La digitalització i actualització de la FP

O de la pèrdua del nord tecnològic digital en la formació professional

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

De vegades tinc la sensació de viure en un món al revés. Em passa quan escolto companys de Formació Professional (FP) a qui els diuen des dels equips directius que, com que no tenen materials actualitzats als tallers, doncs que facin exàmens teòrics, tipus test, o el que sigui. Mentrestant, a la secundària obligatòria, depenent de les latituds, s’imposen els projectes a tort i a dret, en moltes matèries, no fos cas que es facin massa exàmens. O, pitjor, a veure si algú reflexiona sobre allò que una metodologia útil i efectiva en una matèria, o en un nivell d’estudis concret, no ha de ser-ho en totes, i va i organitza l’embolic al claustre.

Quan portem la moto o el cotxe al taller, si té menys de quinze anys, probablement ja tindrà incorporada molta electrònica. Es diagnostica el vehicle amb un dispositiu electrònic especial. D’aquells que molts centres d’FP no tenen, i mentrestant continuen desmuntant i muntant motos o cotxes tronats, recuperats a baix cost al desballestament del barri. En alguns cicles d’imatge personal, d’estètica, no coneixeran les darreres màquines de depilació làser polsada, els donaran unes pinces. I no és que no serveixin aquestes pràctiques analògiques, és clar que són importants, però no són incompatibles amb les noves tecnologies. Tecnologies que requereixen una inversió important i, sobretot, meditada.

Per ser més democràtics, els éssers pensants els han enviat projectors o pantalles a tots, per a les aules teòriques, alhora que segueixen sense digitalitzar de debò els estudis. Però no patiu: la nova legislació de la FP incorpora una assignatura de Digitalització. Maquillatge pur. Amb pigments de Pompeia i Herculà. Amb sort, però, els alumnes veuran tota aquesta tecnologia actual a les pràctiques en empresa, potser a la FP dual, llançant-los a una experiència laboral per a la qual gairebé no se’ls haurà preparat. Ja els ensenyarà la vida…

Perquè, el súmmum del disbarat, es va decidir que la digitalització era subministrar pantalles gegants a tot quisqui, en nom de l’equitat. Mirar les necessitats específiques de cada tipus d’estudi deu ser molt difícil. I encara més preguntar-ho al professorat. No interessa interrogar els docents, conèixer què necessiten de veritat, per fomentar una digitalització autèntica, imprescindible al segle XXI? Si pensem en la FP, com ha de ser el mateix un cicle formatiu de mecànica, que un d’estètica o d’administració, ebenisteria o perruqueria? L’atenció a la diversitat està per allò que interessa. I deixar de vendre pantalles gegants, emparades i sufragades pels fons europeus corresponents, a alguns els enfonsa el negoci.

L’actualització de l’FP necessita una connexió amb la realitat empresarial que va més enllà d’obligar a fer més hores de pràctiques, retallant hores efectives de formació als centres educatius. La digitalització implica interessar-se per les especificitats tècniques de cada cicle, evitar dotacions generalistes que en alguns casos són més un problema que una solució, i descobrir que hi ha tecnologies pretèrites molt eficients als tallers, com la pissarra i el guix, que haurien de conviure amb dispositius digitals d’última generació amb què poder entrenar-se, a fons, abans d’enfrontar-se al món laboral. Que hi hagi ascensor no elimina les escales. La societat necessita professionals adaptats a les noves tecnologies, pràctiques actualitzades als centres de FP, i no pas l’obsolescència programada generalitzada, font de negoci de les tecnològiques i dels intermediaris.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons