Vicente Luis Mora: “Volem creure que realment podem conformar la realitat amb les paraules”

Vicente Luis Mora: “Volem creure que realment podem conformar la realitat amb les paraules”

Entrevista a Vicente Luis Mora, novel·lista i investigador, escriptor total

Vicente Luis Mora: “Volem creure que realment podem conformar la realitat amb les paraules”

Vicente Luis Mora. Imatge: Virginia Aguilar 

Llicència Creative Commons

 

Andreu Navarra

 

Vicente Luis Mora (Còrdova, 1970) és un escriptor estel·lar, i un dels filòlegs més prestigiosos del país. Ens concedeix aquesta entrevista que no només vol repassar la seva trajectòria literària, sinó també l’acadèmica. Perquè aquest home ha fet de tot: poesia, crítica, postassagisme, aforismes, pensament estètic i diverses novel·les importants. Amb Cúbit (Galaxia Gutenberg) s’acaba d’endinsar en la ciència ficció distòpica o visionària; amb Raíz nebulosa (Dykinson), co-coordinat amb Azucena López Cobo i Amparo Quiles Faz, ofereix un panorama de la Filologia Hispànica actual. Els qui el coneixen bé afegeixen que, a més a més, és una persona generosa i coherent.

 

Pregunta de rigor. T’autoritzo a odiar-me: Narrativa i IA. Què cal saber?

Aquesta és la típica qüestió que té més bibliografia que interès, en el sentit que els resultats narratius produïts fins ara no justifiquen -de moment, insisteixo- l’atenció que li dediquem. Sobre aquest tema ja m’he pronunciat discretament  (https://vicenteluismora.blogspot.com/2023/04/literatura-e-inteligencia-artificial.html), així que em limitaré a donar-ne algunes pinzellades: si has de recórrer a l’ajuda d’un programa per a escriure, ja sigui perquè no tens talent o perquè no tens imaginació, per quin motiu vols escriure? Per què i per a qui escrius? No tens res millor que fer que alimentar l’algorisme d’una opaca multinacional, que s’aprofita de les obres anteriors d’innombrables treballadors culturals precaris? Si et limites a perpetrar combinacions de signes, no seria més productiu i rendible dedicar-te a les combinacions de la loteria? Si el que busques és prestigi, creus que presentar obres de refregit digital com a obres pròpies te’l proporcionarà? Si el que busques són diners, estàs segur/a que la literatura és el camí indicat? Què se sent en acceptar que un/una no val un ral com a artista i que necessita ajuda creativa externa? En fi, continuaria fent moltes preguntes, però ja farien més mal.

“Si el que busques és prestigi, creus que presentar obres de refregit digital com a obres pròpies te’l proporcionarà?”

Com resumiries les teves principals línies de recerca filològica?

Les meves línies de recerca, en teoria, són la narrativa contemporània en espanyol des d’una perspectiva extraterritorial (segles XX-XXI), la poesia espanyola contemporània (segles XX-XXI), la imaginació creadora des d’un enfocament cognitiu i l’influx de les tecnologies a les pràctiques de lectura i escriptura. Però també m’he acostat a altres matèries, per raó de les quals se’m convida de vegades com a expert, sense ser-ho, com la literatura neorural o la immigració com a fenomen literari. També treballo en altres direccions sobre les quals, de moment, prefereixo guardar silenci.

Algun filòleg tradicional pensarà que són massa línies i excessivament diverses. Potser sí. Però tècnicament no sóc filòleg; he estudiat tant el dret, l’art, la filosofia o la ciència com la literatura, i crec que l’oxigenació que els meus diferents coneixements aporten a l’anàlisi literària fa que sorgeixin perspectives i idees a què la filologia “pura” no hi pot arribar. Així que aquí seguim, còmodes entre la síndrome de l’impostor i la troballa puntual.

Què és el “cratilisme” poètic?

Dit de forma breu, és una mena de fetitxisme literari que sosté la identitat ontològica entre una paraula i la cosa que anomena. Altrament dit, parlem de textos o autors que no creuen que els signes siguin arbitraris, en la línia de Saussure, sinó que plantegen que hi ha una correspondència directa i real entre un ens i el seu nom o que el mer fet de pronunciar una paraula genera efectes més enllà dels actes de parla, conformant la realitat. Per posar un exemple recent, el poeta Fernando Menéndez s’expressa d’aquesta manera a Ni el número ni el orden: “Decir / espliego / y que / se agoste / en tanto / recuerdos” (Editorial Dilema, 2023, p. 107). És un residu mític, ancestral, que anomeno amb el nom de cratilisme perquè és Cràtil qui el sosté en el diàleg Cràtil de Plató, davant de la posició consensualista (saussureana) d’Hermògens, que pensa que els noms són circumstancials i, com és obvi , varien entre les llengües, mentre els objectes i éssers no. L’encunyació cratilista més famosa a la nostra llengua és possiblement aquesta de Jorge Luis Borges al seu poema ‘El Golem’:

Si (como afirma el griego en el Cratilo)

el nombre es arquetipo de la cosa

en las letras de ‘rosa’ está la rosa

y todo el Nilo en la palabra ‘Nilo’. 

És una llicència poètica, per descomptat, un joc conceptual, però tinc recopilades desenes d’usos, tant a la nostra literatura com en d’altres, de poetes de notable talent i vàlua, incloent-hi noms més que canònics. Per què continua vigent una cosa tan contraintuïtiva? Crec que perquè reflecteix la nostra confiança en el llenguatge com una habilitat taumatúrgica; perquè volem creure que realment podem conformar la realitat amb les paraules. És fals, però en bones mans continua resultant bonic.

“Volem creure que realment podem conformar la realitat amb les paraules. És fals, però en bones mans continua resultant bonic”

Què trobem Raíz nebulosa?

Raíz nebulosa. Una mirada a la Filología Hispánica és un conjunt de treballs generats per l’Àrea de literatura espanyola de la Universitat de Màlaga, que no tenen un tema comú, tot i que sí que és un espai teòric coincident. Hi ha estudis des del Segle d’Or fins a la literatura del segle XXI -aquesta darrera s’aborda al meu capítol i al de Rafael Malpartida-. El motiu pel qual Azucena López Cobo, Amparo Quiles i jo ho hem volgut fer així, com a coordinadors del llibre, és perquè els monogràfics col·lectius mai solen ser llegits del tot, d’una tirada, sinó que cada lector espiga les seves preferències. Avui les cerques bibliogràfiques es realitzen digitalment i mitjançant repositoris especialitzats, on és factible el seu accés digital fraccionat. Pensar que un monogràfic temàtic interessarà al públic diana més que qualsevol dels seus capítols per separat, pel sol fet que tots aborden una temàtica similar, és limitar la comprensió sobre la manera de recepció de l’assaig acadèmic, com apunta Azucena. El títol del volum parteix d’una cita de María Zambrano, una pensadora que sé que t’interessa: “El poeta es manté vigilant entre el somni originari –l’arrel nebulosa– i la claredat que s’exigeix. Claredat exigida pel mateix somni, que aspira a fer-se per virtut de la paraula poètica” (Filosofia i poesia).

Cervantes és un paisatge?

És un paisatge i una taula de treball. És el que veus per la finestra quan mires i el que hi ha per sota del foli on escrius. És el substrat i l’entorn si escrius en espanyol. Això no vol dir que calgui copiar Cervantes, ni imitar-lo, però sí que crec –i passo a primera persona, perquè no vull sonar prescriptiu, sinó recordar-m’ho només a mi– que he de tenir present la seva lliçó. Quina és la lliçó cervantina? És una lliçó complexa, amb diversos punts: 1). El respecte a la tradició literària no requereix abandonar la paròdia, el pastitx, la crítica ni la ironia respecte dels seus puntuals fruits o models. 2.) Coneix la literatura del teu temps, però no dialoguis amb ella, millor fes-la servir com a material en brut per escriure obres atemporals, que sempre seran de qualsevol temps. 3). No et prenguis gaire seriosament a tu mateix, i encara menys dins de la teva obra. 4). Fes el que t’interessi, sense pensar en el que diran els altres, prou llenya rebràs de tu mateix com per fixar-te en el que arribarà de pell a fora.

Què és el millor que et vas endur de la teva estada a Marràqueix?

El coneixement de la cultura àrab, l’afecte i la immensa hospitalitat dels marroquins que vaig tractar, i el contacte estret durant uns quants anys amb Juan Goytisolo. Gairebé res. Part d’aquell temps a Marràqueix va ser dur per motius personals, però hi va haver altres vivències que m’han conformat.

Com és la universitat a Estocolm?

Doncs com qualsevol altra universitat, però amb uns mitjans i una professionalitat que em van resultar gairebé desconcertants, i que només coneixia dels Estats Units. Això no vol dir que a Suècia es faci millor Filologia, per exemple, que aquí –una comparació, d’altra banda, irrellevant, ja que depèn del rigor i la creativitat de cada estudiós individualment considerat–, però sí que crec que els alumnes tenen una millor experiència d’aprenentatge. Tot plegat està pensat perquè els estudiants surtin amb un enorme coneixement en les seves matèries. La consideració de cada perfil arriba fins al punt que quan es doctoren estudiants en algunes universitats sueques, el director de la tesi crea per a cadascun un programa individual, amb classes privades o particulars on un expert mundial es reuneix per videoconferència amb el doctorand durant dues o tres hores per comentar bibliografia, metodologia, organització del treball, etc. L’expert cobra per aquesta sessió -ho sé perquè n’he fet- i li paga la universitat.

“La Universitat d’Estocolm té una de les biblioteques més pràctiques i belles del món, on no vols anar a treballar, sinó quedar-te a viure”

Ara tornem a Espanya, per exemple a Màlaga: la nostra universitat té un dèficit de gairebé trenta milions d’euros i s’han restringit fins a límits increïbles els diners per a la recerca. La Universitat d’Estocolm té una de les biblioteques més pràctiques i belles del món, on no vols anar a treballar, sinó quedar-t’hi a viure. A la biblioteca de la meva Facultat no hi ha espai per a més llibres, i no accepten donacions. Això no vol dir que no estigui content a Màlaga, estic realment feliç i fem el que podem perquè els alumnes no pateixin totes aquestes mancances, demanant favors a col·legues i fent enginyeria pedagògica amb allò que tenim, però l’entusiasme no ha de ser complaent, sinó crític. Que un ens públic hagi fitxat Broncano per 28 milions d’euros, però que cap administració no dediqui aquests mateixos diners a eixugar el dèficit de la meva universitat, ho diu tot respecte al que en aquest país es considera important.

Per què vas considerar una “novel·la de terror” la teva Autobiografia poètica de l’any 2003?

Foto: Marcos_Cebrián

En aquell moment em va semblar divertit, i de fet és un llibre molt menor que excloc de la meva bibliografia poètica. Quan estàs inèdit o gairebé inèdit prens decisions molt dolentes; cal anar amb compte amb les presses per publicar, i a mi em van jugar males passades. És un llibre de poesia ficcional, i per això la broma de presentar-lo com a autobiografia pertanyent al gènere de terror. Això últim ho era: Autobiografía és un llibre terrorífic, però de tant dolent que és.

Què recomanaries a un jove filòleg espanyol que estigués començant a investigar?

Que no faci el que jo he fet, en cap sentit. Que faci tot el que jo no he fet: li recomanaria seguir l’iter marcat per les agències d’avaluació, no treure els peus del test, no involucrar-se en el món literari, no creuar metodologies, no dispersar la seva atenció investigadora, rendibilitzar les seves línies de feina, no tenir més de dos interessos, no escriure creació, no fer crítica literària, centrar-se en poques coses, no llegir sobre matèries no rendibles per a la investigació… Complint aquestes recomanacions, segur que arriba lluny. És el que ANECA espera que faci.

Això sí, és molt possible que el que escrigui aquest estudiant no m’interessi gaire; com més desviament d’ANECA mostra un text, més gran és el seu interès teòric.

 

Explica’ns com es va gestar Circular 22.

El 1994, durant un viatge que vaig fer a Madrid per presentar-me a unes oposicions que vaig suspendre, després de l’examen vaig agafar un autobús per tornar a casa d’un familiar. Suspès i ja relaxat, mirava la metròpoli (per a algú de Còrdova, Madrid era llavors una megàpolis, com Xangai ara), i de sobte em vaig preguntar si seria capaç d’escriure la ciutat, tota la ciutat, carrer per carrer, plaça per plaça , inventant personatges i arguments per a cadascuna. Allà va sorgir el llibre sencer, d’un cop, al cap. L’epifania va ser brutal, però m’adonava que en aquella època no tenia temps per fer-ho -havia de continuar opositant- i que m’havia de formar millor com a escriptor per emprendre el projecte sense frustrar-lo. Durant els tres anys següents vaig llegir a les meves estones lliures tots els autors experimentals que vaig poder, tant espanyols i llatinoamericans com estrangers, i vaig estudiar teoria literària, estètica, científica, arquitectònica i urbanística, ja que era una ciutat el que em proposava fer. L’octubre del 1997 vaig comprar un paquet de fitxes de mida mitjana, una mica menors que una quartilla, i vaig començar a escriure. En la seva primera configuració, que va regir els lliuraments publicats el 2003 (Editorial Plurabelle) i el 2007 (Berenice), Madrid era l’univers del llibre, però des del 2008 vaig començar a fer-ho més universal, i Madrid va passar a ser el centre, però un centre cada vegada més petit. Amb Circular 22 he donat per tancat el projecte, després de vint-i-cinc anys d’escriptura força continuada. Quan ho vaig veure, em vaig dir a mi mateix que seria un llibre que escriuria durant tota la meva vida, però amb el temps he descobert que vint-i-cinc anys són una vida, i prefereixo que Circular 22 tingui unes dimensions raonables i, sobretot, una tensió d’escriptura que es perdria si em dedico a engreixar-lo, en comptes de fer-lo créixer.

Quins autors espanyols t’interessen darrerament?

Dels vius, segueixo amb especial atenció la narrativa de Begoña Méndez, Rubén Martín Giráldez, Raquel Taranilla, Mario Conca, Andrés Ibáñez, Cristina Morales, Javier Moreno, Belén Gopegui, Gonzalo Torné, Pilar Adón, Luis Rodríguez, Aixa de la Cruz i Borja Bagunyà (no vol dir que siguin els millors, sinó que, per arriscats, són alguns dels que més m’interessen, responent a la teva pregunta; si la pregunta fos quines són les veus més destacades seria una qüestió espinosa, per la resposta de la qual demanaria diners -no és broma-, perquè em portaria anys respondre-la). En poesia, m’interessen els vint-i-dos autors que vaig incloure a La cuarta persona del plural i llegeixo amb atenció Chantal Maillard, Olvido García Valdés, Antoni Gamoneda, Joan Carles Mestre, Olga Novo, Àngel Cerviño, Miquel Casado, Clara Janés, Miren Agur Meabe , Juana Castro, Concha García, Míriam Reyes, Berta Garcia Faet, Angela Segòvia, David Leo Garcia, Dafne Benjumea, Olalla Castro, Nieves Chillón, Isabel Pérez Montalbán, Esther Ramón, Luz Pichel, Chus Pato, Virginia Aguilar Bautista, Ruth Llana, Lucía Boscá, Lola Nieto, Blanca Llum Vidal, entre altres veus de relleu que vaig ressenyant al meu bloc, i trobo moltíssim a faltar Eduardo García i Marta Agudo. Sí, hi ha moltes dones en aquesta llista; crec que les dones ens estan avançant als homes al segle XXI, són més atrevides tant semànticament com formalment; ens estan menjant la torrada, com es diu per aquí.

Qui era Alba Cromm?

La protagonista de la meva segona novel·la, l’obra narrativa de què estic menys satisfet. Sempre experimento i porto els llibres al límit, i aquest risc continu implica que de tant en tant cometràs errors. No és que Alba Cromm sigui fallida, però té errors. No tinc cap interès a reeditar-la, per això hauria de reescriure-la a fons, i el seu món em resulta cada cop més llunyà, segurament perquè és el nostre. El futur d’aquella distopia és aquest present, ara mateix. Nautilus, la intel·ligència artificial que descrivia el 2010 a Alba Cromm, té les mateixes característiques que ChatGPT 4.

Foto: Sanchez_6-28

Estàs enamorat de Cúbit?

Compte amb Cúbit, que no és tan bona com sembla. Se suposa que Alcio la rapta i fuig amb ella per salvar-la dels experiments a què la sotmetrà el seu govern, però després és ella la que experimenta amb Alcio… I això no és més que el principi. Per escriure Cúbit vaig tenir clar que la novel·la requeria que les tres espècies (l’ítria, la humana i la IAR) realment lluitessin per la seva supervivència contra les altres. Les lectures bonistes de l’obra –i del personatge Cúbit– no van ben orientades.

Què escrius ara?

Ara no escric més que articles acadèmics. A l’estiu, si puc, començaré l’esborrany d’una novel·la sobre la qual fa tres anys que estic pensant-hi i prenent notes. Pensava escriure-la l’estiu passat, però encara no estava a punt -o no ho estava jo-. Ara sí, literalment m’explota el cap d’idees i necessito fer-les fora, posar-les per escrit. Mai no he tingut tantes ganes d’escriure.

Hi haurà un Circular 50?

Buf! Crec que no, tinc la ment en altres projectes i ja fa temps que he aconseguit desconnectar del tipus d’atenció que requereix el llibre. L’únic factor de distorsió en els meus plans de deixar enrere el projecte seria que Circular 22 es traduís a altres llengües, per la qual cosa m’hauria de tornar a ficar al seu món, per garantir una bona traducció. I aquí ja no responc; el llibre és un pop en els tentacles del qual seria molt fàcil tornar-hi a caure. En qualsevol cas, passi el que passi, sempre hi serà, perquè el considero el centre nuclear de la meva literatura.


Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *