• Humanitats
  • 30 d'abril de 2024
  • Sense comentaris
  • 9 temps de lectura

Retrats d’una tertúlia: Pombo

Retrats d’una tertúlia: Pombo

Retrats d’una tertúlia: Pombo

El terme plebeu referit a Madrid (utilitzat per d´Ors de manera epigramàtica) aclareix un dels trets d’aquella tertúlia, que va donar cabuda a personatges de molt variat aspecte

“La tertúlia del Cafè de Pombo”, de Gutiérrez Solana. / Imatge: https://www.museoreinasofia.es/coleccion/obra/tertulia-cafe-pombo

Llicència Creative Commons

 

Eduardo Alaminos

 

Sens dubte el quadre de José Gutiérrez Solana, La tertúlia del Cafè de Pombo (Museu Reina Sofia) és el document gràfic més important sobre ella. Es pot afirmar que aquesta obra ha transcendit el seu propi àmbit, el de la tertúlia creada per Ramón Gómez de la Serna, convertint-se en una imatge que retrata tota una època, la d’un cert Madrid inconformista, en el primer terç del segle XX. “Temple i palestra” i àmbit de “efervescent atmosfera d’inconformisme estètic” s’ha escrit sobre ella (Domingo Ródenas de Moya.  El orden del azar. Guillermo de Torre entre los Borges, 2023).

El naixement de la tertúlia de Pombo, el 1915, va ser acompanyat pel llançament d’una Primera Proclama, editada com a plec solt (730 x 535 mm.) (hi ha edició facsimilar publicada per Poesía. Revista de información poética, núm. 3, 1978) que podem considerar alhora com un manifest (tan habituals en l’àmbit de les avantguardes artístiques i literàries d’aquells anys), com una acta notarial de la seva obertura i existència i fins i tot com un avanç de l’estructura que tindrien els dos llibres que Ramón, el seu creador, va dedicar a ella: Pombo (1918) i La sagrada cripta de Pombo (1924).

En l’anvers, la Proclama s’obria amb una sintètica imatge, un dibuix a línia i tintes planes de Salvador Bartolozzi en el qual efigiaba a onze tertulians asseguts i tocats amb barrets de copa, i a un cambrer, dempeus, amb un gran mirall a la seva esquena en el qual es reflecteix a base de punts un fragment d’un llum de gas del Cafè i altres formes de difícil identificació. Aquesta imatge, la primera de la tertúlia, fa de pòrtic al text dirigit a un tal Sr. D… que signava Ramón. En aquesta cara també s’incloïa una reproducció del quadre d’Antonio Gisbert, Afusellament de Torrijos i els seus companys a les platges de Màlaga (1888) (Museu del Prado), en clara al·lusió al liberalisme i heroïcitat de la tertúlia que confirmaria Ortega y Gasset posteriorment en un famós discurs (“són vostès l’última generació liberal”), i, finalment, una orla tipogràfica amb el nom dels fundadors: Manuel Abril, Salvador Bartolozzi, José Bergamín, Rafael Bergamín, Tomás Borrás, Rafael Cansinos-Assens, José Gutiérrez Solana, Ramón Gómez de la Serna, Gustavo Maeztu, Diego Mª Rivera, Rafael Romero Calvet i José Cerezo (“cambrer de la nostra capella”), onze noms com en el dibuix de Bartolozzi.

En el revers de la fulla, s’incloïen una targeta de Ramón amb la seva “silueta monográmatica”, així la va definir el mateix Ramón, que li va fer l’escultor Julio Antonio, i dues referències de lloc i temps: “Dissabtes /nit” i “Antic cafè i botillería de Pombo”; l’Ex-libris confeccionat per l’arquitecte Rafael Bergamín, un dibuix del llum pombiana en forma de lira que es convertiria en el logotip del Cafè al qual Alfonso Reyes va qualificar de “dibuix sutilitzat de l’aranya de gas” i que Ramón inclouria com a capçalera en la capçalera de les seves cartes. Finalment, precedint al peu d’impremta, un avís en el qual llegim: “Sobre aquest Pombo nostre han dit belles paraules COLOMBINE en el Heraldo i XENIUS en ´La Veu´”.

Aquestes dues referències literàries (perquè el literari també va contribuir a formar la imatge de la tertúlia pombiana) podem considerar-les, juntament amb les imatges i els textos de la pròpia Proclama, com els primers retrats literaris que es van escriure sobre Pombo. Començaré pel d’Eugeni d’Ors, titulat “Epigrama del Pombo”, publicat en La Veu de Catalunya el 16 de juny de 1915, núm. 5.790, pg. 1, edició del Matí.

Com ha assenyalat Andreu Navarra “a Madrid, d’Ors no es perdia tertúlia, festa ni commemoració (…) se li va poder veure amb freqüència en les tertúlies del moviment ultraísta (….) i era també assidu de la fonamental tertúlia de Pombo, on era molt respectat” (La escritura y el poder. Vida y ambiciones de Eugeni d´Ors [2018]). De la glossa de d´Ors en La Veu de Catalunya m’interessa destacar diverses imatges: la primera, aquella en la qual d’Ors retrata al Pombo nocturn, el de les onze de la nit, com “una perla sostinguda per un ombrívol llaç romàntic en el bell coll plebeu i agitat de Madrid”. Xavier Pla en comentar la glossa dorsiana conclou que “Pombo, la perla de Madrid, estava per a ser vista i mostrada, fins per a ´suar-la´, perquè, en definitiva pogués brillar delicada i suaument cada nit”. (“De Ramón a Eugenio, de Buenos Aires a Madrid. Unas cartas inéditas, Revista de Occidente, nº 481, 2021). Així doncs enfront d’altres Cafès que d’Ors considerava com a diamants, Pombo ho concebia com una perla, però no hem d’oblidar que el terme perla va poder fer-se servir també de manera irònica.

El terme plebeu referit a Madrid (utilitzat aquí per d´Ors de manera epigramàtica) aclareix un dels trets d’aquella tertúlia, que va donar cabuda a personatges de molt variat aspecte, enfront, per exemple, a la limitada i elitista tertúlia de la Revista de Occidente, creada per Ortega y Gasset, i estudiada recentment per Juan Manuel Bonet, Fernando R. Lafuente i Fernando Castillo (Catàleg de l’exposició Revista de Occidente o la modernidad española [2023]). D’Ors va percebre la tertúlia pombiana com un focus d’agitació respecte d’aquell context cultural que Ramón denunciava al començament de la Proclama: “tot és cada vegada més maldestre, més travat, més insidiós i més retardatari”. Considerada la tertúlia com un ésser col·lectiu, el plebeu, o si es prefereix el castís, ho associava a uns certs trets romàntics, dos eixos que Ramón va saber conciliar admirablement, enfilant-los sense solució de continuïtat, amb altres atributs del XIX, el popular, la defensa de la modernitat i l’exaltació del nou.

La segona imatge dorsiana, i aquesta em sembla potser més interessant encara com a conceptualització de la tertúlia, és el considerar que Pombo s’assembla “al color d’una certa vitrina, plena igualment de records romàntics, en un museu de París, el Carnavalet”. Mes aquesta perla romàntica de París –afegeix– està reclosa i massa guardada”. Per què cita d’´Ors, aquest Museu? El Museu Carnavalet (inaugurat el 1882) va néixer per indicació del baró Haussmann un any abans d’escometre la seva amplíssima reforma urbanística (1865) que inauguraria el París modern. El museu anava a recollir tots els vestigis que la reforma faria desaparèixer inexorablement.

La sagrada cripta de Pombo va ser considerada així per d´Ors com el Carnavalet de les tertúlies, tret que menys pudorós pel caràcter de la ciutat, Madrid. Sent així, els dos llibres que Ramón li va dedicar podríem visualitzar-los com a vitrines carregades de records, testimoniatges i anècdotes.


Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *