La poesia és, amb escreix, la més útil de les arts

La poesia fins i tot serveix per a ensenyar i aprendre ciències

Llicència Creative Commons

Eduardo Moga

La inveterada cantarella que la poesia no serveix per a res –però ho dic malament: no és inveterada; durant mil·lennis, i fins a gairebé avui en dia, ningú no ha dubtat que la poesia fos una de les activitats més útils per a la comunitat: ens relligava amb la naturalesa, amb els déus i amb nosaltres mateixos- sempre m’ha semblat una entabanada de molt poca entitat. La poesia, contra el que se sol creure, serveix per a moltes coses. En primer lloc, i per descomptat, perquè el poeta no es mori, tant en el seu sentit real com en el figurat. Alguns han eludit el suïcidi o han mitigat l’efecte de les bombes que els queien al seu voltant escrivint versos. I molts han evitat amb la poesia morir en vida: convertir-se en dimissionaris de l’existència, en zombis que atenent les obligacions quotidianes, però que han perdut el riure i el plaer de respirar. També hi ha aquells per als quals la poesia constitueix una salvació menor, però suficient: els que la practiquen perquè els entreté. No s’ha de menysprear aquest oci salvífic i fins i tot redemptor: trobar una activitat encomiable per distreure el pànic fins que la parca vingui a buscar-nos, no és un assumpte menor o, com diria el nostre inoblidable Mariano, és un assumpte major. Tanmateix, més enllà dels efectes terapèutics que pugui tenir en alguns individus la infinita tasca d’ajuntar paraules per trobar-li un altre (o algun) sentit a la realitat i el nostre ser-hi, la poesia posseeix utilitats universals, encara més, posseeix virtuts pedagògiques: ensenya coses que ens forniran per a afrontar les arestes d’una existència ineludiblement hostil.

Per exemple, la poesia ens serveix per a comprovar que el llenguatge lluita per la justícia i fa mal els poderosos, com ho demostra l’epigrama contra Stalin del rus Osip Mandelstam: «Els seus dits gruixuts, com cucs, llardosos, / i les seves paraules com feixucs martells, certeres. / Els seus bigotis d’escarbat semblava que reien / i relluïen les canyes de les seves botes. // Entre una patuleia de cacics de coll extrafí, / ell juga amb els favors d’aquestes quasi-persones. / L’un xiula, l’altre miola, aquell gemega, l’altre plora; / Només ell campeja tonant i els tuteja. / Com ferradures forja un decret rere un altre: / A un al baix ventre, a l’altre al front, al tercer a la sella, al quart a l’ull. / Tota execució és per a ell una festa que alegra el seu ampli pit d’osseta»[1]. És clar que també pot servir perquè el tirà satiritzat es regiri i t’enviï al gulag, com li va passar a Madelstam. Però això demostra precisament la força que tresoreja la poesia i la violència amb què pot ferir el mal.

La poesia serveix també per a expressar allò que no pot ser expressat d’una altra manera i per a burlar sovint la censura social o les constriccions de la realitat. Federico García Lorca, a qui els falangistes van matar per senyoret, per republicà i per «maricón» (per aquesta última raó li van disparar dos trets al cul quan ja estava mort), va escriure, poc abans que l’assassinessin, els meravellosos Sonetos del amor oscuro, que no es van conèixer fins al 1986, en què expressava l’amor i el desig que sentia per un altre home (o per altres homes), però que no podia declarar obertament en la seva vida social ni en la seva literatura: «(…) La aurora nos unió sobre la cama, / las bocas puestas sobre el chorro helado / de una sangre sin fin que se derrama. // Y el sol entró por el balcón cerrado / y el coral de la vida abrió su rama / sobre mi corazón amortajado», escriu en el sonet “Noche del amor insomne”.

La poesia fins i tot serveix per a ensenyar i aprendre ciències. Quevedo va compondre un poema a l’or; Juan Ramón Jiménez, a una gota d’àcid nítric; Cèsar Vallejo, a la fosforescència; Gabino-Alejandro Carriedo, a la teoria del ferro; Clara Janés, a l’ametista; Rafael Pérez Estrada, a l’aiguamarina; Aníbal Núñez, al quars; Lucreci, a la naturalesa de les coses; Neruda, a l’àtom; Ángel Guache, a la llei de la gravetat; Vicente Huidobro, al temps-espai (Juan Ramón Jiménez també té dos poemes en prosa amb sengles títols Temps i Espai); Joaquín María Bartrina, a l’electricitat; Aurora Luque, a la velocitat de la llum; William Ospina, una oració d’Albert Einstein; Vicente Luis Mora, un sonet matemàtic; Enrique Morón, una oda als nombres; i Ada Salas, un poema al cercle: «Exactitud del círculo. / Perfecta equidistància / en torno a un centro. / Aguja del compás que se desliza / y traza // la forma inexorable de la espera».

La poesia serveix, a la fi, com digué Oscar Wilde, «per a ser bella». Tal vegada aquesta sigui la seva major utilitat.

___

[1] Traducció al català de la traducció castellana de José Manuel Prieto.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons