Brigadoon o la malenconia educativa catalana

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

El «Gran Salt Endavant» fou un procés de reformes econòmiques i socials que, associat a la «Revolució Cultural», es va aplicar a la Xina Popular a partir de la dècada dels seixanta del segle XX. L’objectiu era imposar la industrialització d’un país aleshores subdesenvolupat i fonamentalment agrícola, tot aprofitant l’immens capital humà que posseïa. Un país tres o quatre vegades mil·lenari que portava tres o quatre segles als vagons de cua del tren de la historia, alhora que n’havia estat rebent totes les seves cornades.

El fracàs tràgic i sense pal·liatius d’aquestes mesures va produir, entre d’altres catàstrofes, una fam que va provocar la mort d’entre vint i trenta milions de persones, pel cap baix. Educativament va consistir en l’aplicació de la pedestre xerrameca maoista: culpabilització del docent per defecte i sota sospita –desenes de milers en van ser purgats-, antiintel·lectualisme arrauxat, igualitarisme totalitzador procustià, la delació com a model moral imperatiu, rebuig exprés de la tradició i vexació del coneixement, reducció de l’ensenyament a barroeres consignes ideològiques amb el docent a mer adoctrinador… No és estrany que hi sentim una certa ferum amb aire de família en tot això: molts dels nostrats seixanta-vuitistes del moment, fervents admiradors de la Revolució Cultural, van fer posteriorment carrera política i, prèvia apostasia, van accedir pocs anys després a importants càrrecs amb responsabilitats educatives i acadèmiques a l’Administració catalana, i s‘hi van quedar apalancats. Energúmens que si mai havien sentit parlar de Gramsci, el consideraven un reaccionari burgès.

Cap a mitjans dels setanta i amb la mort del «Gran Timoner» –Mao Zedong-, es va produir un canvi a les esferes de poder del PCX –Partit Comunista Xinès-. Els dirigents enquadrats amb el sector afí a Mao van ser defenestrats i detinguts. La majoria van ser purgats i alguns, com la seva vídua i líder de la «Banda dels Quatre», Jiang Qing, van ser empresonats, jutjats i condemnats. La política econòmica del Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural es van decretar fracassats i s’obrí una nova etapa amb un nou enfoc que va portar la Xina a la seva actual posició de gran superpotència econòmica global, amb resultats educatius anàlegs als de la destacada posició que ocupa al món.

Hom podria certament plantejar si, tot i haver estat un fracàs estrepitós, el Gran Salt Endavant no hauria estat també l’habilitació de les condicions objectives per a la posterior accelerada econòmica i tecnològica xinesa que va deixat bocabadat tot el món. Si ens atenim al caràcter productiu de la negativitat a la dialèctica hegeliana i entenem que la història avança pel seu costat negatiu, podria ser que sí. Tanmateix, no hauríem tampoc d’oblidar que les coses no passen soles, i que per redreçar-les va caldre foragitar tota la patuleia de fanàtics i ximplets sanguinaris que havien portat el país fins a la mateixa vora de l’abisme, i facturar-los sense contemplacions cap a casa, cap camps de treball i reeducació o cap a la presó.

A casa nostra vam tenir també un Gran Salt Endavant, educatiu, ja fa gairebé set lustres, amb la LOGSE (1990). Un país molt avesat als grans saltirons al vuit, el nostre; i en fotre-se-la de cap. També amb la corresponent cultureta educativa pretesament revolucionària, talment nostrada i de pa sucat amb oli, però igualment iniqua, encarada a crear i conformar «opinió» educativa. Com la cambra fosca que projecta la imatge invertida -el símil que Marx va utilitzar per explicar el sorgiment de la falsa consciència: la ideologia- aquí el nostre relat casolà va anar d’una escola «pròpia» de flors i violes que era la imatge invertida dels estralls que s’estaven perpetrant. Compte, parlem de creació d’opinió, no de criteri: la píndola venia ja elaborada i era d’obligatòria ingestió. O comunió o anatema. I com sempre, amb les corresponents polítiques del pal i la pastanaga, administrada sota la màxima del divide et impera.

A la Xina, avui educativament capdavantera a nivell mundial, en van tenir prou amb quinze anys per acabar farts d’enganyifes i de taral·lirots. Tan bon punt van poder, els van engegar a dida d’una puntada al cul. A Catalunya, trenta-cinc anys després de la LOGSE i quasi vint de la tan nostrada LEC (2009) i els seus meravellosos decrets de direccions, d’autonomia de centres i de plantilles, amb els pitjors resultats de gairebé tota Espanya i essent la riota d’Europa, encara no n’hem tingut prou per adonar-nos que ens han estat prenent el pèl miserablement i, encara pitjor, que ens estan deixant intel·lectualment calbs. I seguim amb els mateixos poca-vergonyes de sempre remenant les cireres, amb les successives promocions d’acòlits de l’orde, que també volen accedir a la seva part del civader, no faltava més.

Que els resultats PISA són un desastre? Tranquils! Convocarem una comissió d’experts que en la seva docta saviesa ens dictaminarà la solució al problema. I resulta que la comissió la componen els mateixos que han promogut el despropòsit! El model d’èxit de l’escola catalana, en diuen… quina barra! Això sí, cal reconèixer-los una cosa: s’ha de tenir un fetge com una rajada per afirmar-ho públicament i quedar-se tan ample. Dels que els aplaudeixen, pobrissons, millor que no en diguem res…

Algú s’imagina que el PC xinès hagués encarregat a la Banda dels Quatre la formació d’una comissió d’avaluació del Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural?  Oi que no? Bé, sí, a Catalunya, i des fa ja uns quant anys. Hom diria fins i tot que la història aquí no és ni dialèctica -pobre Hegel!- i que, simplement, s’ha aturat. O potser sigui que estem atrapats en un bucle, com a la pel·lícula Brigadoon (V. Minelli, 1954), aquell poble escocès que només reapareixia al món un dia cada cent anys, amb els seus habitants vivint fora del temps, de la història. I amb les seves elits prohibint als vilatans aguaitar-la, no fos que els agradés i se’n sortissin. Potser sí que al final resultarà que estem mentalment vivint en un nou Brigadoon.

I com a Brigadoon, en el nostre cas també amb unes «elits» esporuguides i alhora tan vantades de si mateixes i apegades al momio i a la cucanya que, essent ells els únics autoritzats a aguaitar la realitat exterior, ens estiguin enganyant, no fos cas que l’invent se n’anés en orris i se’ls acabés la bicoca. I, ben cert, hi ha una cosa que sí que han aconseguit: tenim un model educatiu ben propi i diferenciat, tan dolent que ningú no ens el copiarà pas; poden seguir dormint ben tranquils. Només cal que estiguin atents un dia cada cent anys, no fos cas que alguns sentissin vel·leïtats per retornar a la història.

Potser que ja va sent hora d’imitar els xinesos: van entendre que aquell Gran Salt Endavant era al buit, o a la inòpia, i van rectificar a temps. Ho sabrem fer nosaltres? O això o ens quedem atrapats a Brigadoon; perquè si allí hi havia una oportunitat cada cent anys, no hauríem tampoc d’oblidar la maledicció de G. García Márquez (1967) a la darrera frase de la seva celebèrrima novel·la:  “Les espècies condemnades a cent anys de soledat no tenen una segona oportunitat sobre la faç de la terra”.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons