Un mantra recorre Europa

“La Intel·ligència Artificial no et traurà la feina; ho farà algú que sàpiga fer-la servir”

Llicència Creative Commons

Enrique Benítez Palma

És divertit començar un article parafrasejant l’inici del Manifest Comunista. El mantra -que no pas el fantasma- que recorre Europa i bona part dels països econòmicament avançats té a veure amb l’impacte esperat de la Intel·ligència Artificial (IA) al mercat de treball. I davant l’anunciat cataclisme que espera empleats, ocupadors i estudiants, des de nombroses organitzacions i mitjans de comunicació es repeteix i repeteix la frase, d’autoria confusa, la genealogia de la qual sembla portar-nos a Fei Fei Li, de la Universitat de Stanford.

Tanmateix, si llegim directament Fei Fei Li, tot un referent en l’àmbit de l’ètica de la intel·ligència artificial, les coses canvien de color. Perquè, entre d’altres, és una de les fundadores de l’Institute for Human-Centered AI. En una entrevista del 2024, la professora adverteix d’una cosa força real i incontestable: “la diferència entre els que entenen com utilitzar la IA i els que no, tindrà efectes extremadament profunds”. A la mateixa entrevista, defensa el paper del sector públic com a avaluador de la IA, i recorda la responsabilitat dels desenvolupadors i enginyers a l’hora de reflexionar sobre els impactes ètics i socials dels seus avenços tecnològics. Aquests plantejaments porten a posar sobre la taula l’anomenat “moment Oppenheimer” de la IA, resumit en la fantàstica frase que escriu Benjamin Labatut a MANIAC: “si la nostra espècie havia de sobreviure al segle XX, necessitàvem omplir l’enorme buit deixat per la fugida dels déus, i l’única candidata viable per fer aquesta estranya i esotèrica transformació era la tecnologia”.

Per Fei Fei Li, “l’educació és crítica”. Però quina educació? Una educació que, novament, posi el focus, l’interès i el finançament en l’aprenentatge de certes eines per aconseguir una inserció laboral millor dels estudiants? Una formació continuada dels treballadors per aconseguir una millora de les seves capacitats –upskilling– de manera que les empreses i el sector públic puguin aprofitar tot el potencial de la IA? O potser no es necessiten també continguts humanístics que, en línia amb els postulats de Fei Fei Li, permetin analitzar, comprendre i, arribat el cas, criticar l’aplicació de la IA si es fa passant per sobre de la privadesa de les persones, de les lleis o fins i tot dels drets humans més elementals? A les respostes a aquestes preguntes pertinents hi ha la definició del model de societat en què creiem: una societat d’operaris benintencionats i obedients, o una societat de ciutadans amb capacitats crítiques disposats a constituir-se en un contrapès actiu dels discursos dominants i els grans interessos corporatius. No és un assumpte menor.

La preocupació per les conseqüències de l’explosió de la IA sobre el mercat de treball i l’ocupabilitat ja hi és. No és moment d’analitzar els informes ja existents sobre l’impacte en termes d’ocupació, però sí que podem recordar que les anomenades ‘professions creatives’, que es creien fora de perill, ja senten l’amenaça que suposa la IA Generativa, entrenada amb grans masses de dades sense pagar els drets d’autor corresponents. La galàxia d’aplicacions no deixa de créixer, i aquest univers expansiu enriqueix i empobreix a parts iguals, no sempre de manera equitativa, sense gairebé mai aportant solucions que no siguin el ja conegut que campi qui pugui!

En aquest debat sobre l’educació que cal per afrontar un present dirigit per les tendències tecnològiques imperants, els grans titulars i l’alarmisme irreflexiu, en què les administracions educatives semblen absents -si és que han comparegut-, destaquen algunes propostes a contracorrent que reivindiquen els valors tradicionals de les humanitats i les ciències socials. És el cas, per exemple, de Tallulah Holley, que des del seu bloc de la London School of Economics sosté que “en prioritzar la formació STEM (Science, Technology, Engineering and Maths) sobre les disciplines SHAPE (Social Sciences, Humanities and the Arts for People and Economics) a les escoles preparem malament els estudiants per a un futur complex”. La proposta de la professora Holley és senzilla i raonable, ja que manté que “un pensament únic centrat en la resolució de problemes només a través de les STEM no aprofita la gran quantitat d’eines de què disposem i empobreix totes les disciplines en el procés . Si la col·laboració és una destresa fonamental de SHAPE, hem de treballar plegats, posant sobre la taula persones de molt diversa procedència, experiència i coneixements”.

Les tremendes declaracions de Rishi Sunak amenaçant la continuïtat dels estudis d’Humanitats (“els cursos universitaris que no ofereixin bons resultats, amb taxes d’abandonament altes i escasses perspectives d’ocupació, estaran subjectes a controls”) i l’avenç imparable de postulats polítics lliurats al discurs finançat per les grans corporacions tecnològiques fa presagiar un futur incert i fosc. La recepta, com deia Ulrich Beck, no pot ser la cerca de solucions individuals (biogràfiques) a contradiccions i problemes sistèmics, i l’explosió de la IA és un assumpte sistèmic. Seria millor reflexionar amb coneixement de causa sobre totes les conseqüències socials que comporta la IA, i aplicar l’ètica i la contestada regulació pública, que emana de poders democràtics. Sense una educació humanística i rigorosa, tots estarem a les mans dels algorismes, dels seus dissenyadors i dels seus propietaris. El futur ja és aquí.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons