Àmbits, per a què?

Els àmbits són un sargit que intenta reparar les destrosses provocades per les successives reformes educatives

Llicència Creative Commons

Josep Oton

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de donar la raó al sindicat Professors de Secundària (ASPEPC·SPS) en el seu recurs contra el Decret 171/2022 de la Generalitat que permetia implantar els àmbits en el Batxillerat.

Segons l’art. 24.1 de la LOMLOE, “las matèries dels cursos primer a tercer de l’etapa (ESO) es podran agrupar en àmbits”. En la legislació anterior (LOMCE) aquesta possibilitat es limitava a 1r d’ESO, per a facilitar el pas dels alumnes de primària a la secundària, però la LOMLOE el va estendre fins a 3r d’ESO.

A València, el govern autonòmic va canviar el caràcter opcional per l’obligatori. “L’agrupació per àmbits de coneixement ha d’aplicar-se per al primer curs de l’etapa en tots els centres educatius sostinguts amb fons públics degudament autoritzats.” (Art. 11.3 del Decret 107/2022 de la Comunitat Valenciana). La reacció del professorat, vehiculat a través d’OCRE, va aconseguir tombar aquesta imposició sistemàtica dels àmbits.

Per la seva part, la Generalitat de Catalunya, a través dels decrets que regulen els currículums de l’ESO i del Batxillerat, ha pretès ampliar l’aplicació dels àmbits fins a 4t d’ESO -que és un curs de caràcter orientador- i, també, en el Batxillerat. Gràcies al recurs presentat pel sindicat Professors de Secundària (ASPEPC·SPS) això ja no serà possible.

Analitzem la qüestió dels àmbits. Es tracta de l’agrupació de matèries afins impartides per un mateix docent. Segons el meu parer, aquest recurs pedagògic obeeix a un triple propòsit. D’una banda, si el nombre de docents que intervenen en un grup és elevat, els alumnes tendeixen a dispersar-se. Per una altra, la transversalitat ofereix una visió del coneixement més pròxima a la realitat i reforça l’aprenentatge dels continguts de la pròpia assignatura en abordar-los des d’una perspectiva complementària. Un tercer propòsit: agrupar les matèries per àmbits serveix per a alliberar-nos de la cotilla de les classes de 60 minuts que impedeixen realitzar activitats que requereixen un major marge horari.

Ara bé, si un docent amb doble titulació o, pels motius que sigui, vol i pot impartir dues matèries en un mateix grup, el sistema ha de ser prou flexible com per a permetre-ho. A més, per a quadrar horaris a vegades és necessari recórrer a un mateix docent per a impartir matèries diferents a les de la seva especialitat. No obstant això, es tracta d’excepcions que no legitimen la imposició dels àmbits, presentats com una panacea per al sistema educatiu amb la subtil promesa que milloraran els resultats de l’alumnat.

Amb els àmbits de la LOMLOE es pretén reduir el nombre de docents assignats a un grup, però això ja s’aconseguia quan la càrrega horària de les matèries era superior. Així es reduïa la suposada dispersió de l’alumnat , però també el propi professorat millorava la seva dedicació impartint matèries en menys grups i nivells i, en conseqüència, amb menys alumnes en total. Encara que es mantinguessin les mateixes hores de docència, en dedicar-les a un nombre menor de grups, els resultats tendeixen a millorar.

La LOGSE va inaugurar la retallada d’hores per assignatura. La LOMLOE ha continuat amb aquesta poda sistemàtica. Aquestes lleis han generat un problema amb les seves microassignatures. Tant els alumnes com el professorat en surten perjudicats. Han creat una disfunció i ara pretenen esmenar-la amb la introducció dels àmbits, un autèntic pedaç.

Així mateix, abans de la LOGSE, en els instituts catalans existia la possibilitat de fer desdoblaments en assignatures com la Història, la qual cosa es coneixia com les “hores B”. Una hora a la setmana, el grup-classe es dividia en dos. Mentre uns treballaven continguts més pràctics o procedimentals de Geografia i Història, l’altra meitat, per exemple, anava al laboratori de Ciències Naturals.

Les “hores B” no eren un vestigi de la LGE de 1970. Va ser un avenç dels anys 80 que la LOGSE es va encarregar de liquidar. Si ara es comptés amb aquest recurs, es podrien optimitzar les hores de docència. Amb aquesta organització horària seria possible implementar, en una dosi més que raonable, millores pedagògiques: la codocència, la transversalitat, les activitats manipulatives i col·laboratives… No obstant això, la LOGSE, i ara la LOMLOE, han sabotejat aquest marge de flexibilitat reduint les hores per assignatura i eliminant recursos com les “hores B” en determinades matèries.

Així mateix, per a realitzar activitats interdisciplinàries és imprescindible començar per tenir una bona base de la pròpia disciplina. A algú se li ocorreria fer lingüística comparada o exercicis de traducció sense conèixer a fons un idioma? Per tant, en bé de la transversalitat cal enfortir l’estructura de la pròpia matèria. Per a això, són indispensables els departaments didàctics. Tanmateix, es tendeix a bandejar-los de l’organigrama dels centres. Llavors, sense hores per a la reunió de departament, sense reducció per a la seva coordinació i sense professorat especialista resulta impossible afrontar el repte de la interdisciplinarietat.

A més, la imposició dels àmbits obliga el professorat a impartir matèries que no són de la seva especialitat. Això, per descomptat, va en contra de la qualitat de la docència.

En definitiva, els àmbits són un sargit que intenta reparar les destrosses provocades per les successives reformes educatives. Un remei que provoca nous problemes. Felicitem els serveis jurídics del sindicat Professors de Secundària per aquest èxit judicial que marca una línia vermella i millorarà sens dubte la qualitat de l’ensenyament.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons