Entrevista a Antoni Martí Monterde, autor d’El falso cosmopolitismo

Antoni Martí Monterde: “No és un bon moment per a la figura de l’intel·lectual, però la necessitem”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Antoni Martí (Torís, 1968) és un hiperactiu de la cultura. Professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, acaba de publicar El falso cosmopolitismo amb el segell HyO, que ja li havia reeditat el seu estudi monumental Poética del café. Un espacio de la modernidad literaria europea (2021). Autor d’una impressionant quantitat d’estudis i llibres, repassem amb ell les seves últimes obres.

El falso cosmopolitismo: un llibre difícil de definir. Què hi trobarà el lector?

En primer lloc, més que difícil de definir crec que, malauradament, és inusual trobar llibres amb un plantejament com aquest, en el nostre context. En termes generals, com en el cas de Poètica del Café, que també ha editat (reeditat, en aquest cas) HyO, es tracta d’un llibre de Literatura Comparada, i d’Història Comparada dels Intel·lectuals. Però per a ser més concret, és la història intel·lectual de la Polémica del Meridiano, que comença amb l’Editorial «Madrid, Meridiano intel·lectual de Hispanoamérica» aparegut l’abril de 1927 a La Gaceta Literaria, en el qual Guillermo de Torre va escriure, per exemple: «Frente a la imantación desviada de París, señalemos en nuestra geografía espiritual a Madrid como el más certero punto meridiano, como la más auténtica línea de intersección entre América y España. Madrid: punto convergente del hispanoamericanismo equilibrado, no limitador, no coactivo, generoso y europeo, frente a París: reducto del “latinismo” estrecho, parcial, desdeñoso de todo lo que no gire en torno a su eje. Madrid: o la comprensión leal –una vez desaparecidos los recelos nuestros, contenidas las indiscreciones americanas– y la fraternidad desinteresada, frente a París: o la acogida marginal y la lenta captación neutralizadora...»

A partir d’aquest editorial es desferma una polèmica transatlàntica que dura dècades, amb múltiples ramificacions, i que esdevé un eix que il·lustra clarament una deriva nacionalista dels intel·lectuals espanyols, que s’arrossega fins l’actualitat: que la idea d’Imperio ha de ressorgir. Per això, la idea de Fals Cosmopolitisme és el concepte central que estudia el llibre; i, a més a més, té una estranya actualitat, ara que hi ha un ressorgiment sinistre de l’Imperialisme espanyol, i que molts impostors intel·lectuals de Barcelona i Madrid s’hi estan sumant amb entusiasme. En les conclusions del llibre, subratllo un fet que té diversos protagonistes: «Les esperan premios Cervantes, Princesa de Asturias y sillones en la Real Academia Española de la Lengua; y esto es así des de hace casi un siglo. La unidad de España, com a valor absoluto —tal com explica Antoni Simón Tarrés en un llibre publicat a l’editorial Afers l’any passat—  es una inversión a corto, medio y largo plazo».

Com vas arribar a Guillermo de Torre? Per què et sembla una figura important?

Tots els viatges comencen en una biblioteca, i també acostumen a acabar en una biblioteca. Quan estudiava Filologia a València, atrinxerat a la biblioteca i a la cafeteria llegint autors que no estaven en el programa de cap assignatura vaig adonar-me que els llibres que més m’interessaven tenien peu d’impremta a Buenos Aires. Vaig començar a desitjar anar-hi, i ho vaig poder fer dues vegades el 1996 i el 1998. A Buenos Aires vaig descobrir la veritable vida de Cafè i, sobretot, llibreries de vell com La Librería del Colegio, just al costat del meu hotel i de la Plaza de Mayo, creada per Antoni López Llausàs, el fundador de la Llibreria Catalònia, que, com molts intel·lectuals catalans, s’havia exiliat a l’Argentina. En els prestatges d’aquella llibreria vaig trobar molts dels meus autors predilectes, en edicions de Losada, Sudamericana, Sur, Emecé, entre moltes d’altres que no coneixia, que estaven allà, potser des del dia que hi van arribar com a novetats; era com si estiguessin esperant-me.

“Tots els viatges comencen en una biblioteca, i també acostumen a acabar en una biblioteca”

Guillermo de Torre era un dels editors de Losada, autor d’un llibre que havia trobat en una llibreria de vell de València, poc abans de marxar de la meva ciutat —el 22 de setembre de 1995, tinc per costum firmar i datar els llibres quan els compro—; ja a Barcelona, precisament mentre intentava fer una tesi doctoral sobre J. V. Foix, vaig trobar Apollinaire y las teorias del Cubismo (1967). Un cop a Buenos Aires i, sobretot a la Llibreria Ross de Rosario, en trobo més llibres seus: Tríptico del Sacrificio (1948) La aventura y el orden (1941) i Problemática de la Literatura (1951). Tot això era només un moment d’eufòria que va convertir-se en una maleta plena de libres que, en arribar a Barcelona va començar a endreçar-se en forma d’un prestatge doble: d’una banda, llibres d’autors europeus que, en algun moment de la seva vida, havien passat per l’Argentina: María Zambrano, Rosa Chacel, Rafael Albertí, María Tersea León, Witold Gombrowiz, Ramón Gómez de la Serna; gairebé tots adquirits en aquells dos viatges de 1996 i 1998; i de l’altre costat, escriptors de Cafè; perquè la meva descoberta dels Cafès europeus va ser a l’Avenida de Mayo, de Buenos Aires, en obrir la porta del Cafè Tortoni.

Tot plegat va acabar en un llibre, L’erosió. D’aquells dos viatges va sorgir també Poética del Café.

Et preguntaré per tres protagonistes dels teus assajos: Joan Fuster, Josep Pla i Ramón Gómez de la Serna; què signifiquen per a tu?

Comencem per Ramón, un gran escriptor de Cafè, que va definir el Cafè —sempre escrit amb Majúscula digui el que digui la Real Academia de la Lengua— com a institució; jo també em considero un home de Cafè, i tot el que pugui dir sobre ells, ja ho ha dit molt millor l’autor de Pombo. Però tothom té una imatge massa tòpica de Gómez de la Serna,  associada al riure, la frivolitat i, sobretot a les Greguerías, en canvi va ser un escriptor molt seriós, va ser un precursor força incomprès de les avantguardes a Espanya, a la dècada dels anys 10. Sobretot, era un home de Cafè; les seves primeres autobiografies són, en realitat Pombo (1918) La Sagrada Cripta de Pombo (1924), és a dir, la història del Cafè en què va animar una de les tertúlies literàries més importants d’Europa. Jo encara no havia llegit els autors vienesos de Cafè, de manera que va marcar el to de cafeïna del la meva escriptura. Ara bé Ramón, l’autor de Ramonismo -la qual cosa autoritza a anomenar-lo sense els cognoms–, va ser també un subjecte tràgic; exiliat el 1936, perquè no sabia quin dels dos bàndols aniria a matar-lo, va instal·lar-se a Buenos Aires «como si fuera para siempre», sense saber que, efectivament, no tornaria a viure a Madrid. El títol de la seva única autobiografia explícita és un missatge clar: Automoribundia escrita a Buenos Aires i publicada el 1948. Un llibre exhaustiu, esgotador i, de vegades, desolador, com els darrers que va publicar poc abans de morir: Cartas a las Golondrinas de 1949 i Cartas a mí mismo, de 1956. Dos llibres terribles, que anuncien la seva mort gairebé d’inanició. És un escriptor que cal rellegir en aquesta doble clau: com un gran escriptor de Cafè, un innovador en les lletres europees, i com un escriptor de biografies i autobiografies que trasbalsen la literatura del jo.

A Joan Fuster i Josep Pla, i a la llengua i la literatura catalana, hi arribo pràcticament alhora, però abans he de parlar J. V. Foix, que va ser la meva entrada no només a la literatura catalana, sinó també un punt d’inflexió en la meva vida, canvi de llengua literària i mentalitat política inclosos.

Com vaig explicar a Paper de Vidre, fa alguns anys, a la secció «El recuperat» vaig proposar a la Tina Vallés «L’Estació». Aquell poema no només va ser el primer que vaig llegir de J. V. Foix; també va ser el primer que llegia en català. Als anys noranta del segle passat jo era un jove estudiant de Filologia, castellanoparlant, i no en vaig entendre absolutament res. No era només una dificultat lingüística. El vaig llegir en l’edició facsímil reduïda publicada a la revista Poesia, l’any 1985. Va ser una sort llegir Foix, per primera vegada, en la tipografia Bodoni, que Jaume Vallcorba va saber respectar. Per mi va ser un cop, un sisme de tal magnitud que vaig canviar de llengua, i vaig començar a llegir i escriure en català. Quan ja parlava i escrivia un català una mica acceptable —tot i que els meus amics valencians, i, més tard, també els barcelonins, em deien que jo, en realitat, parlava rar: en foixià, i no se m’entenia gens—, continuava sense comprendre el que em deia aquell escrit; però em continuava captivant. Fins i tot vaig començar una Tesi Doctoral per explicar-me’l. Tot era inútil: el dia que vaig trobar Foix va ser un punt de no-retorn; com si hagués enderrocat la paret de Tocant a mà. Era el 26 de febrer de 1994, segons la firma d’aquell dia; i, malgrat haver escrit un llibre sobre la seva obra, encara tinc la sensació que continuo sense arribar a copsar tot el que m’ha de dir. I així serà, imagino, fins la meva desaparició total, entre un cel de fum i boirassa, segurament sota la doble volta de l’Estació de França, que per mi és L’Estació.

Aleshores vaig dedicar tot un any a escriure un treball voluntari per a l’assignatura Literatura Catalana Medieval, sobre Foix i els seus referents més antics. En va sortir l’embrió del meu primer llibre J. V. Foix o la solitud de l’escriptura, però també una decisió personal. Seria un escriptor català. Aleshores volia escriure poesia, però, potser per aquella provatura, cada cop vaig anar decantant-me més cap a l’assaig, i després el dietari.

En aquest punt, va ser determinant la lectura de Joan Fuster, també pel que fa a la meva manera d’estudiar la literatura.

Fuster va ser per a mi un gran professor de lectura comparada; és un gran comparatista; en llegir Fuster vaig descobrir Michel de Montaigne, Erasme, Voltaire, Paul Valèry, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, entre molts d’altres que inclouen Josep Pla. I en aprendre molt, llegint-lo: gràcies als seus Diaris vaig començat a escriure’n, i la lectura —induïda per ell— de Josep Pla, va confirmar-me aquesta pràctica diària. Curiosament, no vaig començar a llegir Fuster per Nosaltres, els Valencians, com sol ser habitual, sinó per Les Originalitats, que no és el primer llibre que va publicar —que va ser El descrèdit de la realitat, de 1955, però segurament sí el primer que va escriure. Va publicar-se el 1956, i conté en la introducció i la primera part, tota una teoria de l’assaig, amb reflexions que enllacen també amb la poètica de la prosa de Josep Pla. L’any 1998 vaig escriure una introducció per a una edició escolar. Però un any abans vaig presentar una comunicació sobre Joan Fuster en el congrés del centenari de Josep Pla, que va tenir lloc a Girona: Josep Pla, memòria i escriptura, el meu paper portava com a títol «Josep Pla i Joan Fuster: la construcció de l’assaig català contemporani», va ser el primer que publicava sobre tots dos.

“El dia que vaig guanyar el Premi Joan Fuster amb un llibre sobre Josep Pla, a banda de ser immensament feliç, vaig entendre que havia tancat un cercle literari que m’havia fet com sóc”

Evidentment, el primer que vaig llegir de Fuster sobre Pla va ser la seva Introducció a l’Obra Completa que encapçala El quadern gris. La lectura de l’immens Diari de Josep Pla i posteriorment d’altres volums de la seva obra —vaig robar, de manera involuntària, el volum XII, Notes disperses, de la biblioteca de la Facultat de Filologia de la Universitat de València — va ser també induït per Fuster, ho confesso i ho explico en el meu llibre sobre Fuster publicat a Afers—. Poc més tard vaig descobrir Madrid. Un dietari (1929), que també em va captivar per la manera com unes cròniques periodístiques podien esdevenir tan literàries; el 1998 vaig publicar en el catàleg d’una exposició del CCCB un text sobre aquest llibre: «Diaris de dia, diaris de nit. Madrid segons Josep Pla», era el primer que escrivia només sobre Josep Pla, i va ser l’origen de al meva curiositat pels seus llibres de viatge i reportatges, i anys més tard va convertir-se en l’embrió de París, Madrid, Nova York. Les Ciutats de lluny de Josep Pla, que va guanyar el Premi Joan Fuster d’Assaig, l’any 2018. Mentre l’estava escrivint, com que aleshores vivia a Girona, molts diumenges anava a passejar per Palafrugell i revisava l’esborrany al Casino Fraternal, que és un dels meus Cafès predilectes. El dia que vaig guanyar el Premi Joan Fuster amb un llibre sobre Josep Pla, a banda de ser immensament feliç, vaig entendre que havia tancat un cercle literari que m’havia fet com sóc.

Antoni: què dimonis és un assaig?

Tal com deia Joan Fuster, «L’assaig perfecte seria aquell que constés d’una sola paraula. De la paraula «assaig», només, per exemple». En l’etimologia d’aquest mot, hi ha encriptat un estol de definicions que, calidoscòpicament, arrodoneixen la resposta a la pregunta. Jean Starobinski l’hi ha dedicat una reflexió important: Conegut en francès des del segle XVII, provinent del baix llatí exagium, deriva, doncs, del verb exagiare, que significa pesar. Al costat d’aquest terme trobem examen: agulla, falleba de la balança per a posar a examen. La medalla de Montaigne, al costat de la mítica interrogació que sais-je? mostrava una balança. Però encara remet examen a essaim,  a l’eixam d’abelles, a l’estol d’ocells, a la dispersió lligada encara per la inherent voluntat d’integració, per a fer possible l’essor, el vol. Però l’etimologia també, o, sobretot, remet a exigo, exigir, fer sortir, extreure, encalçar. I a les terres de Montaigne, al sud, al gascó, és on s’origina el sentit de prouver, éprouver. D’ací que, com conclou Jean Starobinski, essai implica la pesée exigeante, l’examen attentif, però també l’essaim verbal en què hom intenta, amb el vol de la paraula, la mise à l’épreuve, una quête de la preuve. «L’assaig és això, una provatura. Una provatura que ha tingut algun resultat positiu», escriu Fuster en el pròleg de Les Originalitats. Daltra banda, el mestre de tots els assagistes, Michel de Montaigne, va marcar la línia més clara:  «Amb la meva opinió pretenc donar la mesura de la meva visió, no la mesura de les coses».

“L’assaig és l’escriptura del dimoni; és a dir, de qui gosa dir no quan tothom diu sí”

Però, per resumir de manera molt concreta l’assaig és l’escriptura del dimoni; és a dir, de qui gosa dir no quan tothom diu sí. Joan Fuster apunta que la fortalesa d’una cultura està en funció de la intel·ligència del dimoni. Un assaig podria definir-se com aquesta manera de mirar la realitat per escrit, a contrapèl, com fa Walter Benjamin amb la història, i explicar-la, tot explicant-se un mateix.

I el Cosmopolitisme? Vull dir el de veritat.

El Cosmopolitisme té diversos orígens, tots molt clàssics i interessants; però és un concepte que, com el de ciutadà del món, ha quedat erosionat pels seu us i abús. En el nostre present, quan algú s’autoproclama ciutadà del món, immediatament cal sospitar que, al darrere hi ha un nacionalista que intenta imposar la seva visió particular del món a un altre amb què té una disputa nacional —recordem el manifest fundacional de Foro Babel o de Ciutadans—.

Hi ha persones cosmopolites, ciutats cosmopolites, societats cosmopolites, però per a mi, el veritable cosmopolitisme ha de ser intel·lectual i literari: una conciliació dels principis il·lustrats amb els romàntics. D’una banda, el racionalisme és un compromís universal per a tothom, però això no vol dir que tothom hagi de pensar el mateix; cada individu, cada cultura, té una aportació insubstituïble a fer al conjunt de la humanitat, i en aquest sentit, és cosmopolita. Un veritable cosmopolita hauria de trobar-se com a casa en qualsevol lloc, llegir coma seva qualsevol literatura, i respectar el dret d’hospitalitat a qualsevol persona. Tal com aconsella Yves Charles Zarka, cal refundar el cosmopolitisme en l’època de la globalització sobre unes bases filosòfiques sòlides però no entotsolades, i en aquest sentit trobo molt encertada la formulació de Pierre Bourdieu: necessitem també un universalisme intel·lectual.

“Hi ha persones cosmopolites, ciutats cosmopolites, societats cosmopolites, però per a mi, el veritable cosmopolitisme ha de ser intel·lectual i literari”

Com definiries un “intel·lectual” en el món d’avui?

No és pas un bon moment per a la figura de l’Intel·lectual, però la necessitem. L’intel·lectual, des del segle XVIII és una persona de lletres que, amb la seva obra, crea l’espai públic; ja en el segle XIX, precisament pel prestigi assolit gràcies a la seva obra literària, intervé en l’espai públic amb una autoritat moral, es fa escoltar, llegir, per a denunciar les falsedats i carrerons sense sortida que la mateixa societat construeix: posa la veritat en marxa, en la fórmula clàssica de Zola. Això és el pensament crític, que és el que ha de caracteritzar l’intel·lectual. Ha de dir les veritats incòmodes, lluitar amb la seva única arma, la paraula, per a mobilitzar els seus conciutadans. Però no de manera pamfletària i dogmàtica, com de vegades han fet alguns, sinó amb texts intel·ligents. Els seus escrits haurien de ser màquines de pensar, és a dir, de fer pensar.

“La figura de l’escriptor ja no té el pes a l’espai públic que tenia fa un segle. Tot i això, necessitem l’actitud intel·lectual”

En aquests moments en què sembla que tot s’hi val encara que no serveixi de res, els necessitem molt; però la figura de l’escriptor ja no té el pes en l’espai públic que tenia fa un segle. Tanmateix, necessitem l’actitud intel·lectual, precisament per evitar la dissolució de la societat en el no res. Una manera de fer-ho és rellegir Josep Pla i Joan Fuster: Pla, en una autoentrevista publicada a la Revista de Catalunya l’any 1927, va escriure: «tot intel·lectual, quan s’ha parlat de tot, és sempre, per definició, un creador de llibertat. I bé, la llibertat es crea essent lliure»; Fuster desenvolupa aquesta idea en els seus Diaris, l’any 1956: «(…)llibertat. L’home de lletres actual mai no ha deixat de pensar-hi. (…) Només si té garantida la seva llibertat —interior, exterior— l’home de lletres es creu en possibilitat de continuar sent home de lletres. (…) L’home de lletres actual no és, ni se sent, ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món: sobre elles té una visió, en elles participa i influeix sobre elles en la mesura que li és permès. I, en realitat, no concep la seva literatura desconnectada de les conclusions a què, en aquest aspecte, ha arribat. Literatura i —passeu-me la insuficiència de lèxic— opinió són una sola i indiscernible entitat, en els seus càlculs. La llibertat, de què tan gelós està, li és radicalment necessària: sense llibertat no hi ha per a ell possibilitat de responsabilitzar-se davant els problemes ni hi ha possibilitat de literatura». Potser no som prou conscients que, davant l’ascens del feixisme a Europa, i al nostre país, encara que no n’hi hagi grans figures intel·lectuals, totes hauríem de reprendre la seva actitud de manera col·lectiva. Tal com va demanar als alemanys Víctor Klemperer just després de la caiguda del nazisme, hem de restaurar la intel·ligència, «hem de convertir-nos en un poble d’intel·lectuals». Tal com estan les coses, hem d’escriure en legítima defensa.

Explica’ns la teva dèria per Stefan Zweig.

Té a veure, precisament, amb la descoberta del Cafè. Un cop vaig començar a llegir, en aquesta clau, la literatura europea, Stefan Zweig se’m va aparèixer com una figura clau. Primer vaig llegir les seves memòries, on aquesta frase em va semblar que definia el meu ideal de vida, anacrònicament:

La millor acadèmia per a informar-nos de totes les novetats era el Cafè.

Per a entendre-ho cal saber que el cafè vienès és una institució molt especial que no es pot comparar amb cap altra de semblant d’arreu del món. De fet, és una mena de club democràtic, obert a tothom que vulgui una tassa de cafè a bon preu, on qualsevol client, per aquesta petita contribució, pot seure-hi durant hores, conversant, escrivint, jugant a cartes, rebre-hi el correu i, sobretot, consumir una quantitat il·limitada de diaris i revistes. En un Cafè de categoria de Viena hi havia a la disposició del públic tots els diaris de Viena i no tan sols de Viena, sinó tots els de l’Imperi Alemany, els francesos, els anglesos, els italians i els americans, a més de totes les revistes literàries i artístiques importants del món. (…) res no ha contribuït tant a la desimboltura intel·lectual i a l’orientació internacional d’Àustria com el fet que al Cafè un podia informar-se de tots els esdeveniments del món i alhora parlar-ne al cercle d’amics.

“Llegir tot Zweig pot mostrar-nos la complexitat europea, i comprendre el seu suïcidi com a europeu, a l’exili”

L’any 2005 vaig publicar un primer assaig breu sobre literatura i Cafè a la revista L’Espill, «El solatge de la modernitat»; però la recerca encara no estava prou madura. Vaig continuar llegint, buscant i regirant; anava llegint i rellegint les novel·les que l’havien convertit en un clàssic, però també biografies, assaigs i relats breus. Vaig descobrir «El llibreter Mendel», un relat de 1929 que em va fascinar més encara que les memòries, i que vaig llegir, precisament, com el negatiu de la imatge que presentava El món d’ahir. Dos anys més tard vaig publicar Poética del Café, amb un capítol de 100 pàgines sobre Zweig. En aquelles pàgines ja apuntava una certa sospita, a la qual m’havien conduït les lectures de Karl Kraus, Robert Musil, Edward Timms i Claudio Magris, entre d’altres. I això va decidir-me a aprofundir en la recerca, buscant traduccions al francès dels seus assaigs, Diaris i correspondència, que misteriosament no s’havien publicat al nostre país, malgrat el boom editorial i l’èxit de lectors; vaig impulsar, a Edicions de la Ela Geminada, la traducció al català dels articles que va publicar en la premsa vienesa en els primers moments de la Guerra Gran, que desmentien la versió serena i pacifista de les memòries; i també la publicació en català de Petita Crònica, que inclou «El llibreter Mendel». Amb tot això traduït, vaig poder escriure la versió catalana d’aquelles 100 pàgines, completades amb noves troballes, i va aparèixer Stefan Zweig. Els suïcidis d’Europa. Curiosament, les meves publicacions sobre Stefan Zweig poden semblar molt severes amb la seva figura; però en realitat, estan escrites des de la més profunda admiració per un gran escriptor europeu, però de qui hem de llegir tota la seva obra, no limitar-nos a les novel·letes perfectes però ensucrades. Llegir tot Zweig ens pot mostrar la complexitat europea, i comprendre el seu suïcidi coma europeu, a l’exili. Si en simplifiquem la seva lectura, la seva mort i la seva obra no hauran servit per res.

Han passat trenta anys des que guanyessis el premi Guerau de Liost de poesia amb el teu llibre Els vianants (1995). Com era aquell Antoni Martí poeta? Per què aquest interès tan sostingut per les ciutats i els seus paisatges?

Als anys 90 del segle passat (!) jo pretenia ser poeta; primer en castellà, a l’institut, després, ja a la Universitat, la influència de Foix, les classes de Jaume Pérez Montaner… Estava envoltat de grans poetes: el mateix Pérez Montaner, Isabel Robles, Ramon Guillem, Xúlio Ricardo Trigo, Ramon Ramon, Joan Elies Adell i tota la colla de La Forest d’Arana: Begonya Mequita, Manel Rodríguez Castelló, i molts d’altres, que sí que han continuat fent versos. Potser jo volia ser poeta, però la poesia no volia ser en mi, excepte en textures poètiques dels meus dietaris o assaigs, com va observar amb ironia i perspicàcia Ramon Guillem en la presentació a València de L’home impacient. Crec que, salvant les distàncies, em va passar el mateix que a Joan Fuster —segurament per influència seva—; vaig passar de la poesia als diaris i a l’assaig, i perdó per la redundància. D’aquell llibre només salvaria el títol que, com dius, apunta cap a una preocupació per la manera de caminar per la ciutat, marcada ja per la lectura de Charles Baudelaire i Walter Benjamin. Això és el que queda d’aquell poeta jove i guapo, ara només sóc guapo, …i prosista.

Com veus el futur de la Teoria de la Literatura Comparada? Creus que ens devoraran els robots?

La Teoria de la Literatura va significar un canvi en la manera d’estudiar els textos. Calia superar la història literària biografista i positivista, concentrar-se en el text mateix, no per a buscar encriptada la intenció de l’autor o la documentació de l’època i entorn en què va viure —metodologia predominant encara avui el les filologies—, sinó per a posar el text en moviment, construir sentit a cada lectura i relectura. La literatura comparada hi ajuda per la seva voluntat de posar en relació una infinitud de lectures que no coincideixen ni amb les fronteres polítiques o lingüístiques ni amb les de les disciplines; el comparatisme no pot limitar-se a establir relacions entre dues obres de llengües diferents; també és comparatisme relacionar la literatura amb la història, el dret, la filosofia, etc. és una manera de mirar la literatura de manera més àmplia i complexa. De fet, els grans comparatistes han estat sempre els escriptors, amb una actitud que des de Goethe anomenem Weltliteratur, una idea que, per cert, el 2027 farà dos segles, i que és encara avui el fons de valors i ideals de la literatura comparada: una contribució del la literatura per un avenir més pacífic.

“Un ordinador pot disposar del repertori de paraules, però serà insuficient, perquè la veritable intel·ligència, la natural, pensa amb paraules (logos), les relaciona amb la sensibilitat, que mai no serà el resultat d’un algorisme”

Tot això no ho pot fer la intel·ligència artificial. Un ordinador pot disposar del repertori de paraules, però serà insuficient, perquè la veritable intel·ligència, la natural, pensa amb paraules (logos), les relaciona amb la sensibilitat, que mai no serà el resultat d’un algoritme. S’han fet experiments sobre poesia i combinatòria, curiosos, però un ordinador mai només arribarà a l’infinit per la combustió del diccionari. En canvi l’infinit el trobem en un sol vers de Paul Valéry, i la llibertat en un de Paul Éluard. Aquesta manera d’escriure-llegint és insuperable. I el mateix es pot dir de la insensata i mediocre idea de substituir els llibres per ordinadors portàtils a les escoles, que està produint una tragèdia que, si no es rectifica, arrossegarem dècades.

Què era L’erosió (2021)? Una novel·la? Una crònica de viatges? Una reflexió sobre el temps? Com veus aquesta Argentina d’avui?

L’erosió és, de tots els meus llibres, el que més m’estimo. Però, tal com suggereix la teva pregunta, no va tenir una vida fàcil. Entre 1996 i 1998, portava sempre un quadern i un bolígraf a la butxaca, escrivia un dietari; i a l’agost d’aquests dos anys vaig anar a l’Argentina a fer classe. Un cop transcrits, les pàgines que discorrien a l’Argentina mostraven una intensitat especial, tant que vaig decidir desenvolupar-les per separat, i en tornar de Buenos Aires vaig deixar d’escriure dietaris.

El llibre, en la seva primera edició, va sortir l’any 2001 en una nova col·lecció d’Edicions 62 anomenada No Ficció, per una decisió editorial que mai no vaig arribar a comprendre: «Les ficcions, i jo en visc, fan esclava la ment o són els seus camins celestes?», havia escrit J. V. Foix. No sé exactament en quin prestatge s’havia de posar L’erosió: Assaig? Literatura de viatges? Novel·la? Diaris? Memòries? L’etiqueta anglosaxona de Non Fiction, calcada irreflexivament per aquí, sempre m’ha semblat de mentalitat estreta i reduccionista, d’editors que només pensen en nínxols de mercat. Posar llibres en un nínxol… em sembla que és matar-los.

Autoficció? No ho sé, però em dol una mica que ara que tant se’n parla ningú esmenti L’erosió com un possible precedent, en la literatura del nostre tombant de segle, d’un fenomen literari que sembla que ara s’ha posat de moda. Al llibre hi ha moltes anotacions que són inversemblants però que van esdevenir-me en la vida real, i n’hi ha d’altres que són, senzillament, records inventats, coses que no van passar-me mai, però que em passen al llibre. Mentre l’estava escrivint, cada diumenge baixava a la Rambla a comprar La Nación i Clarín, els dos periòdics argentins de referència, per tal de forçar amb la lectura la memòria involuntària.

L’erosió era, en 2001, un llibre estrany que va tenir una acollida també força estranya: algunes ressenyes reticents —es dóna la circumstància que va ser ressenyat dues vegades al mateix periòdic, una de manera elogiosa, l’altra amb tot de retrets—, alguna entusiasta de Jordi Sebastià a El Temps, una altra decididament criminal al Quadern de El País, on també va aparèixer un article amb fredor calculada però amable, i una de molt encertada de l’enyorat assagista valencià Josep Iborra. Cal dir que el ressò que va obtenir fou gairebé sempre per l’interès i generositat dels diferents crítics literaris, ja que l’editorial no va fer cap esforç per donar una mica de difusió al llibre ni a la col·lecció, que va desaparèixer tan sobtadament com havia estat creada. Va ser una llàstima: allà van aparèixer altres llibres que, si més no, em van semblar interessants: Camins de quietud, de Maria Barbal, Cent dies del Mil·leni, de Valentí Puig, una reedició de l’impressionant i imprescindible Els catalans als Camps Nazis, de Montserrat Roig, Petita Crònica d’un Professor de Secundària, de Toni Sala, L’harem occidental, de Fatema Mernissi, alguns títols de divulgació històrica o d’actualitat política… I poca cosa més. Al cap de cinc anys, tot va ser guillotinat: les nits en blanc dels escriptors, la tasca incansable dels traductors, la memòria dels camps d’extermini, el paisatge de la Franja, i les meves passejades per Buenos Aires (i Rosario, que havia estat esborrada de la coberta); tot va convertir-se en pasta de paper i en un capítol més de l’aventura i desventura del llibre català.

Potser senzillament s’ha de llegir com un llibre. Crec que, en aquell any 2001 era un llibre força inusual, que apareixia sense context; l’obra de W. G. Sebald tot just acabava de publicar-se a Barcelona i encara no era més que un autor de culte per a iniciats; a sobre, pel que sembla una prestigiosa editorial va rebutjar-lo per consell d’un catedràtic tossut.

Cap al 2018, va intervenir de manera providencial Ramon Ramon. El meu amic, que havia llegit la primera edició de L’erosió, em va escriure un e-mail que em va treure de l’ensopiment, fet de tinta d’impressora i fulls enquadernats. En l’Assumpte, hi havia escrit: «L’erosió és bella i sòlida»; i el contingut d’aquell correu semblava més a una epístola moral que un dels tràmits per als quals van inventar-se aquestes bústies electròniques. Ramon és, a banda d’un gran poeta, un dels millors escriptors de dietaris que tenim en la literatura catalana, i un dels lectors que més profundament havia llegit aquell llibre en el seu moment. I, a banda de comentaris sobre la idea de fugida, la solitud i la literatura, m’insistia en dues coses fonamentals: que aquell llibre havia de ser traduït necessàriament al castellà —o a l’espanyol d’Argentina—, que els argentins havien de saber l’obra tan bella i profunda que, en definitiva, els havia dedicat; i que tanmateix, caldria fer mans i mànegues, perquè L’Erosió tornés a circular entre el lector català. Engrescat, en poques setmanes vaig enllestir-ne la traducció al castellà, que havia començat a estones mortes, tot aprofitant amb l’ordinador portàtil les hores que em regalava cada dia la Renfe amb els seus retards.

Vaig llegir aquella carta informàtica poc abans d’emprendre una altra fugida, en aquest cas cap a Canfranc —una estació fronterera abandonada al bell mig del Pirineu d’Osca que visito, si puc, dues vegades cada any, una a l’estiu i una altra a l’hivern, sobretot per veure com evolucionen les obres que s’hi fan per a restablir la circulació ferroviària internacional, amb la impaciència de poder prendre un tren directe a Tolosa de Llenguadoc algun dia—. Ple d’entusiasme, immediatament després de llegir les paraules del meu amic vaig escriure un e-mail a una editorial que admiro profundament: Minúscula; reconec que ho vaig fer com qui llança una botella al mar, a través de l’adreça genèrica que figurava com a contacte administratiu a la seva web. El contingut del meu correu era una breu i tímida salutació i en document adjunt un llibre: La erosión. Al cap d’uns dies, quan ja era en aquell transatlàntic naufragat a la muntanya, vaig rebre la resposta directament de l’editora: Valeria Bergalli, que no només es mostrava interessada per publicar-lo, sinó també en fer una nova edició de la versió original. Els meus crits d’alegria van sentir-se des de Terol. L’endemà vaig començar a caminar cap al nord, vaig passar uns dies a Tolosa, no era, però, una altra fugida: en prendre el tren de tornada em sentia per primer cop en molt de temps, amb ganes d’arribar a Girona per revisar les dues versions. El dia que vaig reunir-me amb Valeria Bergalli, tot quedava lligat de manera irònica: la seu de l’editorial es troba a, precisament, l’Avinguda República Argentina, i podem afegir que ella mateixa és ítalo-germànica-argentina. És a dir: una gran lectora europea, convertida en una de les millors editores del país amb una editorial que va arrencar en 1999, just quan jo redactava la versió definitiva d’un llibre—que veinte años no es nada—, ara és al seu catàleg. Un altre cercle tancat.

Vint anys més tard, quan apareix a Minúscula,  tot era diferent. El context havia integrat Sebald com un punt d’inflexió en la literatura europea, Claudio Magris, havia consolidat el seu públic català europeista, autors llatinoamericans com Ricardo Piglia i Sergio Pitol —que ja havien fet els seu camí a l’Argentina— es reeditaven a Barcelona i eren reivindicats per Enrique Vila-Matas, que havia trobat per fi l’èxit que se li havia negat als anys vuitanta, amb Bartleby y compañía. Fins i tot Macedonio Fernández començava a ser esmentat.

“L’Argentina actual, segueix una mica com sempre: és un país meravellós, amb una capital fascinant, una gran ciutat europea equivocada de continent?”

Avui L’erosió torna a estar a les llibreries, acompanyat de La erosión amb la coberta que sempre vaig somiar, una perspectiva de l’Avenida Santa Fe de Buenos Aires, per on passejava sovint camí de l’edifici Kavanagh que es veu a  l’horitzó i de l’Estació de Retiro, fotografiada per Horacio Coppola. No hi vaig canviat res, malgrat les possibles temptacions previsibles. Però com que algú dubtarà d’aquesta afirmació, puc assenyalar una anotació que, pensada en 1998, va quedar-se sense redactar, i que vaig pensar de nou en la traducció castellana, en un gest inequívocament planià. Es tracta d’una breu reflexió sobre unes taques sinistres en el plànol de Buenos Aires descobertes poc abans d’anar a l’Aeroport. Aquesta, un error geogràfic corregit i alguna errata esmenada són les úniques variants que s’hi trobaran.

Ara bé. En el meu esperit sí que han canviat moltes coses, pel que fa aquest llibre. Tornar a veure’l en les llibreries, les reaccions que hi ha hagut en Twitter, per exemple, les entrevistes que m’han fet algunes periodistes intel·ligentíssimes i bones escriptores, i, evidentment, l’amable tertúlia el dia de la presentació, venen a rescabalar-me dels tràngols passats quan L’erosió anava en busca d’un editor impossible, fa dues dècades.

Pel que fa a l’Argentina actual, continua una mica com sempre: és un país meravellós, amb una capital fascinant —una gran ciutat europea equivocada de continent?— però que es fa la vida impossible cada dues dècades. El Peronisme, las dictadures, Menem… Ara, amb Milei, és una mica tot plegat, però amb estertors de ridícul.

Què estàs tramant o rumiant ara mateix?

Ara mateix estic responent una entrevista molt intel·ligent. Però si em preguntes per llibres a punt de publicar-se, en tinc tres. Un sobre Walter Benjamin, Marcel Proust i Ramon Gómez de la Serna que va guanyar el darrer premi internacional Walter Benjamin; un altre, de reflexions ferroviàries sobre Canfranc i Portbou, dos indrets als quals vaig molt sovint, sobretot a pensar en Europa, i en mi mateix. I també una recopilació d’assaigs meus des dels anys 90 fins 2021, la major part dels quals apareguts a la Revista L’Espill, que és on he crescut com a assagista: portarà com a títol L’Estació del Nord, i tindrà a la coberta una imatge d’aquesta estació, molt important en la meva vida, un detall que em fa molta il·lusió.

Recomana’ns narrativa catalana actual…

En narrativa, en el sentit extens de la paraula, no només limitat a la novel·la clàssica, crec que estem en un moment molt important. D’entrada, hem tingut la immensa sort de ser contemporanis de Josep Palàcios. La lectura dels sues llibres, editats i reescrits permanentment durant el darrer mig segle, és un autèntic monument. Reunits en La Imatge, jo en destacaria, per separat, les tres versions d’AlfaBet i El Laberint i les nostres ombres en el mur.

Les novel·les de Joan Benesiu són dos llibres europeus d’una dimensió que encara farà pensar durant dècades; també els llibres de Francesc Serés, especialment La pell de la Frontera i la trilogia De fems i de marbres, perduraran. També voldria reivindicar dos llibres de Salvador Company que caldria rellegir: Els relats de Lawn Tennis —que inclou un dels millors contes sobre la postguerra— i Silenci de Plom, un artefacte narratiu dels més complexos i interessants que han donat els escriptors catalans en el començament de segle. En dietaris, els de Feliu Formosa seran absolutament perdurables, i va marcar un camí que ha seguit, per exemple Ramon Ramon, que és el millor escriptor de dietaris i poeta del que podríem anomenar la meva generació, si és que tal cosa existeix. 

Tens algun filòleg de capçalera? Qui reivindicaries com a mestre?

Filòleg de capçalera, en realitat, cap. Ara, per a mi, Erich Auerbach és el filòleg romanista alemany —i,  per tant, Comparatista— més important del segle XX, i una lectura determinant en la meva formació crítica; no només per Mímesi, sinó per grans assaigs breus, com ara «Filologia de la Weltliteratur», de 1952, que és tot un manifest sobre el futur de la Literatura Comparada, on vaig subratllar una frase clau: «Si la humanitat vol sortir indemne de les sotragades que comporta un procés de concentració tan potent, tan vertiginosament ràpid i internament tan mal preparat, ens haurem d’acostumar a la idea que en una Terra organitzada de manera uniforme, només hi quedarà viva una sola cultura literària o, fins i tot, en un temps relativament  breu, tan sols quedaran algunes llengües literàries, ben aviat potser només una. I si fos així,  la idea de la Weltliteratur  seria realitzada i destruïda alhora». Considero aquestes paraules seves com un imperatiu categòric per a la Literatura Comparada.

Entre els catalans contemporanis, vaig tenir la immensa sort de tenir a Jaume Pérez Montaner com a professor de literatura catalana contemporània, i mestre de poesia; encara conservo les edicions de Nabí de Josep Carner i de les Elegies de Bierville, de Carles Riba amb els subratllats que vaig fer en les seves classes, que després continuaven fent un cafè.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons