LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

El nivell (la filfa)

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Hi ha tota una coral molt cridanera i interessada en negar l’evidència: el nivell de l’educació que oferim als joves, singularment la pública, està baixant des de fa anys de manera força preocupant. El més tràgic d’aquest «circulin» és que s’entona en nom del progressisme, i per part dels mateixos que es queixen dels «fakes», la desinformació i la ignorància de la ultradreta».

«El nivell educatiu és una filfa»; ara els còmplices del desgavell (que no citarem per no donar-los més pàbul) ja no se n’amaguen. Traducció simultània: «Circulin, aquí no hi ha res a mirar, estem fabricant súbdits i precaris, no incomodin».

Vagi per davant que el mite de l’edat daurada de l’educació és una ximpleria que jo no he vist reivindicar ningú mitjanament seriós. I que criticar com estem no suposa enyorar l’educació nacional-catòlica franquista, com estúpidament apunten els qui per interès, corporativisme o mediocritat volen dissuadir d’aquestes comparacions. Aquí del que es tracta és de dir una cosa tan raonable com que el nivell, o bé baixa, o bé puja, ja que seria molta casualitat que es mantingués. I de fer-ho de debò, és a dir, no agafant els extrems de la campana de Gauss, sinó la seva panxa; com ja deia Ortega: el to d’un país el dóna el seu ciutadà mitjà. La taxa d’escolarització ha pujat gairebé sense parar. Concedit; és un avenç importantíssim. Però què té això a veure amb el fet que tothom, a la universitat i les empreses (on hi rau el discurs dels perfils de sortida, quan se’l necessita) pugui constatar la baixada del nivell mitjà real dels titulats dels últims 15 anys? Juan Jesús Donaire, degà de ciències de la UAB: «Ens arriben alumnes que no saben sumar fraccions, cosa impensable fa deu anys».

Què és això del nivell, això de la preparació?, pregunten alguns. Doncs molt senzill: capacitat per a fer, a nivell personal, civil i professional. De la situació en què es troba el primer en reten compte les inquietants xifres de la salut mental, que per descomptat els del «circulin» o ignoren o encolomen sense més tràmit al malvat empresariat (cal ser molt curt per quedar-se amb un aital argument). De l’estat del segon, facin una ullada al que votem i aguantem al Parlament, facin el que ens facin i menteixin tant com menteixin, a la polarització i a la putridesa dels fakes. I si volen saber si els qui contracten troben el que necessiten, no ja merament pel que fa a capacitats tècniques, sinó en resolució de problemes o en professionalitat mateixa, només cal preguntar-los-ho. I per si de cas algun es despista, aclarirem que no estem parlant de l’«empresari», hi ha milers de persones seleccionant personal que no saben si tallar-se les venes o deixar-les llargues.

És que hi ha un Harmagedon allà fora? No pas. La fal·làcia de l’exageració ja està molt vista, de manera que qui pretengui adduir-la, que se la guardi i atengui el nostre clam, en primer lloc, com un signe de preocupació civil en què hauria d’haver-hi més gent, i, en segon, com una mostra d’ambició, en el millor sentit del terme, perquè el que no es pot admetre és que l’educació, sòcol de la democràcia, vagi de reculada. Aquests ullets que se submergiran a la terra han llegit un estudiós del tema vantar-se de l’ortografia terrible dels estudiants amb l’excusa que «almenys llegeixen». En el fons, el que hi ha darrere els qui només comparen amb les eres fosques -aquests debats en què surt la regla del senyor Sebastià i el quart fosc ben entrat el segle XXI- no és sinó mediocritat i condescendència. A aquestes alçades, un ja es conformaria que els mediocres, per a fer veure com si argumentessin, deixessin de citar García Alas i Argüelles (1922!) o de tirar de citar Sòcrates en va. A veure si s’entén d’una vegada: és precisament perquè les generacions més grans s’han queixat de les joves que, precisament per a aquestes, cal investigar quan l’educació avança o retrocedeix. I fa deu o vint anys que la nostra, de mica en mica, va retrocedint.

Com la gent no és idiota, i malgrat que no sigui rica, n’hi ha que s’hi deixen un ronyó a la privada –si algú es pensa que tots són economies benestants, que s’ho faci mirar: hi ha gent que s’ho està traient del que menja-, i em sembla que aquest hauria de ser un altre senyal d’alarma. Per què en una societat de riquesa més que estancada des de començaments de segle haurien de voler els pares destinar recursos al que hauria de proporcionar la pública sense assumir més costos? Suposo que els negacionistes del nivell tindran tots aquests per elitistes i/o idiotes. L’única raó que se m’acut per això és que els negacionistes, còmodament instal·lats a la seva bombolla, coneixen pocs pares.

Tot parlant d’interessos espuris: cal informar-se de qui i d’on cobren els qui diuen aquestes coses. «Follow the money», deien els periodistes al film de Pakula, Tots els homes del president -quins temps aquells, oi?, en què els periodistes es devien a la veritat i a cap altra cosa—; a veure si acabarem creient que la gent menteix de franc. «La generació més preparada de la història», diuen: cal tenir molt poca vergonya.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons