Restar llevando (Restar portant-ne)

Parafrasejant en Juan de Mairena d’Antonio Machado, el llibre està escrit per a Agamèmnon i el seu porquer

Llicència Creative Commons

Víctor Guiu Aguilar

Després d’una doble aproximació a temes d’actualitat com la despoblació (“El rural ha mort”) o la filosofia «parda», a l’obra “La Global-imbecilització”, on apareixien de tot de passada (o no tant) temes relacionats amb l’àmbit educatiu, els editors de l’editorial Dobleuve, establerta en aquest Terol tan nomenat però tan desconegut, van decidir que totes aquelles anècdotes sobre les classes a secundària que els feien portar-se les mans al cap, tinguessin cabuda en una nova publicació breu, de divulgació.

Amb certa «somardería», terme que es traduiria al català com a «sornegueria, però amb una mica de mala bava», vaig emprendre el projecte de donar a conèixer, a través d’un anecdotari recollit per desenes d’amics i companys, un llibre dels que aspira a no agradar a ningú. I dic no agradar perquè, tot i que escrit des de la ironia i l’humor, són qüestions que, de fet, no fan cap gràcia.

Perquè no fa cap gràcia que es desmantelli el coneixement i el valor del saber al davant dels nostres nassos o que l’accés a l’educació i a la cultura de les classes més desafavorides s’hagi convertit en una cosa secundària (o terciària).

La societat assisteix a aquest drama sense pena ni glòria. Instal·lats en una posició aliena a la realitat, comprem productes que ens edulcoren per televisions i mitjans de desinformació de masses. Els experts manen; nosaltres obeïm?

El rei continua nu però els terraplanistes educatius insisteixen en els seus dogmes i pseudociències. Tenen la paella agafada pel mànec i la classe política, molts van fer l’ESO, agafada d’altres indrets menys pudorosos.

Mentrestant, en un món on youtubers i influencers de dubtosa qualitat moral diuen el que han de pensar els nostres fills, les preocupacions fonamentals de les famílies i dels responsables educatius és buscar sempre un culpable abans que una solució. Difícilment trobarem un mínim crèdit per res que hauria de ser fonamental en la discussió de l’actualitat. Milions de pedaços davant d’una educació líquida que fa dècades que se’ns escola pels dits.

A la filla d’un amic, que fa magisteri, li va cridar massa l’atenció que gran part de les seves companyes a la facultat de ciències(?) de l’educació(?) fossin incapaces de fer una resta portant-ne (de la columna anterior, és clar). Ja saben vostès la lletania de “l’important és saber ensenyar” –el no-res, afegiria jo–. D’aquí el nom d’un llibre que, més que no indagar en els perquès i en l’estudi de metodologies i legislació (millors doctors hi ha per a tractar aquesta problemàtica), vol ser un punt de partida per tal que ens assabentem del que passa. Parafrasejant en Juan de Mairena d’Antonio Machado, el llibre està escrit per a Agamèmnon i el seu porquer. Per als pares, per als fills i per als… Perquè, cap a quin model social estem anant si el que n’hauria de ser la base fa aigües? Hi ha marxa enrere? Tinc algunes respostes que no m’agradaria compartir, per això me les guardo, però té sentit prendre partit i fer un pas endavant, explicant al nostre entorn més immediat el que veiem contínuament a la nostra feina.

Així, doncs, l’anecdotari comú ens serveix com a teràpia de grup per a docents i, sobretot, com a coneixement de primera mà del que hi ha darrere d’aquest aprovat o titulació d’aquest fill que tens a casa però que difícilment entén un text de més de dues línies. Quan tots tinguem papers el paper no servirà de res i quedarà un pòsit filtrat de tot coneixement.

Molts ja vam ser incrèduls d’aquelles primeres reformes indiscriminades i absurdes que van denigrar la base fonamental de les facultats de Filosofia i Lletres, hiperespecialitzant-nos per, al capdavall, acabar sabent molt menys que els professors que ens feien classe. Així que qualsevol que tingui cert sentit crític ja sap de què parlo.

La insistència malaltissa en la vocació per sobre de la professionalitat i el saber. Els experts i gurus que campen a tort i a dret adoctrinant desertors de l’educació. Les noves metodologies, més velles que l’anar a peu, i inútils facècies que omplen milers de llibres de text. El bilingüisme i les tablets com a nou paradigma. El frau de l’EBAU i de l’avaluació, amb una insistència especial en aquests dies màgics dels Reis Mags en què s’han convertit les juntes d’avaluació. La incompetència i la frustració de tants a qui ens pesa una feina que ningú valora. La deixadesa manifesta de molts dels nostres companys. L’equivocat raonament del fals progressisme convertit en producte de consum.

El nostre país no es mereix això. Ja que ens ho posen tan difícil per a ensenyar, que ens deixin almenys dir una gran part de la veritat.

Títul: Restar llevando (Mal-tratado breve sobre ¿Educación?)

Autor: Guiu Aguilar, Víctor; ;

Editorial: Dobleuve; Terol, 2024.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons