Antonio Fillol i la visibilització de la violència sexual

Llicència Creative Commons

Loida Roca

“Em limitava a pintar-hi una d’aquelles brutalitats que de tant en tant

realitza la bèstia que l’home porta a dins”.

Antoni Fillol

Antoni Fillol Granell (1870-1930) ha estat sens dubte un gran oblidat de la història de l’art espanyol. Nascut a València, d’orígens humils i d’ideals republicans, va reflectir a les seves obres els paradigmes i contradiccions del canvi de segle. Fillol va comprometre el seu art amb el moviment del naturalisme i, a l’estil zolesc, va fer servir la seva destresa per a representar les realitats de la perifèria amb una mirada crítica i objectiva. Aquestes decisions artístiques i ideològiques li van ocasionar múltiples controvèrsies. La bèstia humana (1897) i El sàtir (1906) van ser dues de les seves obres més polèmiques. Aquestes peces d’excel·lent composició i realisme sublim van enardir la crítica més conservadora per la seva temàtica: la prostitució i l’agressió sexual.

La violació o l’agressió sexual de les dones és una temàtica pictòrica que sempre ha estat present a l’imaginari de l’art, donat que és un imaginari hegemònicament masculí. Aquest tipus de violència va ser vetllada a través de diferents mecanismes com ara la idealització, que representava la violació idealitzant-la a través de temes mitològics o històrics. Podem veure múltiples escenes d’aquest tipus en qualsevol dels grans museus d’art sota el poètic títol de raptes, les protagonistes del qual acostumen a mostrar patiment a les cares, però els seus cossos s’erotitzen mostrant-se nus d’acord amb els cànons estètics de les diferents èpoques posant de forma suggerent i teatral. Aquesta forma de representació facilita la deshumanització de la dona i, per tant, s’erotitza l’acte de la violació. Exemples d’això són el Rapte de les filles de Leucipo (1616) de Rubens, el Rapte de Proserpina (1621-22) de Bernini, El rapte de les savines (1874) de Francisco Pradilla, El rapte de les savines (1799) de Jacques-Louis David, entre d’altres.

Són pocs els artistes que, igual que Fillol, van visibilitzar la violència sexual en lloc d’erotitzar-la o vetllar-la a través de mites o escenes històriques. Un exemple d’aquesta visibilització la podem trobar a la peça pintada per Degas entre 1868 i 1869, Interior (La violació). Aquesta pintura costumista de grans dimensions mostra el previ a una escena d’agressió sexual que, igual que La bèstia humana o El sàtir, no se serveix de nus per transmetre l’angoixa del moment. Considerablement més crua va ser la peça performativa que va crear una dona, Ana Mendieta (1948-1985), fent servir el seu propi cos de forma cruel i dura. Aquesta peça es va titular Rape Scene (1973) i la intenció de l’artista va ser protestar contra la violació i l’assassinat d’una companya de la universitat.

Aquesta breu anàlisi no pretén caure en la cancel·lació, abundant de la nostra època, de peces tan icòniques com les esmentades anteriorment, però sí que aborda la necessitat de fer una reflexió entorn de l’abundant representació, sigui de forma idealitzada o crua, d’aquest ús violent del cos femení.

Tornant a les pintures d’Antoni Fillol i enllaçant amb la consideració al voltant de l’ús del cos femení a l’art, cal destacar una altra peça de l’artista valencià, Flor desechada (1906) que representa un sensual nu femení il·lustrant la pèrdua de la virginitat de forma simbòlica. El menyspreable d’aquest cas és que mentre aquest nu va ser acceptat sense problemes pel jurat de l’Exposició General de Belles Arts de 1906, El sàtir va ser expulsat del mateix certamen per immoral.

Aquest ús i cosificació dels cossos femenins va ser satíricament denunciat gairebé un segle després pel col·lectiu feminista Guerrilla Girls. Aquest col·lectiu va fer una cridanera acció el 1985 exposant una gran pancarta on s’observava una imatge de La gran Odalisca (1814) d’Ingres amb una màscara de goril·la. Al costat d’aquesta figura es podia llegir el text següent: “Les dones han d’estar nues per entrar al Met Museum? Menys del 5% dels artistes a les seccions d’Art Modern són dones, però un 85% dels nus són femenins”. La campanya evidenciava el que ja va passar amb El sátir i Flor desechada, que mentre els cossos de les dones, com a objecte, sempre tindrien accés als espais artístics, no passaria el mateix amb les seves narratives. A principis de 2015, en una conferència a Escorxador de Madrid, les mateixes Guerrilla Girls afirmaven que les dades actualitzades del museu metropolità de Nova York eren, paradoxalment, massa similars: només el 4% dels artistes representats eren dones i el 76% de els nus eren femenins.

Fillol va ser un pintor compromès amb allò social i la seva denúncia de les desigualtats va ser notable, no deixant de pintar escenes o temes tabú malgrat les múltiples repressions que va patir. El pintor va mostrar la violència específica que les dones patien a través i per causa del sexe. I per tot això, no és estrany que en el panorama espanyol actual, entitats culturals com el Museu del Prado hagin tornat a exposar les polèmiques peces de Fillol. Obres com La bèstia humana o El sàtir sobreviuen a la censura i erigeixen avui nous diàlegs amb els espectadors del segle XXI, que de cop i volta, no se senten aliens a aquestes peces de fa més d’un segle.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons