Eco o l’art de formar informant

Llicència Creative Commons

Albert Pérez Bea

“En el futur, l’educació tindrà com a objectiu aprendre l’art del filtre. Ja no cal ensenyar on es troba Katmandú o qui va ser el primer rei de França, perquè aquesta informació es pot trobar a tot arreu. En canvi, caldria demanar als estudiants que analitzin quinze llocs per determinar quin és per a ells el més fiable. Caldria ensenyar-los la tècnica de la comparació”, va dir Umberto Eco en una de les seves últimes entrevistes. S’equivoca qui pensa que el semiòleg ens ha deixat. El professor és viu, encara és amb nosaltres. Profètic i provocador alhora, va ser, per damunt de tot, un docent de docents. No només viu en els textos que va escriure, sinó que viu en les desenes de milers dels seus antics estudiants, que van tenir la sort d’amuntegar-se a les aules on feia classe, sovint a terra, a les escales. Umberto Eco, essent un dels 10 autors més influents de la segona meitat del segle XX, va fer classe de les d’abans des d’un punt de vista absolutament provocador contra aquells que apostaven per una simplificació de la docència i un desembarcament acrític de les tecnologies a l’aula. I ho raonava fent referiment als clàssics.

Eco diu que un clàssic seria allò que ens obligaven a llegir obligadament a l’escola i l’institut, de forma que “quan sentim parlar d’un clàssic, ens posem a la defensiva… en canvi, també es podria dir que si atenem al cànon de Bloom, un clàssic és un llibre que ha sobreviscut”, sostenia. Defensava que l’exercici de la memòria a través dels clàssics a l’aula i fent “deures”, paraula també odiosa, servia per viure més anys. El semiòleg va ser un dels pares de la teoria de “la biblioteca universal”, que, , inabastable, permetia democratitzar el saber de forma que tothom podia accedir a noves esferes del pensament.

Per al savi piemontès, l’estudiant tenia sempre part de raó quan el contradeia després d’haver-se informat pel seu compte «perquè, abans de res, un docent, a més d’informar, ha de formar. El que fa que una classe sigui una bona classe no és que es transmetin dades i més dades, sinó que s’estableixi un diàleg constant, una confrontació d’opinions, una discussió sobre el que s’aprèn a l’escola i el que ve de fora.»

Umberto ’Eco no va defugir l’apoteosi d’Internet i els mitjans digitals. Cal rellegir el seu Apocalíptics i integrats, un llibre publicat el 1964, que recollia escrits a partir dels anys cinquanta i que encara avui és actual. L’any 1964, l’oposició entre apocalíptics i integrats feia referència a la manera com els intel·lectuals de l’època veien no només els mitjans de comunicació de masses (sobretot la televisió), sinó tota la cultura de masses: des dels còmics fins a la narrativa popular, des de la premsa rosa sobre personatges de l’espectacle fins a la música anomenada lleugera. I doncs, com ens pot ajudar aquell llibre de l’any 1964 a comprendre la posició d’Eco sobre Internet i els mitjans digitals cinquanta anys després?

En síntesi, els apocalíptics, d’una banda, sostenien que els mitjans de comunicació de masses, en dirigir-se a un públic ampli i heterogeni, es veien obligats a homogeneïtzar i aplanar els seus productes, perdent originalitat, oferint una visió conformista de la societat, la política, el consum, la vida mateixa, i fomentant actituds passives i acrítiques. Els integrats, per la seva banda, defensaven que els mass mèdia posaven a disposició d’un públic molt ampli (impensable abans de la televisió) informació que abans només era accessible per a una elit. Per això, veien la cultura de masses com un fet, en qualsevol cas, positiu, fins i tot en els seus aspectes més uniformitzadors, perquè era capaç d’introduir nous llenguatges i estils, noves visions. I quan Internet va arribar, Umberto Eco es va convertir en un apassionat, crític i constructiu. Eco mai no era acrític però tampoc un fonamentalista de res, per tant ni a favor ni en contra sinó tot el contrari.

A la pregunta dels apocalíptics “on anirem a parar?”, Eco responia que continuéssim per on érem, que el papir va permetre treure dels temples el saber, que els copistes medievals el van conservar i difondre i que la impremta va permetre la Il·lustració. Internet no seria diferent d’aquests invents anteriors. L’important és el contingut, no pas el continent repetia. La relació d’Eco amb gairebé tot sempre va ser ambivalent perquè era un digne especialista de l’escolàstica discursiva. Tant en l’àmbit acadèmic (des del 1964 el llibre ha estat reeditat i traduït moltes vegades arreu del món) com en els mateixos mitjans de comunicació de masses, on amb el temps l’oposició entre apocalíptics i integrats s’ha consolidat fins al punt de convertir-se en un eslògan que molts utilitzen de manera acrítica, fins i tot sense saber-ne l’origen ni haver llegit mai el llibre. “Amb 6 mil milions d’habitants al planeta, no es pot pretendre que hi hagi 6 mil milions d’intel·lectuals. Hem de ser una mica aristòcrates des d’aquest punt de vista”. Només cal afegir que en 20 anys des que va dir aquestes paraules hem superat ja els 8 mil milions…

«El gran problema de l’escola d’avui –va explicar Eco– és com ensenyar a filtrar la informació d’internet. És una cosa que cap professor fa, perquè són neòfits respecte a aquest instrument. Aquest problema és un drama del nostre temps. Tinc una proposta en aquest sentit, i és que els diaris dediquin dues pàgines a l’anàlisi i crítica dels llocs web. Si l’enemic de la premsa són les xarxes, en lloc de fer el diari copiant o imitant el que es fa a internet, els periodistes haurien de plantejar una crítica d’internet, assenyalant què és fals i què no. La meva altra proposta és que el mestre, amb valentia, digui als seus alumnes: ‘Aquest és el tema que heu de desenvolupar. Sentiu-vos lliures de copiar d’internet –la còpia pot ser una virtut–, però feu servir almenys deu llocs’. D’aquesta manera, els estudiants es veuran obligats a comparar aquestes deu webs, trobant contradiccions i plantejant-se el problema amb sentit crític Per què un professor no pot exercir aquest paper?». I se non è vero e ben trovato, però si ho va dir Eco, algun motiu en tindria després de les desenes de milers d’hores de classes conferències, xerrades o entrevistes concedides quan va reblar “que el motiu final de l’ensenyament és ensenyar a pensar, no ensenyar què pensar”.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons