Entrevista a Rodrigo Blanco Calderón, escriptor

Rodrigo Blanco Calderón: “París fou un mite que se’m va enfondrar”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

El més evident que es pot dir de Rodrigo Blanco Calderón (Caracas, 1981) és que és un dels escriptors més sòlids del panorama actual en llengua espanyola. El seu estil entre nocturn i contundent, ple de frases tallants i instint breu, no li falla mai, en un món tan ple d’oportunistes i xerrameca buida. Vam tenir l’ocasió de fer-la petar durant el passat festival barceloní KmAmèrica i d’aquí va sorgir el meu interès creixent per la seva obra.

És evident que a Simpatía (2021) i en alguns dels teus contes, Caracas és un personatge més de la narració. Un ens que respira i envolta els protagonistes en violència i desconcert. Et consideres un escriptor social, o mires de fer història sobre uns fets recents que el món sembla voler ignorar?

No em considero un escriptor social, talment si pensem en les tesis del realisme social a la literatura i les exigències que acompanyen una aital estètica (que, per a mi, seria la negació de l’estètica). Però és cert que elements i successos que han marcat la societat veneçolana són, sovint, els disparadors de les trames a les meves novel·les i contes. Jo això ho veig, o ho utilitzo, com un marc per al desenvolupament dels personatges, que és el que al final realment importa.

Quins són els teus referents literaris principals?

Són molts i van canviant amb els anys, però alguns persisteixen: Jorge Luis Borges, Teresa de la Parra, Rómulo Gallegos, Ricardo Piglia, Juan Rulfo, Roberto Bolaño, Elisa Lerner, Carson McCullers, Louise Glück, Ismaíl Kadaré, José Antonio Ramos Sucre, Joseph Brodsky, André Breton, Nicanor Parra, Francisco Massiani, Darío Lancini, per dir-ne només alguns que em vénen al cap ara mateix.

Quins autors o autores veneçolanes actuals recomanaries?

En narrativa, recomanaria amb entusiasme Juan Carlos Méndez Guédez, Maria Elena Morán, Daniel Centeno, Karina Sainz Borgo, Juan Carles Xirinos, Keila Vall de la Ville, Héctor Torres, Gabriela Consuegra, Jesús Miguel Soto i Loredana Volpe.

En poesia, recomanaria llegir Santiago Acosta, Natasha Tiniacos, Jesús Montoya, Pamela Rahn, Alejandro Castro, Sonia Chocrón, Adalber Salas, Graciela Yáñez Vicentini, Carmen Verde, Yolanda Pantin, Willy Mckey, Igor Barreto, Rafael Cadenas.

Tinc entès que Simpatia s’inspira en fets reals, que hi va haver una història relacionada amb els abandonaments massius de gossos que et va permetre construir la teva novel·la…

 Sí, aquesta novel·la va tenir com un dels seus disparadors l’abandó massiu de gossos a Veneçuela, com a conseqüència de l’èxode massiu de veneçolans. És una situació que, a hores d’ara, persisteix. Vaig escollir aquest angle per a narrar aquest esquinçament que ha implicat l’èxode veneçolà com una manera de desfer-me, potser, de la dicotomia de l’emigrat i el que es va quedar. Vaig escollir els més indefensos dels éssers, que són sempre els animals. En aquest cas, els gossos.

Què són Màlaga i París per a tu?

París fou un mite que se’m va esfondrar quan hi vaig viure durant tres anys. Avui són unes ruïnes majestuoses a on sempre hi vull tornar, però només de visita. Màlaga, en canvi, és un paradís inesperat i quotidià.

A la teva novel·la The Night (2016) apareix Sergio Pitol. Quina és la teva relació amb la seva escriptura?

Una relació molt circumstancial. Recordo que quan era adolescent, la meva mare va arribar a casa amb un exemplar de El relat venecià de Billy Upward, signat pel seu autor, Sergio Pitol. Era una antologia de contes de l’escriptor mexicà publicada per Monte Ávila als anys noranta. I aquest llibre sempre em va cridar l’atenció, tot i que encara hagués de passar molt de temps per tenir la capacitat d’endinsar-me al món de Pitol.   Després, quan estava escrivint The Night i em vaig posar a indagar la vida de Darío Lancini, vaig veure que Pitol va jugar un rol discret però crucial en la seva història: va ser ell qui va lliurar a Julio Cortázar un exemplar de Sentir Darío, de Darío Lancini. Després vaig descobrir que Pitol havia estat una temporada a Caracas, als anys cinquanta.

Com se’t va acudir la trama del teu conte “Forats negres”? Explica’ns alguna cosa sobre l’escriptura d’aquest relat.

Aquest relat és producte de les meves aventures nocturnes quan vivia a Caracas. Mai vaig tenir cotxe i, moltes vegades, a altes hores de la matinada, em tocava agafar un taxi. Em vaig fer amic de molts taxistes, que són una inesgotable font d’històries estranyes. I un d’ells em va explicar la de La Tetona, una dona que solia anar amb moto i amb els pits a l’aire a altes hores de la matinada per la Cota Mil a Caracas. La Cota Mil és una mena d’autopista que circumval·la d’oest a est la ciutat. I a partir de certa hora, els taxistes s’apostaven en un lloc específic per a veure passar la Tetona, a tota velocitat. «Agujeros negros» és un conte que intenta captar el que hi pot haver darrere d’aquesta imatge fugaç.

Finalment, preguntes obligades: Què estàs escrivint? Quins són els teus projectes actualment?

Estic escrivint un parell de novel·les. Una curta i una altra molt llarga. Alterno entre un projecte i l’altre.

Som tots vedells?

Des de la perspectiva de Cronos, del qual tots som fills que serem devorats per ell, sí.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons