Entrevista a Steven Forti, professor d’Història Contemporània especialista en extrema dreta

Steven Forti: “L’esquerra ha de tornar a donar la batalla cultural”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Steven Forti, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​acaba de publicar Democracias en extinción. El espectro de las autocracias electorales (Akal), un llibre que aprofundeix i actualitza el que ja va estudiar a Extrema derecha 2.0. Qué es y cómo combatirla (Siglo XXI, 2021). Actualment és també coordinador local del projecte de recerca europeu ‘Analysis of and Response to Extremist Narratives‘ (ARENAS).

Com es regenera una democràcia liberal?

És la pregunta del milió de dòlars… Pel que estem veient, tinc la impressió que als “palaus del poder” molt poca gent sap la resposta. Ara bé, hi podem apuntar algunes idees. En primer lloc, cal posar límit al poder dels nous i vells “oligarques”, limitant el costat “salvatge” del capitalisme. En segon lloc, cal reforçar i, directament, regenerar els cossos intermedis –partits democràtics, sindicats, associacionisme, etc.– que són l’ombra de l’ombra del que van ser. En tercer lloc, cal democratitzar el sistema mediàtic, tant pel que fa als mitjans tradicionals, com a l’espai digital. En quart lloc, cal reconstruir els llaços comunitaris a les nostres societats, cada cop més esfilagarsades i atomitzades per l’impacte del neoliberalisme i les noves tecnologies.

Sense un control democràtic dels grans poders econòmics, sense uns cossos intermedis actius i arrelats al territori, sense un sistema mediàtic realment plural, sense una democratització de l’espai digital i sense una societat civil forta, organitzada i que participa activament a la vida política, les democràcies liberals no podran continuar existint durant molt de temps. Potser no es convertiran en una dictadura o una autocràcia electoral d’un dia per l’altre, però es moriran de mica en mica enmig del desinterès de la gran majoria de la població.

«En els darrers quinze anys, cada cop més països estan passant de ser una democràcia plena a una autocràcia electoral o tancada»

Segons el que has pogut esbrinar, un 71% de la població mundial viu sota una dictadura o una autocràcia… Molt fort, oi?

És dramàtic. No hi ha altres paraules per definir-ho. I el que és més greu és que per primera vegada després de la Segona Guerra Mundial estem vivint una onada desdemocratitzadora que, per més inri, sembla no tenir fi. En els darrers quinze anys, cada cop més països estan passant de ser una democràcia plena a una autocràcia electoral o tancada. Fins al 2009, si bé amb avenços i retrocessos o amb resultats qüestionables, la dinàmica era justament l’oposada: a poc a poc, cada cop més països s’estaven democratitzant. Ara no. Els casos d’Hongria, al cor de la Unió Europea, però també d’Israel, l’Índia o el Salvador són casos paradigmàtics. Abans hi ha hagut Rússia o Veneçuela. Ara potser li tocarà als Estats Units… Hi ha qui diu que es tracta de cicles, que també va passar en altres moments de l’època contemporània i que les aigües tornaran a al seu lloc. Sincerament, no sóc tan optimista. Hi ha una doble diferència que és crucial. D’una banda, a la gran majoria dels casos els processos d’autocratització ja no es donen mitjançant cops d’estat, sinó pel buidament de la democràcia des del poder per part de líders democràticament elegits. De l’altra, aquests processos compten amb el suport d’una part -de vegades majoritària- de la població que ha tingut una experiència -més o menys plena- del que vol dir viure en un sistema democràtic liberal.

Democràcia liberista, emergencialisme, Estat administratiu, democràcia zombie… Són conceptes que es defineixen a les teves pàgines, trets o símptomes que anuncien l’arribada d’una autocràcia electoral…

Tots aquests conceptes ens mostren la gran dificultat existent a definir el tipus de democràcia en què estem vivint. Una cosa que, per cert, és generalitzable. De fet, sovint se sol utilitzar el prefix post- per a qualsevol cosa: postcomunisme, postfeixisme, postliberalisme, postfordisme, postmodernisme… Ens hem quedat sense paraules per descriure aquesta nova època. O potser no les sabem trobar. A principis del mil·lenni, el politòleg britànic Colin Crouch va encunyar el concepte de postdemocràcia per descriure justament unes democràcies liberals que es quedaven cada cop més en mans d’un cercle restringit de l’elit econòmica. La seva intuïció ha estat correcta, però sembla que molt pocs n’han tingut en compte. Si l’extrema dreta guanya les eleccions avui dia, és perquè hi ha quelcom que no funciona a les nostres democràcies. L’extrema dreta és el símptoma: no és la causa de la crisi de la democràcia liberal a tot el món.

Com definiries “neoliberalisme”?

Estrictament, ho podem definir com una teoria econòmica que advoca per la reducció de la intervenció de l’Estat. I aquí citaríem l’escola austríaca i pensadors com von Mises, Hayek i Friedman. Tot i això, crec que el neoliberalisme no és només això: és una Weltanshauung, una visió del món i de la societat. El neoliberalisme ha creat un imaginari que impregna profundament les nostres vides. Si voleu, el neoliberalisme és l’afirmació explícita que, per una banda, el conflicte social no pot ni ha d’existir ni ser tolerat i, de l’altra, que la llibertat i la igualtat no poden ni han d’anar de la mà. Quan Javier Milei crida que “la justícia social és aberrant” està explicitant, al capdavall, sense estratagemes ni intents d’enganys dialèctics, la idea de fons del neoliberalisme, eliminant de cop i volta la seva façana “progressista”, és a dir la defensa de la societat oberta i el multiculturalisme que, a grans trets, havia predominat fins fa dos dies.

«Com va apuntar amb raó el sociòleg francès Philippe Corcuff, les ideologies continuen existint. I són el que expliquen i marquen la visió del món»

Escrius que el terme “populisme” és problemàtic des d’un punt de vista històric o analític…

És un terme que no explica res. Molts sostenen que el populisme és una ideologia, però no hi ha cap corpus doctrinal que els anomenats moviments i partits populistes comparteixin. Suposadament, hi hauria populistes d’extrema dreta, d’esquerra radical i fins i tot “d’extrem centre”. A França s’ha dit que tant Marine Le Pen, així com Jean-Luc Mélenchon i Emmanuel Macron són populistes. Ara bé, si tots són populistes, de què ens serveix aquest concepte? L’únic que podem dir sobre això, si de cas, és que el populisme és un estil polític o, com a molt, una estratègia o una lògica política. Dit en altres paraules, vivim una època en què l’apel·lació al poble –s’entengui el que es vulgui entendre amb aquest “significant buit”, per dir-ho amb Ernesto Laclau– és constant. De fons, però, hi ha ideologies que són diferents. Le Pen no és una populista: és una líder d’extrema dreta que utilitza l’estil populista en la manera de fer política. Si comprem el paradigma del populisme, acabem esborrant l’existència de les ideologies polítiques. I, per més que aquests darrers anys hi hagi un cert confusionisme ideològic, com va apuntar amb raó el sociòleg francès Philippe Corcuff, les ideologies segueixen existint. I són el que expliquen i marquen la visió del món.

Com es combat una autocràcia electoral?

Se’ls ho hauria de preguntar als activistes democràtics hongaresos, turcs o russos… Almenys, els que segueixen vius i no estan tancats en presons de màxima seguretat, acusats de terrorisme. La qüestió és que, una vegada instaurada, una autocràcia electoral és molt difícil de tombar, per dir-ho amb un eufemisme. Erdogan i Putin fa més de vint anys que són al poder, Orbán més de quinze. La lluita s’ha de donar sobretot abans. I de manera urgent als països que estan movent els primers passos cap a l’autocratització. Ara, per exemple, als Estats Units, Itàlia o Argentina. A El Salvador ja és tard. A Israel probablement també, si alguna cosa no canvia aviat. L’únic cas d’èxit -almenys de moment- és el polonès, on, després de vuit anys de governs de Llei i Justícia, l’oposició ha aconseguit guanyar les eleccions i desbancar els ultradretans que estaven seguint els passos d’Orbán. La societat civil ha estat clau. Sense aquest element no es va enlloc. Però, compte: la batalla no està guanyada tampoc a Polònia. Ni de bon tros.

Què són Modi, Erdogan, Putin i Duterte?

Uns líders autoritaris. Dos politòlegs nord-americans, Steven Levitsky i Lucan Way, han encunyat el concepte d’autoritarisme competitiu per descriure el tipus de règim instaurat en casos com aquests. Ideològicament, no té gaire sentit definir-los com a feixistes o d’extrema dreta. És evident que no són progressistes i que són nacionalistes i ultraconservadors, però l’aplicació dels conceptes d’esquerra i dreta en països no occidentals és summament problemàtica. Esquerra i dreta són conceptes que neixen amb la Revolució francesa. Si vols, podem dir que Modi, Erdogan, Putin i Duterte són uns nacionalistes ultraconservadors autoritaris.

«No costa entendre que Berlusconi va ser, amb caràcter general, Trump abans de Trump»

Per què va ser tan rellevant Silvio Berlusconi?

Essencialment, per dues raons. D’una banda, perquè va ser el primer a Europa després de la Segona Guerra Mundial que va legitimar el neofeixisme com a força de govern. El Moviment Social Italià, fundat el 1946 pels excombatents de la República de Saló, va entrar a l’executiu de Berlusconi a la Itàlia del 1994. Aquest moment marca un abans i un després. L’any 2000, li va tocar a Àustria amb l’entrada de l’FPÖ de Jörg Haider al govern de Viena. Més recentment, l’anomenat cordó sanitari ha implosionat arreu. Berlusconi, en síntesi, va venir a dir que la dreta que havia acceptat les regles del joc democràtic després del 1945 no devia fer-li fàstics als ultres que tenia a la seva dreta: eren uns “animals de companyia” acceptables. Així mateix, Berlusconi va ser fonamental en allò que avui en diem guerres culturals: el fundador de Forza Italia va llançar una ofensiva per terra, mar i aire contra el consens antifeixista que havia estat el fonament de la República italiana, comprant i popularitzant, a la seva manera, lemes i temes difosos per l’extrema dreta durant dècades. D’altra banda, Berlusconi va importar una manera de fer política molt nord-americana, utilitzant les televisions com a palanca per conquerir el consens popular. No va ser l’únic per aquell temps que ho va intentar, però va ser qui va tenir més èxit. Tenint en compte això, no costa d’entendre que Berlusconi va ser, amb caràcter general, Trump abans de Trump.

Qui és Alain de Benoist?

Un intel·lectual i un activista neofeixista francès que a finals dels anys seixanta va entendre que, per poder tenir possibilitats de conquerir l’hegemonia política en el futur, l’extrema dreta havia de donar la batalla cultural. De Benoist va llegir des de posicions neofeixistes a l’intel·lectual comunista italià Antonio Gramsci, que als anys d’entreguerres, des de les presons feixistes, havia plantejat el concepte d’hegemonia cultural. De Benoist va fer una lectura instrumental del gramscisme, deixant de banda alguns elements clau del pensament de Gramsci. De tota manera, va plantejar la que es coneix com a estratègia metapolítica: la voluntat de rearmar ideològicament a la dreta i influir en els mitjans de comunicació, els debats públics i els mateixos partits existents, amb l’objectiu de moure la que es coneix com a ‘finestra d’Overton’ –allò que és acceptable dir en un determinat context geogràfic i històric- cap a posicions ultradretanes. De Benoist no és cap titellaire de Le Pen, Orbán, Meloni, Trump o Kickl, però ha marcat un camí que, explícitament o implícitament, les extremes dretes han seguit des dels anys vuitanta. D’aquells testos, aquestes olles.

Movem-nos una mica al passat. Com vas arribar a l’estudi d’Óscar Pérez Solís? Per què t’ha interessat?

Va ser als anys de la meva tesi doctoral. Estava estudiant els trànsfugues a l’Europa d’entreguerres, és a dir, els dirigents polítics que van passar de l’esquerra al feixisme. A Itàlia, ja havia trobat una vintena de quadres polítics de primera, segona o tercera fila que entre la Primera i la Segona Guerra Mundial van abandonar el comunisme, el socialisme o el sindicalisme revolucionari per abraçar el feixisme de Mussolini que, per cert, va ser el “primer” trànsfuga… Hi va haver qui ho va fer per oportunisme, però altres ho van fer per convicció. La història no és mai una línia recta: de vegades fa tombs inesperats. Doncs bé, a França vaig detectar altres casos. Tot i així, aleshores, estem parlant del 2006-2007, a Espanya era un terreny pràcticament verge des del punt de vista historiogràfic. Fou en aquest context que em vaig topar amb Pérez Solís, un personatge sens dubte peculiar: militar de carrera a principis de segle, anarquista, després socialista a la Valladolid dels anys deu, fundador del Partit Comunista Obrer Espanyol i un dels màxims dirigents del petit PCE als anys vint… el 1927, empresonat a Montjuic per la dictadura de Primo de Rivera, es va convertir al catolicisme i es va anar acostant paulatinament a la dreta regionalista castellana. Durant la Segona República es va radicalitzar fins al punt de ser un dels enllaços dels revoltats a Oviedo el juliol de 1936. Va seguir fins a la seva mort, el 1951, com a periodista i propagandista falangista

«Cal tornar als valors de la Il·lustració que, de fet, és el veritable blanc de tots els atacs de l’extrema dreta»

Com pot contribuir el sistema educatiu per impedir l’arribada de règims antiliberals?

Primer, estimulant el pensament crític entre les noves generacions. Sense pensament crític, no hi ha ciutadans lliures. Segon, explicant que la democràcia és un projecte que no s’acaba mai i que la seva mateixa existència depèn de la participació de tots nosaltres. Sense una ciutadania activa, no hi ha res publica. Tercer, aclarint que no hi ha llibertat sense igualtat: cal tornar als valors de la Il·lustració que, de fet, és el veritable blanc de tots els atacs de l’extrema dreta. Quart, promovent l’alfabetització digital, és a dir, uns ciutadans que sàpiguen detectar les fake news i les falses informacions que circulen a les xarxes socials (i també als mitjans tradicionals, tot sigui dit de passada).

Què és l’extrema dreta 2.0? És o no feixisme?

La d’extrema dreta 2.0 és una definició que he proposat justament per intentar tancar el debat interminable sobre si els Trump, les Meloni, les Le Pen, els Abascal, els Milei o els Orbán són feixistes. Aclarim una cosa: dir que no són feixistes no vol dir que no siguin una amenaça per a la mateixa supervivència dels sistemes democràtics. Senzillament, són quelcom diferent del feixisme històric, si bé hi pot haver elements de continuïtat, més o menys marcats depenent del context nacional. La qüestió de fons és que no podem banalitzar el feixisme fins a considerar així qualsevol projecte polític que sigui nacionalista, racista i autoritari. Com va explicar l’historiador italià Emilio Gentile, el feixisme històric tenia uns elements nuclears que, de moment, no trobem a les noves extremes dretes, com ara el totalitarisme, el partit-milícia o l’element palingenètic.

«Amb extrema dreta 2.0, doncs, amb una certa provocació, he volgut subratllar que estem davant d’alguna cosa que, encara que beu del passat, també és nova»

Amb extrema dreta 2.0, doncs, amb una certa provocació, he volgut subratllar que estem davant d’alguna cosa que, encara que beu del passat, és també nova. Aquesta nova extrema dreta és fruit de les transformacions i de les actualitzacions ideològiques començades amb de Benoist i la Nouvelle Droite als anys seixanta, però també és filla de les noves tecnologies que ha sabut utilitzar abans i millor que els altres per viralitzar el seu discurs i les seves idees, permetent així la seva normalització. Finalment, el meu propòsit ha estat també remarcar que estem parlant d’una gran família global: més enllà de les divergències que puguin tenir sobre alguns temes, tots aquests líders polítics comparteixen la gran majoria de referències ideològiques i d’estratègies polítiques i comunicatives. Ells mateixos es consideren part d’una mateixa família: només cal veure les seves relacions personals i l’espessa xarxa de fundacions, think tanks i associacions que comparteixen.

Quin hauria de ser el paper de l’esquerra en un panorama tan inquietant?

L’esquerra ha de tornar a fer la batalla cultural. L’extrema dreta fa dècades que pica pedra: ara està recollint els fruits. Donar la batalla cultural vol dir promoure un projecte esperançador de futur. Un projecte que ha de ser inclusiu i incloent. Un projecte que rebutgi tant els cants de sirena del neoliberalisme, així com el puritanisme ideològic autoguetitzant. Al mateix temps, però, l’esquerra ha de saber crear novament comunitat, reconstruint els llaços trencats fruit de gairebé mig segle d’hegemonia neoliberal. Aquesta comunitat no es construeix, com els agrada repetir als roig-bruns, pensant que les lluites materials no van de la mà de les mal anomenades lluites identitàries: unes millors condicions de vida per a la classe treballadora seran possibles, èticament i políticament, només si hi ha igualtat de gènere, ple reconeixement dels drets LGTBIQ+ i de la població migrant. El repte és enorme, sens dubte. Però el temps corre i el que ens juguem és moltíssim.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons