La izquierda no es woke (L’esquerra no és woke)

Aquest llibre és de lectura obligada per a tot aquell que se senti d’esquerres, sincerament d’esquerres

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Susan Neiman: Refrescar l’esquerra

Hi ha llibres que, quan els veus a les taules de novetats, et diuen “pren-me” i ja no hi ha res a fer. En aquest cas, vaig trobar una torre de 25 exemplars de La izquierda no es woke de Susan Neiman (Debate) a l’FNAC. Immediatament vaig saber que era un tema molt rellevant i l’assaig no em va defraudar.

La proposta de Neiman té punts de contacte amb les filosofies de Markus Gabriel i Marina Garcés: cal reprendre el camí de la Il·lustració abans que sigui massa tard i el fangar polític ens ennuvoli la vista. Però, què vol dir “tornar a la Il·lustració” més enllà de l’eslògan, més enllà de l’apòstrof retòric? En primer lloc, vol dir reconèixer que no podem resignar-nos que la totalitat de la vida humana existeixi sotmesa a imperatius irracionalistes i a lògiques de poder. Si no dipositem esperances en la nostra capacitat adulta per analitzar i buscar solucions basades en la interacció col·lectiva, no estarem a la senda de Hume, Kant o Morelly. En segon lloc, necessitem recuperar immediatament la noció d’“universalisme”. L’universalisme no és la reducció a una raó imperialista de totes les maneres de viure, sinó ben al contrari: el reconeixement militant que totes les maneres de viure mereixen respecte i foment, excepte els irracionalistes. La raó democràtica pot ser abusiva i incorrecta, però és corregible i perfectible; la desraó és sempre autoritària, personalista, depriment i premia el salvatgisme del més violent.

Els que temen més ser assenyalats amb el concepte “woke” es llancen contra els seus acusadors esgrimint l’argument que aquesta paraula van començar a fer-la servir els elements d’extrema dreta per a desactivar activistes d’esquerra. Susan Neiman demostra que això és fals, que la paraula procedeix dels anys trenta, i que era un elogi que es dedicava a persones distingides pel seu antiracisme.

La segona cosa interessantíssima que fa Susan Neiman, directora del Fòrum Einstein de Potsdam, és capbussar-se en la filosofia del wokisme per intentar comprendre d’on és aquesta gesticulació histèrica i irracionalista que ha arrasat l’esquerra materialista d’Occident. I troba aquestes fonts a la filosofia de Michel Foucault. El primer que deixa clar Neiman és que Foucault no era un autor progressista; sembla més aviat que era un pensador totalment contrari a les nocions de progrés i universalisme. Les proves que addueix són incontrovertibles.

Als llibres de Foucault, si alguna cosa queda clara és que de tot discurs públic emana una font de poder. I aquest va ser el seu descobriment fonamental: el poder ens envolta i ens modela, i només podem respondre amb poder a les agressions del poder. Fins aquí, cap objecció. Ara bé, si tot el que pensem, diem i transmetem és poder, no hi ha cap manera de mitigar aquest poder, o de basar-nos en un altre tipus d’actituds més racionals i solidàries? Si és realment impossible organitzar-nos segons uns paràmetres ètics universalitzables, el millor és que deixem de banda tota esperança i renunciem a intentar saber, intentar ensenyar i intentar perfeccionar els nostres marcs de convivència. Aquesta conclusió terriblement pessimista és la que encaixa millor amb els nostres governants i dirigents més cínics i irresponsables, que precisament són els més optimistes. On res val res, tot s’hi val, i així els veiem, a ells, els nostres dirigents electes, xipollejar als seus fangars lamentables, sense que ningú els exigeixi explicacions, sense que ningú rendeixi comptes de la seva hipocresia i el seu cinisme. És una hora paradisíaca: si ens arrenquen els nostres instruments d’anàlisi social, la victòria del caos extractiu és segura.

I arribem al moment clau, el moll del llibre: l’anàlisi de les fonts de Foucault i de la crítica radical a la Il·lustració i el món liberal, que procedeixen de Martin Heidegger i del jurista Carl Schmitt. És on Foucault jugava amb l’abisme, basant la seva crítica en arguments molt persuasius procedents de perfectes reaccionaris i antimoderns.

Tornar a la il·lustració significa precisament això: limitar el poder; localitzar el poder brut i posar tallafocs racionals. A l’àmbit actual, tota minoria, tota identitat pensa que ha d’arrencar poder a les altres: totes es creuen legitimades per aixafar i degradar la comunitat veïna o la confessió rival, sense espai per a la negociació, sense espai per a la convivència, sense temps per a la tolerància. Perquè el canvi en els darrers vint anys ha estat aquest: passar d’una esquerra que volia limitar i repartir el poder a una altra falsa esquerra que reclamava el poder pel poder, perquè tots ens puguem trepitjar i atropellar sense por. I aquest ideal antiuniversalista és el que ens ha conduït a l’ideal de mort social nihilista, mort per a tothom, odi per a tothom i contra tothom. Clar: Resulta tan ardu, tan dur de vegades i tan mal recompensat, i tan car, mantenir la disciplina exploratòria, instruir, convèncer, conversar, construir!, que el millor era expulsar, insultar, lapidar, enderrocar, abandonar-se, odiar i escopir.

La falsa revolució wokista, aquesta estranya forma de religió civil que trunca vides, destrueix societats, deforma la realitat i desconfia de la Història, enfonsa les seves arrels en dos pensadors nazis que van sistematitzar el pensament polític antiliberal del segle XX, aquest mateix pensament antiliberal que causa tant furor a Hongria, Polònia, Itàlia, Estats Units i Alemanya. Altres autors creuen que el wokisme és una reacció especular amb el xarampió feixista que pateix la nostra civilització. En qualsevol cas, el que Neiman recomana intensament és que no caigui en la temptació de culpar la víctima, i la víctima aquí és la raó dialògica democràtica, de les agressions que pateix per part de monopolistes econòmics, absolutistes utilitaris i reaccionaris neoimperialistes. Una esquerra histèrica i reaccionària desatén els fonaments jurídics de la nostra societat i deixa el camp lliure per a tot tipus d’aprofitats i tiranols, perquè ha renunciat a la necessitat d’organitzar-se, documentar-se, de resultar seriosa i creïble, racional i justa, més enllà de la gesticulació, mem, instant de glòria i exabrupte.

Aquest llibre és de lectura obligada per a tot aquell que se senti d’esquerres, sincerament d’esquerres, com Susan Neiman, però no estigui còmode en les formacions d’esquerra populista o reaccionària, que imposen el que un ha de pensar encara que, en principi, s’estigui d’acord en allò bàsic. Una esquerra il·lustrada creu en la maduració adulta de les persones i les comunitats, creu en el progrés dialogat i no pas en la violència simbòlica del militarisme mental dels wokes. Una persona il·lustrada és aquella que exigeix comprovar per si mateixa que el que li diuen és cert o, com a mínim, versemblant o reformable. Una persona il·lustrada és aquella que s’ha adonat que la tolerància, aquest bé tan escàs i fràgil, només pot prosperar (i a més no ho fa sempre) a llocs on s’ha apostat pel lliure examen humanístic i científic. La venjança contra la raó només porta a més ansietat i més regnat de la desesperació. La reclamació de poder en un etern ara mateix no és una opció de futur, sinó una opció de passat perquè sense anàlisi racional cancel·lem tots els futurs possibles. Lapidar, emmordassar, fer callar o mentir no són eines eficaces a mitjà termini per fomentar l’acceptació del rival i evitar la deshumanització violenta.

Aquest llibre és de lectura obligada per a tot aquell que encara vulgui atendre raons i no només crits, que encara vulgui trobar discursos amb valor i no només figures públiques basades en un carisma aparent que no es relacioni amb un compromís real amb la millora social i material. És un llibre que farà molt de mal a xerraires i pseudorrevolucionaris testiculars. Les veritats com a pedres que lapiden de l’esquerra woke dissimulen molt malament el seu autoritarisme primitivista, la seva estreta relació amb la barbàrie ultraindividualista neoliberal, que aïlla les persones i els treballadors arrencant-les de les xarxes de suport i submergint-les en el pessimisme reaccionari foucaltià.

Títol: La izquierda no es woke

Autor: Susan Neiman

Traducció: Victòria Gordo del Rey (a l’espanyol)

ISBN: 978-84-19642-34-9

Editorial: Debat

Idioma: Espanyol

Número de pàgines: 214

Data de publicació: gener de 2024

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons