Amor i tenacitat: El profesor (1857) de Charlotte Brontë

Aquesta rondalla, la primera que va escriure Charlotte Brontë, va quedar inèdita i no va poder veure la llum fins a 1857, un any més tard de la mort de l’autora

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

.

Aquest llibre blanc i sorprenent, publicat per Alba Editorial i traduït per Gema Moral, em crida l’atenció en la llibreria. Ho compro per un impuls irracional i me’l menjo en unes poques tardes, em resulta fascinant: és la meva primera experiència amb una de les germanes Brontë. No podia succeir una altra cosa, ja que formo part d’aquesta meitat d’Humanitat lectora que adora a Jane Austen. Des dels primers compassos adverteixo el pols ferm de Balzac, però més ordenat, molt més auster, així que la força d’aquest text procedeix més aviat de la subtilesa que de la celebració de la vida i les seves contradiccions. I de fet es tracta d’un text gens complaent, centrat en la trajectòria d’un esperit nietzscheà, vint anys abans de Nietzsche.

Confesso que vaig comprar-me el llibre amb la idea que igual inclogués notes sobre l’educació de l’època, o ideari pedagògic de l’autora; aviat vaig quedar decebut, sobre això hi ha molt poc. La història de William Crimsworth, el professor anglicà que viatja a Brussel·les fugint de la vulgaritat dels burgesos que l’envolten, té molt més a veure amb l’amor i una sensibilitat exacerbada que amb la pedagogia. Afegiria, també, que el nostre heroi seria avui un perfecte profesauri .

Aquesta rondalla, la primera que va escriure Charlotte Brontë, va quedar inèdita i no va poder veure la llum fins a 1857, un any més tard de la mort de l’autora. Tinc la teoria que el contingut res complaent d’aquesta novel·la va poder estar darrere. El rigor aristotèlic amb què va escriure contrasta amb les passions contingudes que reflecteix, i té molt a veure amb el “ideal casolà” del qual parla en el pròleg. El que és realment sorprenent és la qualitat diamantina d’aquesta prosa; diria que per a aconseguir una cosa així a Espanya vam haver d’esperar fins a 1880, l’època de Clarín, d’Emilia Pardo Bazán i del Galdós madur. Com pot ser una opera prima un text tan ben travat!

El protagonista està permanentment malhumorat, i únicament petits miracles d’excel·lència espiritual poden portar-li consol entre una mascarada de personatges tan baixos com mediocres. Crimsworth no ens ha de resultar simpàtic, és un amargat, i malgrat això ens hauria agradat ser amic seu, perquè també ens estomagan els somrients i els integrats. D’això tracta específicament la novel·la: de la cerca de l’autenticitat en un context industrialitzat i hipòcrita. Per tant, les idees pedagògiques reflectides per l’autora ens sorprenen per una acritud que confina amb la pura i simple intolerància: tot el que no sembla educació anglesa està emparentat amb la vida de “els porcs”. I aquests porcs són els francesos, els flamencs i els espanyols. Observem les perles que Charlotte Brontë, a través del relat de Crimsworth, li dedica a l’estudiants catòliques i als ciutadans belgues, als quals tracten com si fossin espècimens d’una espècie inferior: “La mirada masculina més normal provocava indefectiblement un aire de coqueteig audaç i impúdic, o una estúpida mirada lasciva. No sé res dels misteris de la religió catòlic-romana i no soc intransigent en qüestions de teologia, però sospito que l’arrel d’aquesta impuresa precoç, tan evident, tan generalitzada als països papistes, està en la disciplina, quan no en les doctrines de l’Església de Roma” (p. 147). Les noies belgues són depravades i desobedients, arteres i cruels. No es renten correctament, i així i tot surten millor parades que els dos pedagogs que exerceixen un comunicat important en la trama: madame Reuter, considerada una coqueta insuportable, i monsieur Pèl·let, un borratxo sensual que li serveix a l’autora per a llançar tot tipus d’improperis contra la nació francesa. És curiós el nivell de misogínia moralista que arriben a concentrar aquestes pàgines escrites per un jove Schopenhauer anglès.

D’una alumna de la seva classe d’anglès, Crimsworth/Brontë escriu: “Adèle era un ésser d’aspecte antinatural, tan jove i ufanosa i, no obstant això, tan semblant a una gorgona” (p. 149). D’Aurelia Koslow, mig alemanya i mig russa, diu que “és ignorant i mal informada, incapaç d’escriure o de parlar correctament fins i tot en alemany, la seva pròpia llengua, és un ase en francès i els seus intents d’aprendre anglès no passen d’una mera farsa, tot malgrat que porta dotze anys a l’escola” (p. 148). Crimsworth es desespera i odia cada vegada més a les insulses burgesies europees, plenes de fatuïtat i ignorància. Aquestes alumnes s’insubordinen amb freqüència, xiuxiuegen, fan moltes faltes i intenten boicotejar a la primera oportunitat les classes, són uns angelets demoníacs. Al cap i a la fi, resulta divertit llegir tot això, perquè no s’ha avançat gaire pel que a aquests problemes es refereix.

Tothom catòlic resulta pudent i assalvat, fins al punt que la narració arribi a parlar de “bruixeria papista” (p. 153). Només una noia anglosuiza se salva de la crema, i evidentment és Frances Evans l’heroïna del pudor i la submissió la que concentra després tota la llum que aconsegueix projectar William Crimsworth entre les seves mil tribulacions econòmiques. El missatge arriba clar: a través de la lectura i la depuració de la intel·ligència, els joves herois aconsegueixen obrir-se pas en un món urbà que és una carnavalada de necis i lascius.

No obstant això, no es deixin enganyar per aquestes notes sorpreses: la novel·la és esplèndida, un prodigi de veritat i precisió, molt més allà dels conflictes socials que reflecteix. Em deixa perplex que un text tan evidentment romàntic, escrit per una narradora anglesa, se sembli tant a una narració russa i fins i tot a algunes de Pío Baroja. Els joves enamorats es retroben en un cementiri, i a l’autora li encanten les tempestes i els passejos autotorturats. Però tot encaixa molt bé, res surt del suggeriment subtil. Canviïn Brussel·les per Madrid i això s’assembla molt a Las noches del Buen Retiro. La lluita titànica d’un professoret sense un xavo en un país que li sembla bàrbar proporciona un model viu del que signifiquen la cultura i l’autodisciplina com a camins de perfeccionament humà.

___

El profesor

Charlotte Brontë

Traducció a l’espanyol: Gema Moral Bartolomé

Número de col·lecció : 35

Encuadernació: Rústica

Format: 14×21

Pàgines: 392

ISBN: 978-84-8428-973-9Categoria: Alba Minus

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons