Entrevista a David Rabadà, escriptor i geòleg

David Rabadà: “Som davant d’una estafa al «1984» de George Orwell”

Llicència Creative Commons

Eva Serra

Recentment va arribar a les llibreries un nou títol que engrandeix el ja sempitern debat educatiu La educación basurizada. El cáncer de las pseudociencias en educación (Dobleuve), de David Rabadà i Vives. Potser a causa de la formació científica d’aquest autor, continua entestat a demostrar que l’anomenat pedagogisme no s’empara en evidències i defensa que per oferir una bona educació cal transmetre coneixements fent ús d’aliats tan desacreditats com la instrucció directa o la memòria.

Paleontòleg i comunicador científic, Rabadà és doctor en Ciències Geològiques el 1995 per la Universitat de Barcelona. Va treballar en diferents projectes científics del CSIC. Ha rebut diversos premis com a escriptor. Actualment és professor de Ciències Geològiques i membre de l´Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya. Responsable de comunicació del Sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps) i redactor en cap de la secció de Ciència d’educational EVIDENCE.

Escrius que “Ensenyar és diferent d’educar” i que els seus objectius són diferents, però hi ha interrelació? És a dir, com més instrucció més educat es torna un individu, o no?

No necessàriament. Un pot posseir molts coneixements per instrucció i ser un lleder en educació, encara que no sempre qui educa és educat, però qui és educat sempre educa.

Defenses que en una aula el docent hauria de ser el centre i no l’alumne i denúncies que les pedagogies que advoquen per la igualtat docent-discent s’equivoquen. Per què creus que ho fan?

Al llibre detallo que ho fan per prejudicis i interessos, que no per arguments lògics i científics. La ciència no revela la veritat, sinó que ens acosta a ella en basar-se en dades empíriques, fer prediccions i posar tot això a prova. La creença, el pedagogisme, sent la veritat sense dades empíriques ni prediccions ni proves. En tot això, i després, cal veure quins bancs, entitats econòmiques, empreses i fundacions paguen el pedagogisme per veure el mapa dels prejudicis i els interessos que l’empenyen. L´estupidesa i la malícia d´alguns s´ha apoderat de la discussió educativa sense idees contrastades ni coneixements reals.

“Quan les cultures del passat van inventar l’escriptura, a ningú no se li va acudir que els humans ja no havien de memoritzar” (pàg. 86). Per què aquesta creuada contra la memòria?

Sense coneixements rellevants a cada especialitat resulta impossible generar la creativitat, la resolució de problemes, l’anàlisi crítica i la comprensió lectora, idees, per cert, defensades pel pedagogisme. En tot això, la memorització esdevé primordial. El pedagogisme creu en la no-memorització, però no demostra que aquesta posició sigui més eficaç per crear sabers que perdurin. Si els fets amenacen el nostre sistema de creences, és molt més fàcil ajustar la nostra interpretació negant les evidències, i això fa el pedagogisme.

De vegades creiem que la veu de la majoria té raó, i d’altres creiem que les nostres creences són les més esteses. Ambdues situacions pateixen una paradoxa en el pedagogisme, la d’equivocar-se en defensar un ensenyament més lúdic i fal·laç que seriós i eficaç. Molts creuen que un aprenentatge divertit i ràpid és de qualitat i durador, però allò après de manera fàcil, és fàcil oblidar-ho, és a dir, allò fàcil digerit, fàcil evacuat. El bon ensenyament, com la bona digestió, requereix el temps. Per als qui insisteixen que en l’aprenentatge no cal memoritzar, només dir-los que tot allò que aprenem ho aprenem amb la memòria. Sense memòria no hi pot haver aprenentatge i sense coneixements no hi pot haver millora en la memòria.

 “Tot allò que aprenem ho aprenem amb la memòria. Sense memòria no hi pot haver aprenentatge i sense coneixements no hi pot haver millora en la memòria”

Comentes que el centre d’ensenyament mitjançant instrucció ha quedat relegat per una escola d’assistència social. S’està desnaturalitzant la raó de ser del coneixement?

Rotundament sí, s’està corrompent la transmissió de coneixements als nostres centres d’ensenyament confonent-los amb educació emocional, valors i competències. Sense coneixements duradors ensenyats i apresos a la nostra ment, no poden florir correctes emocions, valors i destreses, com a màxim tornarem a un estat irracional prehumà, gens aconsellable atesa la nostra història. No es poden evitar errades sense coneixements. Si l’escola renuncia al coneixement, renuncia al progrés en el futur. I no es poden adquirir coneixements sense coneixements previs sobre allò que volem aprendre. Seria com aprendre a nedar al no-res.

Al teu llibre també expliques com es va extirpar el concepte “coneixement” en la definició de competències i es va traduir com a skill, buidant-se de la noció de sabers. A què atribueixes aquesta mala traducció que canvia radicalment el sentit de competències?

L’atribueixo a intencions sota els prejudicis dels lerdos i els interessos dels murris. És més, com es pot aconseguir ser competent en alguna cosa sense coneixements sobre aquesta cosa? Hi pot haver ensenyament eficaç si els alumnes no adquireixen coneixements de manera duradora i significativa? Competent en alguna cosa significa utilitzar allò que saps duradorament per resoldre una situació concreta. Sense coneixement no és possible ser competent en res.

“Competent en alguna cosa significa utilitzar allò que saps duradorament per resoldre una situació concreta. Sense coneixement no és possible ser competent en res”

També critiques el terme “innovació”, referit a una simple destrucció del model anterior en termes de la pedagogia heretada de Foucault. Estem davant d’un centrifugat de significats al món acadèmic?

Innovar per innovar no vol dir millorar, innovar per innovar només repeteix un infinitiu. Per això som davant d’una estafa al “1984” de George Orwell. El ‘Gran Germà reescriu el passat educatiu, ens dicta aquest pedagogista i ens estafa el futur de l’ensenyament. Per exemple, el model competencial com a innovació ja existia al Paleolític. El perniciós va ser que ho van reinventar els nazis per a la seva maquinària de guerra. Ara el pedagogisme el ven com a innovació. En fi, no es tracta d´innovar, es tracta de millorar. Cal buscar allò eficaç allà on sigui, sigui en el present més innovador o en el passat més conservador. Cada curs ens arriba alguna nova innovació educativa amb la promesa que tot serà més fàcil i millor, però fa dècades que tot és més complicat i pitjor, qui explica als pedagogs romàntics que el Sant Grial no existeix? Després em vindran amb els Reis Mags.

Educació emocional i ideologia. Què ens dius d’aquest tàndem?

El pedagogisme defensa una ideologia sense ser pedagogia com l’ecologisme sense ser ecologia. Socialisme, barcelonisme o nazisme són ideologies segons creences que no “logies” segons ciències. Per això, en ensenyament resulten més importants els coneixements previs ben relacionats que els pedagogismes emocionals mal contrastats. Els primers treballen sobre el cervell biològic, i els segons sobre uns idearis il·lògics. Els gurus pedagogistes de la innovació buida de continguts esdevenen els assassins a sou d’un ensenyament amputat de coneixements.

Educació sense exàmens ni deures és el millor camí per al fracàs escolar?

És potencialment un d’ells que fàcilment convenç i fa creients pares, alumnes i professors, qui es resistirà a l’educació espontània per projectes sense deures, sense exàmens, sense memoritzar, sense assignatures i sense suspensos? Les famílies no s’hi oposaran gaire, però sí els defensors de la transmissió de coneixements crítics amb la ignorància.

“El disseny universal per a l’aprenentatge, o DUA, és una estafa basada en falsedats comprovades com les múltiples intel·ligències o els diferents estils d’aprenentatge”

Des del teu criteri científic també carregues contra models pedagogistes com la DUA (Disseny Universal d’Aprenentatge). Ens pots explicar en quins aspectes fonamentals atenta aquesta estratègia respecte a les evidències científiques?

El disseny universal per a l’aprenentatge, o DUA, és una estafa basada en falsedats comprovades com les intel·ligències múltiples o els diferents estils d’aprenentatge. La nova estratègia educativa anomenada DUA diu que la representació, l’acció i la motivació es troben a diferents parts del nostre cervell, però per més que busco, no trobo cap article científic que demostri aquest funcionament mental, m’estaran prenent el pèl? A més, aquesta fal·làcia educativa esgrimeix que, si un alumne escull el mètode d’aprenentatge que creu millor per a ell, aquest aprèn més de pressa, però les ciències cognitives han desmentit totalment aquesta afirmació.

Si els estudiants es diferenciessin per un estil d’aprenentatge personal (DUA), aleshores els exàmens orals, escrits i visuals de cada alumne haurien de donar resultats molt diferents, però els obtenen semblants. Sabem que el cervell és únic per a cadascú, però també sabem que la millor manera d’aprendre és única per a tothom, i aquest és l’aprenentatge actiu. Una qüestió és afirmar que algunes persones tinguin més facilitat que altres per aprendre, i una altra creure que cada persona aprèn de manera diferent, però la forma com el nostre cervell aprèn és la mateixa en tota la nostra espècie, com també ho és la forma com escolta, observa, fa olor o degusta. Abans dels dotze anys estudiava amb música creient, i com afirma la DUA, que era la millor manera de fer-ho, fins que vaig descobrir que en silenci batia rècords a les meves notes. És a dir, vaig confondre el que m’agradava amb allò que no em convenia.

La darrera part del teu llibre està dedicada a llançar propostes en positiu, solucions a manera de decàleg. Quines serien les més urgents?

Extirpar la idea que l’alumne sap aprendre per ell mateix i sense un expert i especialista docent en la matèria. Amb això enderroquem gairebé tot el pedagogisme i els seus aprenentatges per projectes, competències, àmbits, DUA i altres fal·làcies que no comporten coneixements duradors en els nostres alumnes. A més, i d’aquesta manera, defensem les tècniques, innovadores o conservadores, que sí que impulsen aquests sabers durables. El llibre els exposa un per un.

El teu subtítol és de diagnòstic: “El càncer de les pseudociències en educació” Seguint la metàfora, amb metàstasi o sense?

Amb.

___

Veure ressenya d’Andreu Navarra sobre el llibre

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons