? Les limitacions d’aquesta aproximació s’han fet més evidents a partir del gir lingüístic en la filosofia, i el seu qüestionament de la separació entre pensament i llenguatge.

En aquest context, és rellevant que un pensador com Michel Foucault, kantià malgrat tot, no tematitzés explícitament el problema del “concepte” en la seva obra. Tanmateix, la seva arqueologia de les regularitats discursives establí un marc per entendre com apareixen, es distribueixen i es dispersen els enunciats, també pel que fa als conceptuals. El seu llegat ha estat posat en valor per Adi Ophir, en un article recent, on proposa pensar el concepte com a “performat” en l’acte de “conceptualització”. En definitiva, desplaçar la pregunta de “què és un concepte?”, a “què ha de passar perquè un concepte aparegui?”

Un concepte apareix sota determinades condicions. Aquestes tenen a veure amb la seva relació amb el camp d’objectes amb què s’associa —siguin passats, presents o possibles—, amb els subjectes que l’enuncien i sostenen, amb la resta de conceptes adjacents i amb què entra en contacte, i amb els aspectes de la seva materialitat, és a dir, les pràctiques discursives que l’encarnen.

Què és, doncs, una “conceptualització”? No és una justificació o defensa d’un terme. La conceptualització no és més que l’exposició de la multiplicitat del concepte, és a dir, la presentació d’una enumeració, d’un diagrama. El concepte, llavors, funciona com un esquema unitari de dos moviments: per una banda, el d’individuació, que el va concretant en relació amb diversos contextos específics, i per l’altra el de generalització, que expandeix el concepte aplicant-lo a una varietat de contextos o esdeveniments més amplis. Quan apareix en l’espai una conceptualització? En el moment en què es dubta del pla discursiu del llenguatge, de la seva funció denotativa. Cal que emissor i receptor tinguin un interès especial en el concepte, i que el diàleg admeti la pregunta: “què vol dir x?” No és necessari que la discussió acabi en consens. De fet, el consens pot ser enemic del concepte, ja que sols roman viu sempre que hi hagi aspectes de la seva definició no completament resolts o acceptats.

Això no és només cert pel que fa a l’estructura interna del concepte: la seva relació permanent amb altres termes, idees i pràctiques l’empenyen a transformar-se, així que continuarà sempre dependent de l’estructura exterior que, al mateix temps, el sosté. Un concepte apareix sempre que el desplacem del seu discurs original i el forcem a quedar entre camps enunciatius. En el seu entorn original, no el reconeixeríem com a tal, però és en aquest “entre” que el podem interrogar. De quina manera, però, podem sostenir el concepte en aquest interregne? Ophir defineix la materialitat del concepte a partir de dues característiques: cal que tinguem temps per a la conceptualització —un temps específic, un “temps per perdre”—, i al mateix temps cal que existeixi un mitjà o espai públic que permeti l’intercanvi necessari per a la conceptualització —com escrivia Kant, “fer un ús públic de la raó”.

L’apropament d’Ophir, més enllà de l’analítica, ens recorda que ni el concepte ni la conceptualització són un acte neutral, que ens cal estar atents a què les condicions materials per a la conceptualització no minvin. Un concepte, per tant, és un procés obert, dinàmic i ple de possibles reinterpretacions. Lluny dels que prediquen que la filosofia ha de cercar els significats fixos, les respostes perennes, i les cures ocultes, faríem bé de pensar aquesta disciplina com la que té la missió de mantenir les condicions per poder donar vida als conceptes, és a dir, un temps per perdre i un espai per viure’l en comú.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons