VA SUCCEIR…

El 17 de febrer de 1600

Giordano Bruno fou cremat viu a la plaça romana del Campo de’ Fiori

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Fa 425 anys, el 17 de febrer de 1600, Giordano Bruno fou cremat viu a la plaça romana del Campo de’ Fiori. Genuí representant de la «Filosofia de la Naturalesa» renaixentista, va ser condemnat a mort per la Inquisició, acusat de blasfèmia, d’heretgia i de contumàcia en la difusió de doctrines herètiques, com ara la infinitud de l’univers, la multiplicitat de sistemes solars o la negació de la Santíssima Trinitat.

Havia nascut a Nola, prop de Nàpols, el 1548. Als 17 anys es va ordenar com a frare dominic i des de molt aviat va escandalitzar amb els seus animosos escrits i prèdiques sobre el trinitarisme, l’heliocentrisme, la pluralitat de mons habitats, la infinitud de l’univers… Perseguit per la Inquisició, va abandonar Roma el 1576 i va començar una vida de peregrinació i fugida constant.

Atret pel calvinisme, i potser pensant que acolliria les seves doctrines millor que l’Església Catòlica –un terrible error que va estar a punt de costar-li tan car com a Miquel Servet mig segle abans–, va viatjar a Ginebra, d’on va haver de fugir precipitadament per eludir el foc «purificador» a què tan proclius eren tant catòlics com protestants. Va passar a França, immersa llavors en les guerres de religió entre catòlics i hugonots, on el va acollir Enric II, que li va facilitar exercir de professor a la Sorbona. Dos anys després, es va traslladar a Anglaterra i va ensenyar la cosmologia copernicana a Oxford.

Sempre a l’atzarosa recerca de protecció en els enemics dels seus enemics, i de la inevitable precarietat inherent ella, fugint aquesta vegada dels anglicans es va traslladar a l’Alemanya luterana. A Marburg va sostenir un debat públic amb professors de la Universitat, en el transcurs del qual va ser ridiculitzat, apallissat i expulsat. Encara va aconseguir impartir docència a la Universitat de Wittemberg per un breu temps, fins que va ser excomunicat pels luterans i va haver de posar una vegada més els peus en pols.

Finalment va recalar a la Sereníssima República de Venècia, en principi poc inclinada a les condemnes teològiques. Allà es va convertir en preceptor privat d’un noble venecià, Giovanni Mocenigo, que al cap de poc temps el va denunciar a la Inquisició “no satisfet per l’ensenyament i molestat pels discursos herètics del seu hoste”. Va ser detingut i traslladat a Roma. Va romandre vuit anys a la presó, al cap dels quals es va decretar la seva condemna a mort a la foguera.

En realitat, l’ascendència de Bruno en la història del pensament es deu més a la condició de màrtir i víctima de la intolerància i l’obscurantisme, que no pas a les seves aportacions intel·lectuals reals. En la línia de Paracels o de Telesi, no va ser, en rigor, un filòsof o un científic, sinó un frare dominic vinculat a l’hermetisme que es va dedicar a la Filosofia, a l’Astronomia i a la Teologia, tot plegat de forma força sincrètica i més aviat a la manera d’un predicador. Moltes de les seves afirmacions semblen avui de sentit comú, però la fonamentació epistemològica era més aviat feble i poc sistematitzada.

S’adscrigué al sistema de Copèrnic per defensar la seva idea de la infinitud de l’univers, que no devia acabar d’entendre molt bé, ja que més que més que demostrar la infinitud de l’espai, el sistema de Copèrnic era un constructe edificat sobre el supòsit implícit d’aquesta infinitud. Considerava que el Sol era simplement una estrella més entre infinits sistemes solars amb planetes habitats per éssers intel·ligents. La seva doctrina teològica i filosòfica es coneix com a Panteisme, una concepció cosmològica segons la qual, dit ràpidament, Déu i l’univers són una mateixa cosa, almenys en el sentit que Déu no és un ens separat de la seva creació, sinó ella mateixa. Per al cristianisme i per al monoteisme en general, el panteisme és una forma d’ateisme.

Diguem com una curiositat, certament una mica sinistra, que l’inquisidor que va portar Bruno a la foguera va ser el cardenal jesuïta Roberto Belarmino (1542-1621), el mateix que anys després iniciaria el procés contra Galileu, encara que en aquest cas el destí –o la divina providència- li va impedir participar en la condemna. Això sí, va obtenir recompenses pòstumes: el 1930, el tal Belarmino va ser canonitzat per Pius XI -no és tan estrany, també l’església ortodoxa va fer el mateix amb Ciril, l’instigador de la lapidació i mort d’Hipatia d’Alexandria-. Al seu torn, Pau VI va establir el 1969 el títol cardenalici «San Roberto Belarmino», un dels titulars del qual va ser Jorge Mario Bergoglio, l’actual Papa Francisco.

Bruno no va tenir tanta sort amb els seus homenatges pòstums, que van haver d’esperar quasi tres-cents anys. El 1889 es va erigir a Roma una estàtua en el seu honor, pagada per subscripcions internacionals, a la plaça del campo de’ fiori, el mateix lloc on havia estat cremat viu, homenatjat com a màrtir de la llibertat de pensament.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons