La Filologia del futur i l’Acadèmia del passat: sobre la publicació d’El naixement de la tragèdia de Friedrich Nietzsche

El naixement de la tragèdia fou i continua essent un text controvertit, i no resultà gratuït per a la biografia de Nietzsche

Llicència Creative Commons

Steen Knudsen Esquerda

Podríem dir que Friedrich Nietzsche ha estat un d’aquells pensadors la influència dels quals mai s’ha deixat de sentir en la filosofia posterior. La seva figura intel·lectual continua inspirant assajos, novel·les, i pel·lícules. Una escena biogràfica poc coneguda, però, fou la seva tensa relació amb un dels filòlegs clàssics més important del seu temps, Ulrich von Wilamowitz, que testimonia la lluita entre el vitalisme de les idees i la immobilitat de l’acadèmia, amb ressons que arriben al nostre present.

L’any 1872 es publicava El naixement de la tragèdia des de l’esperit de la música, esperada primera obra del jove acadèmic Friedrich Nietzsche qui, amb vint-i-quatre anys i sense habilitació formal, ja ocupava un lloc de professor a la Universitat de Basilea. Nietzsche havia escrit aquesta obra pensant estrictament en un públic de filòlegs, el seu nou àmbit professional. Fou una sorpresa pel filòsof, doncs, veure’s immers en un silenci fred i hermètic: passaven les setmanes i cap ressenya es publicava —ni tan sols l’esperat article de defensa firmat per Ritschl, mentor gràcies al qual havia rebut la seva plaça universitària. S’havia imposat un silenci de càstig a El naixement de la tragèdia , catalogada per l’acadèmia com a mera “ideologia wagneriana”. Gairebé mig any després, però, Ulrich von Wilamowitz, jove professor universitari que estaria cridat a ésser un dels filòlegs clàssics més importants del seu temps, publicaria un pamflet contra la novetat editorial titulat «Filologia del futur!».

Wilamowitz provenia de l’aristocràcia polonesa, i coneixia personalment Nietzsche dels seus anys d’estudiant a Pforta. Havia començat escrivint una ressenya formal de l’obra, però el seu desconcert i menyspreu envers el seu contingut havia crescut fins a alimentar el seu escrit amb una prosa molt més àcida. El seu discurs no mostra cap mena d’interès en la metafísica nietzscheana: tota la ràbia del filòleg va dirigida en defensa de les maneres de fer de l’acadèmia, contra la utilització sense rigor del món antic i en defensa dels principis metodològics de la filologia clàssica. Aquest era el punt central del manifest de Wilamowitz i el que el feia tan arriscat: assenyalar les mancances i estripar metòdicament cada pàgina d’El naixement de la tragèdia, una obra sense gairebé cap nota a peu de pàgina, ni referències; d’una forma tan literària que gairebé evadia tota crítica filològica possible.

Wilamowitz denuncia el to de Nietzsche, a qui titlla de profeta, d’apòstol d’una nova religió. Acusa Nietzsche d’ignorància i d’engany deliberat pel seu mètode antihistoricista, consistent en prendre certs elements antics i contrastar-los, sense cap mena de pudor, amb l’actualitat. Cal remarcar, a més, que les pàgines del filòleg representen per si soles un clar al·legat a favor de la pràctica acadèmica alexandrina: cada pàgina es troba plena de notes al peu, d’al·lusions a textos clàssics i de proverbis grecs, mentre destrueix gradualment, amb referències i evidència, cada defecte de documentació o bibliografia de l’obra del seu col·lega. Acusa Nietzsche, per exemple, d’ignorar per complet la qüestió homèrica i parlar d’Homer com d’un autor unívoc; de parlar de música grega sense cap evidència de com podria arribar a sonar; de desconèixer el rol del cor tràgic i fins d’enganyar el lector pel que fa a la possible relació entre Sòcrates i Eurípides. Tanmateix, també és cert que Wilamowitz fa ús de tòpics retòrics i cites parcials per desacreditar volgudament Nietzsche i el nou camí que obria el seu tractat en la interpretació de la cultura clàssica —i, per extensió, de la contemporània. No va voler mai concedir que l’escrit, més enllà del rigor filològic, pogués tenir cert interès per a la interpretació del drama musical wagnerià, i fins en les seves memòries continuà defensant els punts clau del pamflet.

Es tractava, com entén la historiografia actual, d’una disputa exemplar enmig d’una creixent rivalitat entre escoles filològiques de l’època, però també entre la figura naixent de l’intel·lectual noucentista i el poder que fins llavors havien ostentat els departaments universitaris. Wilamowitz atacava també, en l’escrit, a un jove acadèmic, Erwin Rhode, amic de Nietzsche, que amb el temps esdevindria un renovador dels estudis literaris clàssics. L’estatus universitari que el classicista defensava, però, acabaria altre cop salvat: Nietzsche va ser exhortat per les autoritats a renunciar a la seva càtedra. Encara que s’hi negà de primeres, amb els anys les seves classes s’anirien buidant, i el conflicte mai deixaria de ressonar pels passadissos.

No es tracta de fer història-ficció i imaginar si la vida de Nietzsche dins l’acadèmia hauria estat més fàcil si no fos per la disputa amb Wilamowitz; és probable que el deteriorament de la seva malaltia i la incomprensió dels seus col·legues l’hagués empès igualment a una vida d’intel·lectual lliure. El naixement de la tragèdia fou i continua essent un text controvertit, i no resultà gratuït per a la biografia de Nietzsche. Encara ara podríem trobar altres exemples, a les nostres universitats —tan diferents de les que coneixia el filòsof, i tan iguals—, de disputes i decisions difícils on l’autor es juga més que una menció en el currículum. Un episodi com aquest ens recorda que les transformacions filosòfiques i culturals sempre han creat conflicte, i que és el conflicte el més bon indicador de la veritat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons