Salvador de Madariaga i la universitat

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

El 1975, la casa Destino publicava una recopilació d’assajos polítics del veterà escriptor, professor i diplomàtic liberal Salvador de Madariaga, A la orilla del río de los sucesos. El llibre va tenir un cert èxit, perquè encara es reimprimia deu anys després. Quan Madariaga evitava la petulància, encara era un autor ple d’interès. La Universidat és un dels articles que Destino va recuperar en la senyalada data de la mort del dictador, per la qual cosa podríem dir que aquest petit llibre, una baula entre la cultura de preguerra i la transició imminent, era una mena de carta al futur immediat.

L’exministre d’Instrucció Pública republicà escrivia: “L’organització universitària d’Espanya és tema d’actualitat des que es va anunciar el propòsit oficial de crear tres universitats noves; però el tema està en debat perenne per ser la universitat el cervell de la nació, de manera que on no regeix la universitat no regeix el cervell”. Madariaga recordava haver rebut una carta d’un lector comunista que definia la universitat com un niu de paràsits, i per rebatre aquesta definició es va posar a repensar un pla de desenvolupament acadèmic.

La primera conclusió a què arriba és que la Universitat és molt més que un centre docent, perquè també és un centre d’especulació científica i investigació. I aquí és on ofereix un calc d’Ortega y Gasset, l’assaig del qual Misión de la universidad era del 1930. Ortega ja va deixar escrit que els centres de docència i els de recerca havien de compartir institució, però no edifici ni personal. Madariaga ho argumentava així: “El tipus d’intel·ligència i fins i tot de temperament que es requereix per a l’ensenyament és molt diferent del que fa falta per a la investigació. Jo he tingut com a professors a París dos dels genis més eminents de la ciència europea: Henri Poincaré i Henri Becquerel; i eren dos professors pèssims; però recordo un professor d’álgebra superior i un altre de geometria que no han passat a la història com a matemàtics, però que eren genials com a professors”.

Després es canvia de tema i es traça un pla universitari de naturalesa territorial, o, altrament dit, la reorganització universitària espanyola és per a Madariaga, sobretot, un tema de política regional. Escriu, cap a la meitat del seu article, que “avui estem en ple règim burocràtic i mecànic”. No anava pas desencaminat, quan actualment sembla que les ajudes europees tendeixen a separar el personal de recerca de les plantilles docents, i la burocratització ha arribat a límits inèdits. El que meditava Madariaga no era res més que l’articulació de les nacions sense Estat espanyoles a través de la Universitat, és a dir, un esbós d’autonomisme basat en les construccions acadèmiques. I això el 1975!, quan els plantejaments liberals de l’Ortega d’España invertebrada (1922) anaven a envernissar l’Estat autonòmic a través també de records, supervivents i deixebles baula com Julián Marías.

Madariaga concep l’Estat espanyol com un mecanisme complex d’interacció centre-perifèria, en què el centre no cedeix sobirania (l’obsessió d’Ortega) però  la perifèria serveix d’estímul permanent per a l’activació de l’administració. Les noves universitats tindrien dos rangs diferents: un de nacional (Madrid, Salamanca i Barcelona) i un altre de regional que garantiria la varietat interna i el pluralisme, amb universitats menors però imprescindibles com a engranatges d’encaix territorial i desenvolupament nacional.

Madariaga era un capdavanter de l’Espanya diversa, però no ens enganyem: el seu esquema continua sent menendezpelayano. Si bé comporta un liberalisme evolucionat i conscient de les complexitats del segle XX, ni se li acut rellançar cap mena de disseny federal o políticament seriós, limitant-se a assenyalar que tant el centralisme uniformitzador com els separatismes són “disbarats”. La seva visió moderada és, ho hem dit, la que va acabar triomfant. El millor de la seva feina és la desimboltura cosmopolita, un bon sentit conservador que aconseguia equilibrar la irrealitat d’algunes oposicions antifranquistes i superar el paleotecnocratisme de la cúpula franquista.

Concloïa Madariaga, en la seva anàlisi del que ha de ser una Universitat: “Hi ha dos extrems per evitar: viure a l’aire abstracte o convertir-se en una plaça pública”. Això ho va captar a la perfecció: sense sentit elitista, entenent “elitisme” com a elevació cultural i científica deslligada de privilegis socials, no es podia omplir la nació d’estudis seriosos; però amb excés d’elitisme, es podia caure fàcilment a la irrellevància. La Universitat, doncs, havia de ser també un rellotge complex en què es contaminessin lliurement els camps de recerca, prou aïllat del món per crear ciència base o saber especulatiu, però sabent després tornar-lo a la societat en forma de millores materials i ètiques, sense caure en el populisme ni els utilitarismes contemporanis. Madariaga ho sabia bé, havia exercit la docència a Oxford.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons