Recordant Rodolfo Llopis, pedagog i polític del segle xx

Llicència Creative Commons

Soledad Bengoechea

En uns moments en què la societat espanyola participa activament en el debat sempitern sobre quines han de ser les característiques i formulacions del sistema educatiu, és útil evocar la figura de Rodolfo Llopis Ferrándiz, pedagog, dirigent socialista i maçó. Una de les persones més influents a nivell educatiu al nostre país, especialment durant la Segona República. Ara, quan ni ell ni el que va significar suposa un perill per a ningú, és possible fer una revisió tranquil·la, objectiva, científica, de la seva vida i de la seva obra.

Llopis va néixer un fred 27 de febrer de 1895 a la població alacantina de Callosa d’en Sarrià. Tres anys més tard, la família va fixar la seva residència a Alacant, on va romandre fins que Rodolfo va finalitzar els estudis de mestre a l’Escola Normal d’aquesta ciutat.

El 1911, la feina del seu pare, sergent de la guàrdia civil, va conduir la família a Madrid. A la capital, Llopis va tenir la sort d´entrar en contacte amb representants de la prestigiosa Institución Libre de Enseñanza. L’any següent, va anar com a lector d’espanyol a l’Escola Normal d’Auch a França. Més tard, va ingressar a l’Escuela Superior de Magisterio de Madrid, a la secció de Lletres, on va tenir l’oportunitat de relacionar-se amb Manuel Bartolomé Cossío i amb Luis de Zulueta. El 1917 es va incorporar a la Unión General de Trabajadores (UGT). Ben aviat va rebre l’encàrrec de revitalitzar l’Associació i fer-ne un sindicat d’ideologia socialista. Aquest sindicat va passar a anomenar-se més tard Federación de Trabajadores de la Enseñanza (FETE). Llopis en va ser el fundador i primer president. Dos anys després va finalitzar els estudis i va arribar a ser Secretari General de l’Asociación General de Maestros, fundada el 1912.

La seva primera destinació docent va ser a la ciutat de Cuenca. Allí, l’any 1919, va ser nomenat professor de l’Escola Normal i va impartir-hi classes de Geografia fins al novembre de 1930. Amb 26 anys ja era secretari del centre, tot actuant amb ànims de renovaciói del sistema pedagògic vigent fins aquells moments, de manera especial en el terreny de les activitats pràctiques que dirigia als seus alumnes, amb visites als espais geogràfics propers a la ciutat o excursions formatives a Toledo, Madrid, Guadalajara, Alcalá de Henares i l’Escorial, experiències fins aleshores desconegudes a la Normal de Cuenca.

Va ser llavors que es va anar introduint, a poc a poc, a la maçoneria. A partir de 1923, començà a anar a Madrid per participar a les reunions de la Lògia Ibèrica, núm. 7, del Grande Oriente Español. En aquesta mateixa ciutat, juntament amb altres republicans que treballaven a La Lucha, «diari defensor de la classe obrera», va participar en l’exclaustració de dues monges retingudes en un convent per les autoritats eclesiàstiques. Aquesta activitat dels «llibertadors» tindria certs punts de contacte amb l’obra de Galdós, Electra, precisament el nom que va acabar rebent el triangle maçònic fundat per ell a la ciutat. Sota la seva direcció, els maçons de Cuenca van fundar, l’11 de febrer de 1930, un diari anomenat Electra. Se’n van publicar 36 números i hi van escriure catedràtics i professors com Juan Giménez de Aguilar o el mateix Rodolfo Llopis, entre d’altres. La seva activitat com a maçó s’afebliria més tard, en ocupar durant la Segona República el càrrec de director general de Primera Enseñanza. Després, a l’exili, va reprendre les relacions amb lògies a França, però amb menys intensitat que en aquells primers anys.

L’any 1925 se li va presentar a Llopis una altra oportunitat: la Junta para la Ampliación de Estudios li va concedir una beca. Això li va permetre viatjar durant un any per països com França, Bèlgica i Suïssa per conèixer “els sistemes d’organització de les escoles normals i la moderna concepció geogràfica, des dels problemes de continguts fins als purament metodològics”. Durant aquest temps va conèixer els geògrafs més il·lustres d’aquests països i va poder assistir als cursos de Brunhes al Collège de France, de De Martonne, Gallois i Demangeon a l’Institut de Geografia de París, de Blanchard a l’Institut Alpí de Grenoble, de Burky i Chaix a la Universitat de Ginebra, de Hegencheid a Brussel·les i de Michotte al seminari de Geografia de Lovaina.

Entre 1927 i 1929, mentre exercia de professor a l’Escola Normal de Cuenca, s’anava alhora introduint a la vida política nacional amb càrrecs de responsabilitat a l’Administració de l’Estat. Així va aconseguir aplicar les seves experiències docents i assajar els principis metodològics que havia après com a seguidor de la Institución Libre de Enseñanza (especialment, la vinculació amb la natura, l’aire lliure, el respecte pel patrimoni heretat, teoria que va practicar amb els seus alumnes, als quals va ensenyar a estimar-lo i conèixer la terra on vivien)… Durant diversos anys va dirigir la revista mensual Escuelas Normales (1923-1936).

El 1928 va tenir l’oportunitat de viatjar a la Rússia soviètica. Ja a Moscou, va assistir al Congrés Panrús de Treballadors de l’Ensenyament; de retorn a Espanya, va publicar publicant el llibre Cómo se forja un pueblo: la Rusia que ho he visto.

D’esperit inquiet i seguidor dels principis educatius dels institucionistes, es va posar al dia dels mètodes i tendències modernes d’ensenyament, inclinant-se per l’Escola Única, que més endavant conceptuaria com a “Escuela Humana”, d’acord amb les pautes marcades pels corrents més progressistes: Decroly, Dottrens, Ferrière, Claparede i Kerchensteiner. També va estudiar profundament el pensament d’Angelo Patri, al qual va dedicar el seu primer llibre titulat La escuela del futuro, según Angelo Patri.

En tot cas, el seu tret politico-pedagògic més destacat està sens dubte vinculat al seu nomenament com a ‘Director General de Primera Enseñanza‘ durant la Segona República Espanyola, una República que va arribar un magnífic 14 d’abril de 1931 i que tenia, com una de les seves finalitats bàsiques, aconseguir omplir el país d’escoles. No és doncs estrany que tres pedagogs, Marcelino Domingo, Domingo Barnés i Rodolfo Llopis passessin a ocupar els càrrecs més importants en el tema de l’ensenyament. Com a ‘Director General de Primera Enseñanza’, del 1931 fins al 1933, Rodolfo Llopis va posar en marxa reformes educatives i va dotar la República de la millor generació de mestres que aquest país havia tingut mai. Com a qüestió prioritària, va establir la creació d’escoles. D’altra banda, Llopis, plenament convençut que el professorat era el veritable artífex de tota reforma educativa, va disposar la creació de 7.000 places de mestres a través d’un decret llei. En abandonar el càrrec va escriure una coneguda obra, La revolución en la escuela, on va descriure amb un detall minuciós el treball dut a terme en aquest temps ministerial, en què s’havien abordat els principals aspectes del programa educatiu republicà. El 1934 va escriure Hacia una escuela más humana, on va exposar el seu ideari pedagògic, molt influenciat per la Institución Libre de Enseñanza, convençut de la importància de l’educació per transformar una societat. Llopis optava per una escola única i laica, i per la implantació de l’escola rural com a model de la renovació pedagògica que veia necessària al nostre país.

En la difícil conjuntura de l’inici de la Guerra Civil el 1936, Llopis va ser nomenat sotssecretari de la Presidència, amb l’ugetista i socialista Francisco Largo Caballero. Va ser contrari al govern de Juan Negrín i va denunciar l’acaparament de poder per part del Partit Comunista d’Espanya (PCE). El 1939 es va exiliar a França, on residia la seva dona, francesa, Georgette Boyé, professora d’Institut. Sobre la seva arribada a França, Llopis comentaria que: “A les dotze surt un tren cap a Toulouse. Vaig a l’estació. A les cinc de la tarda del diumenge 5 de febrer entrava a la meva casa d’Albí, on la meva dona i el meu fill m’esperaven amb ansietat. Comença l’exili!”. A França, a més de la seva tasca política, va desenvolupar també una gran activitat pedagògica, sent fundador i primer president de la Lliga Internacional de l’Ensenyament i, posteriorment, president d’honor.

Des de l’inici de la dura postguerra espanyola, el Sindicat Francès de Mestres i la Federació Internacional de les Associacions de Mestres van organitzar un comitè d’ajuda als professionals de l’ensenyament refugiats al país gal; Llopis en va ser el president. En iniciar-se la Segona Guerra Mundial i caure França en poder de l’exèrcit alemany, va estar confinat a diverses localitats de residència forçosa, entre elles Le Chambon le-Château (1941). Amb l’alliberament, el 1944, es va convocar a Toulouse un congrés dels socialistes espanyols a l’exili, en el qual Rodolfo Llopis va ser elegit secretari general per unanimitat, càrrec que va ocupar durant trenta anys. Era citat com a “Sebastián” a la correspondència amb les organitzacions socialistes de l’interior. Poc després, els membres de la UGT el van elegir vicepresident del sindicat. S’iniciava així la recomposició del PSOE.

El XIII Congrés d’aquest partit va ser l’últim celebrat a l’exili. Es va convocar per als dies 11, 12 i 13 d’octubre de 1974 al teatre Jean Vilar, de la localitat francesa de Suresnes i va suposar la ruptura amb la direcció formada pels líders històrics, encapçalada pel secretari general a l’exili, Rodolfo Llopis. Els assistents es van decantar per la renovació que representava un grup de joves entusiastes que provenien de l’interior i que consideraven necessari preparar-se per a un futur que es preveia immediat. En aquest grup hi havia Felipe González, Alfonso Guerra, Manuel Chaves, Nicolás Redondo i Enrique Mújica entre d’altres.

Però Rodolfo Llopis no es va rendir i va tornar uns dies a Espanya per a presentar-se a les eleccions del 1977 com a candidat al Senat per la província d’Alacant; no va obtenir l’acta i va tornar a França.

Al llarg de la seva fecunda vida, Llopis va escriure altres llibres sobre política i pedagogia, així com nombrosos articles periodístics.

Rodolfo Llopis va morir a la ciutat francesa d’Albí el 1983, als 88 anys. En paraules del seu fill “va viure dues vides i mitja. A la primera va ser mestre perquè pensava que només l’educació podia fer possible una societat més justa; per això va gestar i executar durant la República la reforma més important de l’ensenyament mai coneguda fins aleshores a Espanya. La seva segona vida va ser la de l’exili francès i la va dedicar a mantenir viu i resistent el socialisme espanyol per combatre des d’Europa i amb la política” el règim de Franco.  Ja en edat avançada, els joves del seu partit el van apartar poc abans que pogués tornar a Espanya; un retorn fugaç que va viure amb alegria i escepticisme”. Aquest gran home, avui pràcticament oblidat, està enterrat a aquesta ciutat francesa.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons