La gramàtica i els impostors

La gramàtica no només serveix per expressar-nos adequadament i per endreçar les nostres idees. També serveix per desemmascarar els impostors

Xavier Jové Massana

El passat mes de desembre em va arribar per correu electrònic l’anunci d’un curset de formació adreçat als docents que treballem en l’àmbit de l’educació de persones adultes. Com que la missiva va fer cap al meu compte XTEC, és a dir, al compte de correu corporatiu que tenim tots els docents adscrits al Departament d’Educació, imagino que es va enviar a alguna base de dades on figurem tots aquells que impartim docència en un CFA (Centre de Formació d’Adults). Cal pensar, doncs, que, tot i que el nostre departament no era el remitent del missatge, va participar en la seva difusió. El remitent era un organisme de la Universitat de Barcelona anomenat IDP (Institut de Desenvolupament Professional), que, vet ací, és el nom actual de l’antic Institut de Ciències de l’Educació. El missatge de correu electrònic contenia un enllaç que et portava a una descripció del curset estructurada en els termes usuals (objectius, continguts, metodologia…). Al final de la descripció s’indicava que el Departament d’Educació i Formació Professional era coorganitzador del curset, i que la seva certificació seria vàlida (als habituals efectes d’obtenció de punts) en ulteriors concursos o convocatòries del Departament.

No és aquí el meu objectiu analitzar els propòsits d’aquest curs de 20 hores. Per alguns conceptes més o menys intel·ligibles que consten en la descripció (aprenentatge globalitzat, perfil competencial, situació d’aprenentatge, transformació metodològica), es tractaria de fomentar l’aplicació, en l’ensenyament d’adults, del conegut catàleg de receptes pedagogistes que, com a hores d’ara tothom sap, en altres nivells ja han conduït el sistema educatiu català a un grau d’excel·lència inèdit, confirmat una vegada i una altra en totes les proves externes que miren d’avaluar-lo. No; més que en cap propòsit, ara vull centrar-me en un enorme despropòsit: el que constitueix l’esmentat text de presentació del curset. I el cert és que dir text ja és aquí un acte de generositat, perquè aquest enfilall de paraules a què em refereixo no compleix cap de les conegudes propietats textuals: ni coherència, ni cohesió, ni correcció, ni res. La veritat és que és difícil, en no gaire més de 3.000 caràcters, acumular tants disbarats lingüístics: incoherències sintàctiques ofensives, de tan greus; nonsense conceptual generat per la incompetència expressiva manifesta; simples errors en el picat (gloabalitzat); redundància i mera repetició de sintagmes; problemes diversos d’ortotipografia (puntuació, apòstrofs, majúscules i minúscules…); errors de concordança (anàlisi propi, canvis pedagògiques); ús inadequat del zeugma; determinants possessius amb posseïdor desconegut; desconeixement de les normes ortogràfiques quant a l’ús de prefixos (co-disenyar, co-creació, co-construcció); pobresa lèxica; ridículs abusos semàntics (dinamitzar l’interès); problemes permanents amb les preposicions, per mancança o per ús erroni; incongruències en la presentació de certes dades; en resum, un atemptat agressiu i sense pietat a la gramàtica i, no cal dir-ho, a cap noció d’estil en l’escriptura. Ah, i com a cirereta del pastís, la presència estarrufada de mots i expressions d’un argot pseudocientífic a què, tradicionalment, tan afeccionada és la pedagocràcia: model competencial d’alumne; nous rols dels estaments; metacognició…

Aquesta és la situació, la realitat objectiva: la Universitat de Barcelona i el Departament d’Educació s’adrecen a un determinat col·lectiu docent mitjançant un escrit il·legible i absolutament impropi des de qualsevol punt de vista. Personalment, i com a ciutadà, em sento escandalitzat; com a filòleg, em sento indignat; però, com a potencial receptor del curset en qüestió, em sento insultat, com si em tractessin d’imbècil, ni més ni menys. Com pot ser, em pregunto afligit, que institucions com la Universitat de Barcelona, la meva estimada alma mater, i el Departament d’Educació, la casa comuna de nosaltres, els docents catalans, permetin que el seu nom es vegi esquitxat i maculat per escrits d’aquesta naturalesa? Que quedi clar que la meva no és una crítica ad hominem. No sé qui ha perpetrat aquest no-text ni m’interessa saber-ho. El que critico no és una anècdota, sinó un estat de coses. Critico una deixadesa expressiva, un menyspreu de la gramàtica que no és sinó una de les branques del menyspreu general envers els coneixements que, des de fa ja dècades, promou la pseudopedagogia de model constructivista, tristament hegemònica a casa nostra. Després ens queixarem, entre altres mancances, del nivell de comprensió lectora i de competència expressiva dels alumnes catalans. Però, per favor, podríem ja dir clarament des de quines instàncies interessades es fomenta, aquesta ignorància? «Des de les facultats de pedagogia», és la resposta que, en veu baixa, tothom, fa anys, dona. Podríem ja manifestar-ho clarament i que s’obri un debat públic sobre la funció d’aquestes facultats i d’aquests instituts i organismes afins?

La formació de persones adultes és un sector on encara és possible practicar obertament el sentit comú educatiu —dic obertament perquè em consta que, de portes de l’aula endins, molts professors d’institut també ho fan, mal que sigui de vegades de forma mig clandestina. I què vol dir sentit comú educatiu? Doncs que en una classe hi ha un docent que disposa d’uns determinats coneixements i/o competències, i uns alumnes que són allà per intentar adquirir-ne. El docent no té uns coneixements específics per casualitat, sinó en virtut d’uns estudis previs i d’una experiència professional. El docent d’adults treballa sovint amb alumnes amb un recorregut vital ja més o menys llarg i una personalitat ja definida; en aquest sentit diguem-ne humà, pot parlar-se d’un cert pla d’igualtat entre docent i discent, i això fa que la feina en aquest sector tingui unes particularitats que la diferencien de l’ensenyança en altres nivells o etapes del sistema educatiu. Però aquest pla d’igualtat en l’aspecte humà té necessàriament, en l’aspecte professional, uns límits: la funció del docent i la del discent no són la mateixa. No es tracta de cap rígida jerarquia, però sí de responsabilitats diferenciades. Si en una aula, posem per cas, hi ha un docent i vint alumnes, allí no hi ha vint-i-una persones amb la mateixa responsabilitat, la mateixa funció social, les mateixes expectatives o el mateix poder de decisió. I si un docent no es creu i no assumeix el rol que li és propi, difícilment podrà ser un bon professional.

En el meu cas, com que soc filòleg, ensenyo llengües. Per norma general (sempre hi pot haver excepcions, qui diu que no?), d’aquesta matèria en sé més que els meus alumnes, i la meva responsabilitat és conduir el seu aprenentatge pels mitjans que jo encerti a trobar més adequats —bé, jo i els meus companys de centre, perquè també hi ha un component de treball en equip. Imaginem que, a classe de català, tinc un alumne que és un ebenista jubilat al qual la llengua de Llull no se li dona gaire bé. Tinc una magnífica relació personal amb ell, però, quan li corregeixo una redacció, acaba havent-hi tanta esmena de color vermell que li he de posar una nota baixa. Ara imaginem que jo m’apunto a un taller de restauració de mobles en un centre cívic i que allí em trobo, com a professor, el meu alumne ebenista jubilat. La nostra relació personal encara millorarà, però, en el taller, les nostres funcions, els nostres rols, les nostres responsabilitats i les actituds que se’n deriven, seran les mateixes que a l’escola d’adults? Si algú creu que sí, que m’expliqui per què. Jo després li explicaré per què la Terra és plana i quedarem en paus.

En general, l’alumnat dels CFA no és enemic de la gramàtica ni es mostra reticent a estudiar-la. Ben al contrari: l’alumne típic d’escola d’adults és força receptiu i, amb independència de la capacitat individual d’aprenentatge, que és variable, la seva actitud envers el coneixement, envers els sabers, és positiva. Els coneixements: heus aquí el que dona sentit al fet educatiu, que només pot ser un èxit quan un mateix amor al coneixement vincula mestre i deixeble. Els coneixements s’adquireixen i, després, es consoliden, es recorden o s’obliden. Tot depèn de la trajectòria de cadascú. Però el verdaderament important és que s’estimin, i aquesta és la comesa principal de la institució educativa. Òbviament, cada persona té les seves inclinacions i s’estimarà un coneixement més teòric o un de més pràctic, un de més tecnològic o un altre de més humanístic, aquest més acadèmic o aquell més artístic. Però tot alumne té reservada dintre seu una petita parcel·la en la gran aventura humana del coneixement, i la missió de l’escola, del sistema educatiu, és revelar-la, desvetllar-ne l’interès i, d’aquesta manera, encaminar l’educand cap a si mateix. Per això determinats corrents pseudopedagògics, caracteritzats per la seva aversió al coneixement, per la seva obsessió a accentuar com s’ha d’ensenyar (cal alimentar la indústria de la innovació educativa) i a menysprear, a extirpar dels currículums, què s’ha d’ensenyar, només poden conduir-nos al desastre educatiu. I no estic pas dient que el com (la didàctica) no sigui important, és clar que ho és; però aquesta usurpació de la centralitat, en el fet educatiu, per part del com en detriment del què, aquest atemptat, altre cop, al sentit comú, és el que explica que, des d’interessos corporativistes que promouen la hiperinflació del com, es puguin generar escrits agramaticals i absurds i que, tràgicament, tots hàgim ja normalitzat tanta barbàrie.

Als meus alumnes de l’escola d’adults, com dic, no els he de convèncer gaire de la utilitat de la gramàtica. Tanmateix, de vegades faig amb ells un exercici pràctic en aquest sentit. Consisteix a analitzar entre tots alguns missatges de correu electrònic fraudulents d’aquests que sovintegen i en els quals algun farsant se’ns adreça en nom d’una entitat bancària o d’un servei d’informàtica per fer-nos clicar sobre un enllaç i estafar-nos. Invariablement, els estafadors no en saben prou, de gramàtica, i sempre els enxampem amb errors sintàctics, ortogràfics, lèxics o tipogràfics que els delaten. D’aquesta manera, puc acabar l’exercici tot dient als alumnes: «Veieu? La gramàtica no només serveix per expressar-nos adequadament i per endreçar les nostres idees. També serveix per desemmascarar els impostors i perquè no caiguem en les seves enganyifes».

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons