El Sòcrates d’Aristòfanes: un filòsof de la physis amb tendències atees

Llicència Creative Commons

Martí Duran 

La major part del que sabem sobre Sòcrates procedeix de tres contemporanis seus: l’historiador Xenofont, el comediògraf Aristòfanes i el filòsof Plató. Aquestes tres fonts són, però, contradictòries: mentre que Plató i Xenofont ens presenten una figura idealitzada del filòsof condemnat injustament, Aristòfanes es burla dels seus ensenyaments i el caracteritza com un personatge més aviat ridícul i perniciós.

Com se sap, la versió que ha perdurat al llarg de la història és la platònica, amb un Sòcrates preocupat sobretot per l’ètica. Sòcrates seria el primer teoritzador sobre el bé i la justícia com a béns universals i proclamaria el recurs a la pròpia consciència com a guia d’actuació. Actuar d’acord amb les lleis i amb la justícia comportaria estar bé amb si mateix: caldria buscar els béns de l’esperit sota el control harmònic de la raó, en oposició a la disbauxa dels instints –un repte que, vint segles més tard, provocaria la ràbia de Nietzsche.

A la versió platònica de Sòcrates, la virtut és coneixement. Si coneixem el bé i les seves excel·lències, ens veurem obligats a practicar-lo, ja que qui pensa correctament actua correctament. La raó, si és nítida, empeny sempre cap a la virtut, en l’anomenat intel·lectualisme moral. Qui és bo serà feliç, ben vist i honorat, perquè ha estat just. Fer el mal és no saber, i això empeny Sòcrates a defensar una de les tesis més optimistes sobre l’ésser humà: no hi ha persones dolentes sinó, en qualsevol cas, ignorants, que no saben que el mal, encara que pot produir plaer, només produirà un plaer momentani i, a la llarga, serà dolorós, ja que hi ha una relació interna entre raó, virtut i felicitat.

Davant d’aquesta caracterització emergeix una visió de Sòcrates força diferent a ‘Els núvols’ d’Aristòfanes. Aquesta obra ens planteja el problema de l’educació de la joventut i constitueix un virulent atac contra els sofistes, entre els quals el comediògraf inclou Sòcrates (com, d’altra banda, segurament feien els seus contemporanis).

Recordem-ne l’argument. El pagès Estrepsíades està casat amb una jove de la ciutat, refinada i amb la mà foradada. Ella i el seu fill Fidípides, aficionat als cavalls, arruïnen el pagès amb les seves despeses absurdes. Per alliberar-se dels seus creditors, aquest necessita l’ajuda d’un advocat hàbil i sense escrúpols, per la qual cosa intenta convertir Fidípides en deixeble de Sòcrates. Com a tal, aprendrà l’art de guanyar processos amb males o bones arts. Essent el cas que el jove es nega a fer aquest aprenentatge, Estrepsíades decideix assistir personalment a les lliçons del sofista.

Però el pobre Estrepsíades no comprèn res del que intenta ensenyar-li el mestre; renuncia als seus ensenyaments i aconsegueix, per fi, que el seu fill Fidípides ocupi el lloc de deixeble. Aquest, un cop coneguts els trucs legals, ajuda el seu pare a deslliurar-se dels seus creditors, però, embafat de la seva falsa saviesa, en el curs d’una discussió bufeteja el seu pare. Al final, el fill es penedeix d’haver-se barrejat amb aquests impostors i es venja incendiant el “pensàdrom” de Sòcrates.

Com ha afirmat Sourvinou-Inwood en relació amb Eurípides , cal anar amb molt de compte amb el que diu Aristòfanes, ja que aquest autor no ofereix tant una presentació verídica dels autors que critica com una selecció d’aquells arguments, derivats de les seves obres però trets de context, que es presten a la comicitat. La qual cosa, d’altra banda, és l’objecte propi del gènere de la comèdia. Tot i això, algunes de les seves informacions resulten de gran interès, i pensem que s’aproximen millor a la figura històrica de Sòcrates que la versió idealitzada que ens transmeten altres autors.

Aristòfanes descriu Sòcrates, juntament amb el seu deixeble Querofont, com un sofista. Per això, sovint insisteix en la idea que cobra pels seus ensenyaments. Igualment, com correspon a un sofista, el presenta com un entabanador, hàbil en el domini de la paraula i la retòrica, però els ensenyaments dels quals són estèrils i pertorbadores. En 423-426, diu d’ell que només venera tres déus: el Buit, els Núvols i la Llengua. La Llengua es relaciona segurament amb aquesta idea de xarlataneria confusa amb què es vincula a Sòcrates. Els seguidors de Sòcrates són anomenats “fills de la terra” a Núvols 853-854: alhora que aquesta expressió és un sinònim de “matussers”, recorda la lluita dels Titans, fills de la Terra, contra els déus, i per això subratlla la consideració dels socràtics com a enemics dels déus i, en definitiva, com a veritables theomachoi o lluitadors contra els déus.

Aristòfanes ens descriu alguns dels ensenyaments que transmet Sòcrates, especialment a la primera part de l’obra, quan Estrepsíades està enlluernat amb uns coneixements que no entén però que creu que són importants. Tot i el to burlesc de la comèdia, podem intuir que Sòcrates s’interessa molt per l’astronomia (v. 202), les matemàtiques (amb problemes sobre quantes vegades salta una puça al llarg de la pota per fer un recorregut determinat, v. 145) i la geometria (v. 203). A la seva escola també s’estudia gramàtica, retòrica i lògica (cosa necessària per a un sofista), com veiem al llarg diàleg sobre el gènere de les paraules (vv. 655-699) i als versos 740-741. Igualment, Sòcrates planteja sovint qüestions relacionades amb la teologia i els déus (vv. 1506-1597), relacionant-les amb l’astronomia.

Entre els mestres o influències de Sòcrates, es considera que hi ha una al·lusió a Hipó de Regio a Núvols 94-97, a Anaxímenes a Núvols 225-234 = 64 C 1 DK (per Anaxímenes, el principi de totes les coses era l’aire), a Pròdic (a què fa referència el corifeu a Núvols, vv. 358-363) i a Diàgores (a Núvols 816-831 es qualifica a Sòcrates com “el Melio”, al·ludint a Diàgores de Melos). Tots ells es caracteritzen per haver interpretat la realitat al marge dels déus o per haver-los negat directament (Diàgores és un dels ateus més grans de l’Antiguitat).

Es desprèn d’aquests ensenyaments que Sòcrates cerca una explicació racional de la realitat, de caràcter físic, en la línia, certament, d’Anaxímenes, però també d’altres filòsofs presocràtics. En aquest sentit, les veritables divinitats són els Núvols (vv. 252-253 i 329) i per això, quan intenta investigar sobre teologia, Aristòfanes presenta Sòcrates burlescament suspès en un cistell, per contemplar millor el cel (Núvols 225-234 = 64 C 1 DK). Els núvols (vv. 316-318) es presenten com a origen de la intel·ligència. Igualment, en la línia, per exemple, d’un Anaxàgores, es busca un principi del moviment, una cosa que dirigeixi als núvols, i que ara no és el «nous», sinó l’anomenat “Torbellí eteri” (vv. 380-383), que en altres moments substitueix Zeus.

Igualment, tots els fenòmens naturals, com ara el llamp i el tro, es poden explicar perfectament des de la racionalitat, sense cap intervenció de Zeus (vv. 370, 375, 395). És significativa la referència dels versos 398-402, en què s’indica que Zeus no utilitza correctament el seu poder (el raig) per castigar els malvats, ja que no ha ferit perjurs com Simó, Cleònim o Teor i, en canvi , sí que ha colpejat amb el llamp el seu propi temple, al cap Sunion: això ens fa dubtar de la seva racionalitat i de la seva justícia. Aquesta referència, per cert, té un paral·lelisme a Núvols 905, en què l’Argument Pitjor detecta injustícia a les narracions sobre els déus, en una línia semblant a la que ens revela l’Eutifró de Plató.

Els déus tradicionals, doncs, no tenen sentit en aquesta nova interpretació racional, i així a Núvols 365-367 s’afirma clarament que “Zeus no existeix”, o a Núvols 423-426, com hem indicat, s’afirma que Sòcrates només reconeix tres divinitats, el Buit, els Núvols i la Llengua –afirmació que, tot i no estar exempta d’ironia, ens revela clarament que Sòcrates no admet els déus de la tradició. A Núvols 575-580, el corifeu es queixa que, sent ells els déus més beneficiosos, siguin els únics que no reben libacions.

Si Sòcrates no admet la religió de la polis, lògicament tampoc no fa pregàries als déus tradicionals, i així en 263-268 trobem una pregària a l’Aire. Igualment, tampoc no es jura per aquests déus (vv. 246-247) sinó per altres realitats (vv. 627 i 815-816). Als versos 270-274 trobem una bella invocació als núvols, als quals s’ofereixen un sacrifici i ritus sagrats. Al vers 620, se’ns indica que els sofistes (Aristòfanes està pensant en Sòcrates) no fan sacrificis, sinó que fan servir el temps dels sacrificis per discutir als tribunals. Als versos 423-426, Estrepsíades es nega a fer sacrificis als déus tradicionals.

Observem finalment que aquests ensenyaments es transmeten fàcilment als seus deixebles, i així Estrepsíades (vv. 816-831) comunica al seu fill Fidípides que no creu a Zeus Olímpic, i als versos 1241-1241 es burla del creditor perquè aquest jura per Zeus i per tots els déus. Als versos 1461-1474, és Fidípides qui s’ha convençut de les teories de Sòcrates, i les discuteix amb el seu pare. Només al final (vv. 1476-1477) Estrepsíades reconeixerà que estava equivocat en seguir Sòcrates i creure que el Torbellí eteri era Zeus.

En definitiva, veiem a Aristòfanes un Sòcrates més d’acord amb la filosofia de la physis anterior, i amb un ateisme més o menys velat però força manifest per a qui vulgui llegir entre línies.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons