• Opinió
  • 3 de maig de 2024
  • 1 Comment
  • 7 temps de lectura

Mal va qui no pensa per l’endemà

Mal va qui no pensa per l’endemà

Mal va qui no pensa per l’endemà

L’objectiu de l’educació no hauria de ser de contenció sinó d’expansió

Imatge: Pixabay. Autor: cat6719

Llicència Creative Commons

.
Myriam Gallego Rodríguez
.

 

És tan còmode ser menor d’edat! – Ens adverteix ja Immanuel Kant en el segle XVIII, alhora que ens insta encaridament que fem un pas cap endavant i superem aquesta minoria d’edat en la qual molts romanen instal·lats al llarg de les seves vides- I és que aquesta minoria prolongada en el temps no fa res més que restar-nos autonomia i, per tant, llibertat, perquè mentre sigui un altre el que faci i desfaci per nosaltres, la possibilitat de ser lliures quedarà reduïda a la mínima expressió.

Deia Kant que el responsable de romandre en aquest estat d’immaduresa permanent és un mateix, no obstant això, ens preguntem de quina manera, com a docents, podem revertir aquesta situació perquè la proposta kantiana es dugui a terme, és a dir, perquè els nostres joves decideixin per ells mateixos sortir de la seva minoria d’edat i comencin a gaudir d’una vida autònoma i independent molt més rica en la qual les seves condicions de possibilitat es multipliquin.

Hem d’educar per al futur – ens diu -. Per a això cal fer un pas enrere. Tornar i regirar a Kant. No perquè ens envaeixi la nostàlgia ni el romanticisme, sinó perquè la realitat d’avui, aquesta en la qual els estudiants de secundària es comporten cada vegada més com a nens malgrat haver esgotat ja aquesta etapa biològica de les seves vides, apunta a una encara més distòpica en la qual la comoditat ni tan sols és la fi, perquè es parteix ja d’una comoditat donada en la qual l’esforç no té cabuda ni raó de ser, és més, és alguna cosa a evitar per tots els mitjans, d’aquí ve que no calgui treballar intensament per a passar de curs, perquè de totes maneres t’acabaran aprovant sense la necessitat d’haver adquirit uns coneixements mínims, i tot per a no pertorbar el seu estat d’absoluta comoditat i provocar en tu cap frustració.

Si releguem l’educació a una simple funció assistencial farem que es compleixi íntegrament aquest popular “Mal va qui no pensa per l’endemà”, perquè estarem privant a l’estudiant d’avui del seu propi endemà, ja que no haurà adquirit els mitjans necessaris per a afrontar les vicissituds de la vida adulta. L’objectiu de l’educació no hauria de ser de contenció sinó d’expansió de les seves pràcticament inesgotables condicions de possibilitat.

No obstant això, no és gens encoratjador veure com els nostres estudiants esdevenen cada vegada subjectes menys capaços i menys hàbils per a fer-se càrrec de si mateixos, perquè malgrat que les noves lleis educatives parlin contínuament de competències i situïn a l’alumne en el centre del seu propi procés d’aprenentatge, la veritat és que paradoxalment a aquest alumne no se li assigna un professor, sinó un guia acompanyant, que ve a ser el més semblant a un pastor, convertint, en conseqüència, al grup classe en un ramat.

Si convertim al professor en un guia entenem que l’alumne ha de ser guiat i deixem de concebre-li per tant com un subjecte que, a través del seu intel·lecte, pot guiar-se a si mateix servint-se del seu propi enteniment. Si per contra, el professor el que fa és dotar de coneixements a l’alumne, aquest podrà actuar de manera autònoma i racional.

El que necessita, però, és ampliar els seus coneixements i aquí és on té sentit la figura del professor, no obstant això, sembla que avui aquests coneixements han de ser administrats en dosis molt baixes, com si massa poguessin causar un mal irreversible, tal vegada el de pensar massa en l’era en la qual el que més importa és sentir.

Cada vegada s’està deixant més de costat la raó, perquè el sentiment és molt menys tediós i elaborat que el pensament i a més un no pot equivocar-se quan sent pel que la possibilitat de l’error desapareix, perquè fins i tot el sentiment que a priori semblaria erroni s’acaba disculpant i edulcorant. Això té com a conseqüència una major facilitat per a la manipulació i l’adoctrinament i una menor capacitat crítica i de reflexió pròpia.

Aquesta sobrevaloració de l’emocional ho veiem en diferents àmbits de la vida. En l’àmbit polític és fàcil manipular des de les emocions, d’aquí l’augment de discursos reaccionaris que apel·len contínuament als sentiments i que acaben recorrent a la desqualificació, a l’insult i al hooliganisme. En l’àmbit de la publicitat és igualment notable les al·lusions a la part emocional de l’individu per a convèncer-nos que aquest producte és necessari en les nostres vides. L’àmbit educatiu tampoc s’escapa a aquesta fórmula i ara el prioritari resideix en el mal anomenat benestar emocional, a saber, comoditat emocional.

Som molt lluny que aquest sigui el nou segle de les llums, però com a mínim treballem per a no viure per sempre a les fosques.


Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons

1 Comments

  • Boníssim!

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *